Brufem els 250 anys de la immortal Jane Austen

“Hi ha poques revolucions literàries al món, però una de les més importants va ser l’anomenada revolució Jane Austen. Gràcies a ella els imbècils parlen com a imbècils, però t’ho empasses d’una manera deliciosa.” La frase pertany a l’escriptor Julio Cortázar, i la va adreçar en el seu moment a Claribel Alegría (1924-2018), una poetessa nicaragüenca que vivia a Mallorca amb motiu d’una trobada en la qual l’escriptor argentí no va acabar participant.

L’escriptora referenciada, Jane Austen (1775-1817), va néixer avui fa 250 anys, i un quart de segle després del seu natalici les seves obres continuen essent d’una gran vigència, enormement llegides a tot el món, i d’una gran modernitat. En molts indrets s’han preparat actes per a commemorar-ne el naixement, i a casa nostra també. A la llibreria Ona de Barcelona, avui mateix, s’hi fa un acte organitzat per les editores del Club Victòria, de Viena Edicions, Blanca Pujals i Isabel Monsó.

Tot i que la recepció de Jane Austen i la seva revifalla a casa nostra deu molt a aquesta col·lecció i iniciativa de Viena, el flirteig amb l’autora britànica ve de lluny. Però tampoc la podem considerar una autora de llarga tradició a casa nostra, atès que les primeres traduccions són de la dècada dels vuitanta. L’editorial Edhasa va publicar el 1988 la primera versió catalana de Persuasió. Tres anys abans, Proa havia publicat Orgull i prejudici, que és el títol d’Austen que més versions ha tingut en català: una nova de Proa el 1997 i encara una altra el 1999; la de Bambú el 2010; la de la Butxaca el 2017; la de Bromera del 2018; la d’Alpha el 2021; i finalment la de Viena del 2024.

Quant a la resta de les obres majors d’Austen, Seny i sentiment compta amb tres edicions a càrrec de la Magrana, el 2004, Teide, el 2014, i Viena, el 2021; L’abadia de Northagen compta amb la d’Edhasa del 1991, la de Proa del 2007 i la de Viena del 2023; Mansfield Park va sortir el 1990 gràcies a Club Editor i el 2021 amb Viena; Persuasió, a Proa el 2000 i a Viena el 2025, a més de la ja referenciada d’Edhasa del 1988. Finalment, Emma la va publicar el 1997 l’editorial valenciana 3i4, i el 2014 Adesiara, i és l’únic títol que no és al catàleg del Club Victòria.

Encara hi ha dues editorials més que han pouat en el catàleg d’Austen. Són Nórdica, que el 2014 i el 2016 va publicar Lady Susan, una novel·la curta; i cal Carré, que el 2023 i el 2024 va publicar Sanditon, una novel·la inacabada, i Els Watson.

Molt poc traduïda fins fa pocs anys

Així doncs, fa exactament quaranta anys que s’han pogut llegir les primeres versions en català de Jane Austen, una autora que, com explicava Victòria Alsina en un article a Quaderns, Revista de Traducció, del 2018, havia tingut una recepció en català molt més tardana que uns altres autors. Explicava: “Aquesta escriptora fonamental, que com acabem de veure era a l’abast d’altres lectors europeus des del segle XIX, i dels espanyols des del 1919, no va ser traduïda al català fins al 1985, i les seves sis novel·les no s’hi han pogut llegir fins al 2014. No tan sols estava infrarepresentada si es compara la presència de les seves obres en català amb la que tenien en altres llengües; també ho estava si es compara amb la presència en català d’altres autors de la mateixa categoria o fins i tot inferior: per exemple, Dickens, Stevenson, Giovanni Verga, Balzac, Hardy, Alphonse Daudet o Stefan Zweig, per esmentar només alguns novel·listes publicats en la primera època –al començament dels anys trenta– de la col·lecció A Tot Vent. Un factor que pot haver contribuït a aquest oblit pot haver estat la poca consciència que hi ha hagut durant molts anys de la gran dimensió literària, artística i intel·lectual d’Austen, i la percepció que se n’ha tingut d’escriptora costumista o de novel·les romàntiques ‘per a dones’; i això no només a Catalunya. Sigui com vulgui, actualment la situació s’ha redreçat i totes les seves obres, fins i tot algunes de les menors, es troben en català, i a més n’hi ha adaptacions escolars.”

Lògicament, aquesta revifalla d’Austen a casa nostra està molt directament relacionada amb el projecte del Club Victòria de Viena. En aquest sentit, s’ha de recordar que tots els llibres de la col·lecció s’encapçalen amb una cita de l’escriptora: “Si un llibre està ben escrit sempre se’m fa massa curt.” Però la passió que es viu per l’escriptora fa anys que és una constant fora de Catalunya. Ho palesen les nombroses adaptacions cinematogràfiques i teatrals que s’han fet de la seva obra, i també el fet que actualment hi ha gairebé uns cinc mil clubs de lectura als Estats Units centrats totalment o parcialment en la seva obra, que cada any sedueix milers de lectors.

Blanca Pujals, directora de la col·lecció Club Victòria, és una d’aquestes lectores. Ens explicava: “A mi m’agrada molt aquesta literatura. A tretze anys, quan vaig descobrir Jane Austen, ja no vaig parar de llegir-la i m’encanta tot aquest imaginari. Què passava? Doncs que era difícil de trobar-ne edicions en català i, per tant, ho vaig haver de llegir en edicions de tota mena, en tapa dura, en tova, en castellà… Jo sóc del 1992 i les edicions en català, poques, eren dels anys noranta, és a dir, ja no es trobaven quan jo era adolescent. Vaig anar a Londres i vaig descobrir que tots aquests llibres eren magníficament editats en tapa dura i vaig pensar que jo volia tota aquella bellesa i la volia en català. Encara s’hi va afegir un altre fet, una anècdota personal. Vaig deixar un dels meus llibres preferits, Seny i sentiment, de Jane Austen, i me’l van perdre, i quan el vaig voler tornar a tenir vaig descobrir que n’hi havia vint-i-nou edicions diferents en castellà i cap en català.”

Cal recordar que Jane Austen va néixer el 1775 en un poblet del sud d’Anglaterra, Steventon, on el seu pare feia de rector, en un ambient lletraferit: de ben petita va llegir poesia, història, assaig, novel·les i teatre, i molt aviat va començar a escriure aquests gèneres per difondre’ls en cercles familiars, en què els seus escrits eren molt apreciats. Coneixia bé els grans escriptors anglesos del segle XVIII i els autors de novel·les gòtiques i sentimentals, gèneres en voga en la seva època. També estava familiaritzada amb la primera generació d’escriptors romàntics, dels quals era estrictament contemporània: Sir Walter Scott, Wordsworth, Coleridge…

En el seu article, Alsina aprofita per classificar i endreçar la seva obra: “Sembla que en els gairebé quaranta-un anys que va viure no deixà d’escriure mai, i en conjunt les obres que en tenim són les següents: tres novel·les de joventut, compostes en els anys noranta del segle XVIII, però revisades i publicades molt més endavant: Northanger Abbey, la més primerenca, però que va aparèixer pòstumament el 1817; Sense and sensibility, la primera obra de l’autora a ser publicada, el 1811; i Pride and prejudice, publicada el 1813, l’obra que més popularitat li ha donat, la més llegida, traduïda, representada i portada al cinema, malgrat que la crítica considera que les seves grans obres són les que va escriure a continuació; tres novel·les de maduresa, les anomenades ‘novel·les de Chawton’, perquè les va crear en l’època que vivia en aquest poble: Mansfield Park, publicada el 1814; Emma, publicada el 1815, i Persuasion, publicada el 1817.”

L’escriptora va deixar “dues novel·les inacabades: The Watsons, escrita segurament cap al 1804, i Sandition, que era l’obra en què treballava quan va morir”. “També ens n’han arribat un recull d’obres d’adolescència i joventut, majoritàriament burlesques, que l’autora no va pretendre mai que es publiquessin, entre les quals podem destacar Love and friendship i The three sisters, petites novel·les epistolars, i The history of England, una història d’Anglaterra en to humorístic, totes tres escrites cap al 1790, quan Austen tenia uns catorze anys, i també Lady Susan, una novel·la epistolar escrita uns tres anys més tard.”

Així doncs, “les sis novel·les de Jane Austen formen part dels grans clàssics de la literatura universal, entre més motius, per la mestria que demostra en el gènere i per les innovacions que hi aporta, pel domini dels recursos lingüístics, narratològics i estilístics que hi desplega, pel diàleg que estableix amb les obres literàries anteriors i contemporànies, per la perfecció en la representació de personatges, per la reflexió crítica que ofereix sobre la societat en què es trobava i sobre la societat i la naturalesa humana en general, però també perquè són narracions que expliquen de manera amena i divertida una història que encara avui ens interessa.”

Tota aquesta aventura va començar fa 250 anys i tots aquests motius són prou importants perquè avui brufem el natalici d’una autora que ha traspassat fronteres, generacions i que ha assolit un èxit inesperat –i esperem que llarg– en català aquests darrers anys. Deu ser això, ser un clàssic.