La canalla es menja els verbs

Avui vull compartir una curiositat que ha esdevingut un neguit. Vull proposar-vos de fer una mica de treball de camp col·lectiu per a descobrir si aquest fet de què us parlaré és anecdòtic o bé el seu abast pot dur-nos a concloure que ens trobem davant d’un nou fenomen lingüístic pel que fa a la manera de xerrar de la nostra canalla. Així que, si teniu criatures a la vora o si en teniu a càrrec, feu-me saber, si us plau, si la mainada que coneixeu també practica aquesta mena de dèria que, al meu entendre, s’està començant a estendre i que, francament, em preocupa i em té en alerta.

Anem al gra: com ja apuntava al títol, la canalla es menja els verbs. Sí, és clar, és una afirmació metafòrica, però alhora bastant literal. Quan dic que es cruspeixen els verbs, no vull dir que se’ls empassin, vull dir que els elideixen, que els suprimeixen com si no tinguessin cap mena de funció en una frase. Servidora de vostès ha observat que el meu criaturam, tant la petita de cinc anys com el gran, que ja en té nou, diuen coses com ara: “Puc formatge?” O bé: “Puc més?”. Posem pel cas que tenen un antull de berenar formatge, doncs bé, en comptes de dir “Puc menjar formatge?”, directament disparen la pregunta sense el verb: “Puc formatge?”. En el cas que ja n’hagin menjat alguns talls, es produeix la mateixa situació quan volen repetir el tiberi, i aleshores, diuen “Puc més?” en comptes de dir “Puc menjar més formatge?” o bé “En puc menjar més?”. Xerrant amb alguns pares i mares de l’entorn, m’han comentat que les seves criatures també perpetuen aquesta nova tendència. I sí, ho he vist i ho he sentit amb els meus propis ulls i orelles. I de la mateixa manera que com a mare et tranquil·litza pensar que els teus no són els únics, m’amoïna que els meus no siguin els únics. Que el català es parla poc entre criatures i adolescents, lamentablement, ho tenim assumit. Que el poc català que parlen és tirant a paupèrrim, diria que també ho hem començat a interioritzar, fins i tot, tristament hem presenciat, en la quitxalla i en adults, la lenta defunció dels pronoms febles, però és que, aquesta mena de corrent de què us parlo va molt més enllà i esdevé quelcom delirant. Crec que gairebé tothom qui sent un amor per la llengua rica i ben parlada pot acabar justificant o bé comprenent, a còpia de veure que la lluita és complicada, que els pronoms febles no siguin sempre presents a les frases, que els nous parlants, siguin criatures o adults, els utilitzin ara sí, ara no, ara mal col·locats o mal pronunciats. Però eliminar els verbs? Valga’m Déu! On hem arribat? Confesso que el tema m’esvera i que cada vegada que els plançons catalanoparlants de casa, amb mare militant, deixen anar una pregunta sense cardar-hi el verb pel mig, els ulls se m’esbatanen com finestres espantades que cerquen claror enmig de la foscúria. “Puc, què?” els demano esglaiada i amb un to que sobrepassa la serenor que es demana a una mare. “El verb! Et falta el verb! ‘Puc formatge’ no és una frase vàlida!” I aleshores sí, se’l treuen de sota la llengua i el deixen anar amb mitja mandra, amb una certa desídia: “Ai, sí… Menjar. Puc menjar formatge, mare?”

No ho entenc; no hi trobo explicació. Ja sabem que ho calquen tot de l’anglès i del castellà i ara, fins i tot, de l’argot sud-americà, que ens ha deixat una expressió que entaforen a tot arreu, sí, allò de “no me renta”, que en el català de sempre vindria a ser el “no em surt a compte” o “no em compensa”. En qualsevol context, hi foten aquesta refotuda expressió que em causa nàusees perquè és absolutament productivista i consumista. Fins i tot parlant d’amor, afillolen el terme i diuen coses com ara: “Ja no surto amb la Marina. No me renta, bro!”. Bro, una altra crossa que fan servir tothora, com ara “obvi” o “literal”. Perdoneu, que m’enfurismo i perdo el fil. El que us deia és que el fenomen del calc d’idiomes dominants és un mal estès, però no explica els motius pels quals la nostra canalla és menja els verbs, perquè els seus idiomes de referència, l’anglès i el castellà, bé que necessiten verbs per fer funcionar les frases, oi?

No tinc respostes. Només tinc estupefacció i preocupació. I per acabar-ho d’adobar, i per constatar que anem pel pedregar, que rodolem cingle avall, just abans de començar a escriure aquest article, obro les xarxes i em topo amb un piulet d’un usuari que explica que, un adolescent de tercer d’ESO parlava d’on va néixer escrivint-ho així: “Vaig neixer al hospital Bai de Bron”. La manca d’accent a “néixer” i l’apòstrof són irrisoris comparats amb el dolor que senten els ulls en llegir que un jove de catorze anys no sap ni escriure correctament el nom de l’hospital que el va veure arribar al món. Vall d’Hebron.

En fi, alimentem bé la canalla lingüísticament no fos cas que resulti que es mengen els verbs perquè estan desnodrits. I feu-me saber si exagero en preocupació o si hem de començar a lamentar un nou mal que aviat serà endèmic.