27.04.2025 - 21:40
|
Actualització: 28.04.2025 - 09:53
Aquests últims sis mesos després de la gota freda, els periodistes hem centrat molt l’atenció en la comarca de l’Horta Sud, una de les zones més afectades per la barrancada del 29 d’octubre. Però aquests no han estat els únics municipis afectats. Xiva, a la Foia de Bunyol, també va quedar greument colpejada per la gota freda. La barrancada va desbordar-se al mig del nucli urbà i va destrossar desenes de cases que ara esperen a ser enderrocades. Les imatges parlen soles. La normalitat a Xiva encara és molt lluny, mig any després de la catàstrofe.
Maria Elena és una veïna que viu en una de les cases a la vora del barranc, a Xiva, però per sort casa seva no en va ser afectada. “Em vaig refugiar a casa del veí. Vam tenir sort que el barranc no va venir cap al nostre costat”, afirma Maria, i afegeix que “s’ha anat treballant sense parar, però per als qui han de derruir sa casa això va molt a poc a poc”. A la part central del poble per on travessa el barranc, les màquines treballen destruint aquelles cases que no es poden recuperar i que pareixen haver quedat congelades en el temps, amb objectes personals a dins que desapareixeran amb la casa.
Però el problema va més enllà de les cases. A pocs quilòmetres del nucli de la població de Xiva, vora la AP-7, Aurelio i Carlos Folgado, dos germans agricultors de Torrent, caminen pels seus camps de tarongers, que van quedar del tot destruïts el 29 d’octubre. Costa d’imaginar que aquesta parcel·la d’unes 90 fanecades (60 hectàrees), on les canyes s’amunteguen o es claven als tarongers, fóra abans un camp completament productiu. “Quan vam intentar entrar tot era fang, havíem de deixar el cotxe a dos o tres kilòmetres i venir caminant”, comenta Carlos mentre caminem entre el que queda dels tarongers. Aquella vesprada del 29 d’octubre, el barranc de Gallego, que passa just al costat, es va desbordar, i no tan sols va fer malbé tota la collita, sinó que va obligar a arrencar tots els tarongers per tornar a plantar-ne de nous.
Aquests camps on abans un tractor passava entre l’ombra dels tarongers ara s’han convertit en dunes del desert a causa de tota l’arena que el barranc va amuntegar; en algunes zones hi pot haver més d’un metre i mig de sorra que ens permet de caminar per sobre dels tarongers. Tot i els treballs de l’empresa Tracsa per a retirar els cultius afectats, la gran quantitat de desperfectes al camp valencià els fa estar desbordats de feina. Tots dos germans coincideixen en el fet que “després de sis mesos, encara estem al principi de la recuperació”; i Aurelio afegeix: “Haurem d’esperar cinc o sis anys a tornar a produir com abans.”
Però aquest és un problema que va més enllà de Xiva. Al sud d’aquest municipi es troba Torís, la població que registrà la quantitat més gran de pluja al dia de la gota freda, amb quasi 800 l/m² en vint-i-quatre hores. El poble no va tenir desperfectes importants, però els efectes d’aquestes pluges històriques es van fer notar al riu Magre, tant al terme de Torís com a Alboraig. Avui, les marques de la crescuda del Magre encara són ben visibles, amb un riu que ha canviat totalment el curs habitual i ha passat d’una amplada de deu metres a més de quaranta en algunes zones.
Al terme de Torís, una casa vora el riu aguanta amb prou feines: l’aigua va passar aquella vesprada per l’interior i la va deixar plena de canyes. José Joaquín Collado, president de la Turisana Cooperativa, camina pel terreny on abans es trobava part del seu cultiu, avui convertit en part del riu i gairebé sense cap evidència que abans hi hagués caquis plantats. “A més de la pluja, aquella vesprada va granissar de manera molt intensa, que unit als camps arrasats ha disminuït un 50% tota la producció de la cooperativa”, apunta José assegut en un antic mur del seu bancal que delimitava amb el riu i que avui es troba al bell mig d’aquest nou riu Magre.
Sis mesos després de la catàstrofe són molts els que lluiten cada dia per tornar a la vida d’abans d’aquell 29 d’octubre. Però ara, mig any més tard, tothom sap que això no serà fàcil, que encara queda molta feina per fer.