En els últims anys s’ha realitzat un esforç extraordinari per a identificar els soldats morts en la Primera Guerra Mundial (i en la Segona). En aquest procés d’identificació, la participació d’arqueòlegs (forenses o de conflicte) i antropòlegs (forenses) s’ha reconegut cada vegada més en els darrers temps. La major part del treball l’ha duta a terme la Commonwealth War Graves Commission (CWGC, “Comissió de Tombes de Guerra de la Commonwealth”) i els països representats en aquesta mancomunitat (vegeu CWGC, 2018). Aquests esforços s’han centrat principalment en els militars britànics, australians, neozelandesos i canadencs, encara que també s’ha treballat amb soldats indis i sud-africans, entre altres. Altres països com França i Alemanya (encara que una mica menys en el cas de la Primera Guerra Mundial) també han augmentat les campanyes d’identificació de les restes de soldats desconeguts (vegeu Hanson, 2006; Verdegem et al., 2018). A més, diverses associacions d’historiadors i arqueòlegs (aficionats i professionals) de tot Europa treballen per localitzar els morts en les dues guerres mundials.

L’any 2018 es va celebrar el centenari del final de la Primera Guerra Mundial, un conflicte bèl·lic que va costar milions de vides, i aquest article aprofita l’oportunitat per a repassar el treball actual de cerca de desapareguts i identificació de les restes humanes de soldats sense nom. Encara que aquest document se centra (principalment des de l’enfocament de la Commonwealth) en les inicia­tives de cerca de soldats caiguts en la Gran Guerra les restes dels quals continuen soterrades ja siga en fosses, en els camps de batalla o en les trinxeres, també s’ofereix un resum dels protocols d’identificació utilitzats i s’al·ludeix a diversos casos d’estudis publicats. En primer lloc, aquest article ofereix un breu repàs de l’arqueologia de la Gran Guerra, seguit per un esment a les diferents organitzacions que treballen localitzant els caiguts arreu del món, una sèrie de casos d’estudi que il·lustren com era la «vida en les trinxeres» i, finalment, un resum de les anàlisis d’ADN utilitzades per identificar els morts. Algunes de les limitacions d’aquest treball en relació amb la publicació de dades específiques i imatges de les víctimes de guerra s’ajusten a les regulacions de diverses organitzacions, i també s’han tingut en compte altres consideracions ètiques.

Els caiguts de la Gran Guerra

Diversos grups europeus han tractat de donar un final digne a les restes humanes de soldats desapareguts, proporcionar-los un enterrament i, en la mesura que siga possible, identificar-ne les restes perquè els familiars puguen passar pàgina. En els primers anys de la guerra, l’enterrament dels caiguts el realitzaven els mateixos soldats (hi havia unitats específiques dedicades a aquest efecte), ja fora en el lloc en què van morir o en cementeris pròxims (Wilson, 2012). Amb el desenvolupament de la guerra i l’augment de la xifra de morts, la Unitat d’Enterrament de la Creu Roja (Red Cross Burial Unit en anglès), creada per Sir Fabian Ware i que en 1917 es convertiria en la Comissió Imperial de Tombes de Guerra (Imperial War Graves Commission o IWGC), va desplegar soldats per recuperar els cossos dels caiguts, enterrar els morts en els nous cementeris de guerra establits a partir de 1918, marcar-ne les tombes i respondre els dubtes dels seus familiars (Hanson, 2006; Wilson, 2012).

«El principal repte amb les identificacions de la Primera Guerra Mundial és la distància familiar entre el soldat que va morir en la guerra i els familiars vius»

Els països de la Commonwealth, igual com altres països com França i Alemanya, van crear molts d’aquests cementeris a Europa (Figura 2). L’últim creat per la Comissió de Tombes de Guerra de la Commonwealth va ser el de Pheasant Woods, establit en 2010 per a enterrar els soldats a Fromelles (vegeu més endavant). Moltes d’aquestes tombes tenen la inscripció «Known unto God» (“conegut per Déu”) quan no s’ha pogut identificar el soldat, i moltes de les restes sense identificar podrien correspondre als noms dels desapareguts que apareixen en monuments com la porta de Menin a la localitat d’Ypres (Bèlgica). Avui dia, al Regne Unit, el departament que s’ocupa de les baixes militars, el Joint Casualty and Compassionate Centre del Ministeri de Defensa, col·labora avaluant la possibilitat d’identificar restes humanes suposadament britàniques de la Primera i de la Segona Guerra Mundial trobades a Europa i a la resta del món.

Llig l’article complet al web de Mètode

Nicholas Márquez-Grant. Professor titular d’Antropologia Forense i director del Màster d’Arqueologia i Antropologia Forense en l’Institut forense de Cranfield (Universitat de Cranfield, Regne Unit).

Roland Wessling. Professor titular d’Arqueologia Forense i Antropologia en l’Institut Forense de Cranfield (Universitat de Cranfield, Regne Unit).

Angela Öfele. Llicenciada en Antropologia Forense amb un Màster en Arqueologia i Antropologia Forense per l’Institut Forense de Crangield (Regne Unit).

Victoria Moore. Directora de Serveis Comercials d’ADN en LGC Limited (Regne Unit).

Què és Mètode?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb