23.04.2025 - 21:40
Les defenses dels exiliats enllesteixen l’artilleria jurídica per a la darrera batalla legal perquè se’ls acabi aplicant la llei d’amnistia. Fins ara, el Tribunal Suprem els l’ha denegada, tant el magistrat instructor, Pablo Llarena, com els tres magistrats de la sala d’apel·lació on el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig van presentar recurs. Aquests dies vinents, alguns d’ells presentaran al Suprem el recurs de nul·litat contra aquesta decisió, un darrer tràmit abans de presentar el recurs al Tribunal Constitucional, on ara mateix hi ha una majoria de magistrats favorable, en principi, a aplicar-los la llei d’amnistia. Totes les mirades es fixen, doncs, en el TC, que és qui tothom pensa que tindrà la darrera paraula. Però fa poc hi va haver un avís per a navegants del jutge Llarena, quan va advertir que el Suprem podria arribar a fer cas omís de què digués el TC perquè els recursos d’empara no tenien “cap mena de recorregut.” Però la defensa de Puigdemont i Comín pensa a traçar un recorregut que sí que sigui transitable: que el TC prengui al Suprem la capacitat de decidir sobre l’amnistia en aquests casos.
Llarena afirma que, ja que li correspon a ell d’interpretar i d’aplicar la llei d’amnistia en aquests casos, ell interpreta que la llei no cobreix el delicte de malversació vinculat a l’1-O i que atribueix a Puigdemont, Comín i Puig; i afegeix que el Tribunal Constitucional no hi té res a dir, que això és potestat dels tribunals ordinaris. Ho deia ara fa una setmana en una conferència a Granada: “El TC, a l’hora d’analitzar si hem interpretat correctament una llei, ja ha dit que a ells no els corresponia de substituir la interpretació dels tribunals ordinaris per una altra que a ells el sembli bé.”
De fet, l’advocat de Puigdemont i Comín, Gonzalo Boye, fa temps que tem que aquesta interpretació sigui majoritària dins el Tribunal Constitucional, que la subscriguin fins i tot magistrats del sector anomenat progressista: que considerin que no tenen res a dir sobre un recurs d’empara que es queixa d’una mala aplicació de la llei d’amnistia, d’una interpretació esbiaixada del jutge Llarena. Perquè l’aplicació de les lleis correspon als tribunals ordinaris i no és pas competència del Constitucional.
Per això Boye té al cap de presentar un recurs d’empara que no permeti d’utilitzar aquest argument i que sí que tingui recorregut, contràriament a allò que afirma Llarena. Perquè no denunciarà al Tribunal Constitucional una vulneració de drets per una mala aplicació de la llei d’amnistia, sinó pel fet mateix d’atribuir-se la competència per a aplicar-la. És a dir, denunciarà la vulneració del dret del jutge predeterminat per la llei. Perquè ara Puigdemont –i també Lluís Puig– és diputat al Parlament de Catalunya, i no pas eurodiputat, i és aforat, per tant, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Fins ara, el Suprem havia defensat que era el tribunal competent per a processar i jutjar Puigdemont amb l’argument que era eurodiputat. Però fa gairebé un any que la situació ha canviat, també per a Toni Comín, que ara mateix no té reconeguda la condició de membre del Parlament Europeu. En el seu cas, Boye demana que sigui l’Audiència de Barcelona el tribunal que decideixi si li aplica la llei d’amnistia, de la mateixa manera que va acabar resolent els expedients de Meritxell Serret i Anna Gabriel quan van tornar de l’exili i es van posar en mans de la justícia espanyola.
Aquest argument, el Suprem no l’ha acceptat. Els magistrats Vicente Magro, Susana Polo i Eduardo Porres afirmaven en la seva resolució del 10 d’abril proppassat que “els fets investigats i indiciàriament constitutius de malversació de diners públics van tenir lloc en part fora de Catalunya, de manera que, d’acord amb l’article 57.2 de l’estatut d’autonomia, no hi ha cap raó per a qüestionar la competència d’aquest tribunal”. Aquest article de l’estatut diu que en les causes fora de Catalunya, la responsabilitat penal contra els diputats al parlament és exigible davant la sala penal del Suprem.
Vet ací el cavall de batalla de Boye, el de la competència. Perquè pensa que si el pot guanyar al Constitucional, i està convençut que sí, Llarena no tindrà cap marge de maniobra i es veurà forçat a traslladar la causa al TSJC. I aquest tribunal pot aplicar la llei d’amnistia d’una manera molt diferent de com ho ha fet fins ara el Suprem, i en són un precedent els casos de l’ex-conseller Miquel Buch i del sergent dels Mossos Lluís Escolà, amnistiats després d’haver estat condemnats per malversació i prevaricació.
Un cop s’hagin presentat els recursos d’empara, el Tribunal Constitucional espanyol pot tardar uns quants mesos a resoldre’ls, segurament a la tardor. Abans, però, s’haurà de pronunciar sobre la petició de mesures cautelars que les defenses dels exiliats presentaran conjuntament amb el recurs d’empara; el TC haurà de decidir si els aixeca les ordres de detenció mentre no resol el fons dels recursos interposats. I aquesta decisió sí que podria arribar abans, entre el juny i el juliol vinent.
Ara, tant si el recurs d’empara és plantejat d’una manera com d’una altra, Llarena haurà de prendre una decisió quan el TC s’hi hagi pronunciat. Boye vol que no tingui cap marge per continuar desobeint; perquè el Suprem ja ha avisat que si el TC dictamina que la llei d’amnistia és constitucional i que els exiliats han de ser amnistiats de la malversació per la qual se’ls persegueix, no hi estarà d’acord i presentarà un recurs al Tribunal de Justícia de la UE. Com a mínim, per dilatar més l’aplicació de l’amnistia.
Però fins on pot allargar la desobediència de la llei, el Suprem? La qüestió serà si aquest tribunal té una resolució taxativa del Tribunal Constitucional perquè traslladi la causa al TSJC, i tampoc no en fa cabal. Serà una prova de foc. Però encara hi ha un altre factor a tenir en compte: el Tribunal Europeu dels Drets Humans enllesteix la sentència sobre les demandes dels ex-presoners polítics per la sentència contra l’1-O, i un dels arguments és el de la vulneració del dret del jutge predeterminat per llei. La sentència probablement es farà pública enguany, i si acaba anul·lant la condemna dictada per Manuel Marchena per la vulneració d’aquest dret, el Suprem no tindrà cap més remei que assumir-ho.
