L’antipolítica encoberta

  • La narrativa de les coses encobertes dóna peixet a Esquerra perquè pugui dir que se’n va sortint, però en realitat és pura antipolítica

Ot Bou Costa
08.12.2022 - 19:55
Actualització: 08.12.2022 - 20:00
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Si el PSOE avala finalment la reforma de la malversació, el xantatge contra els exiliats es redoblarà. Seran l’únic obstacle perquè Esquerra pugui presumir d’haver assolit una amnistia encoberta. Dic l’únic perquè els exiliats tenen veu, incidència i símbol, i malgrat tot, l’ombra d’Europa i d’Estrasburg és llarga; qui gosi parlar dels ciutadans represaliats, tant dels qui ja ho són com els qui ho seran gràcies als desordres públics agreujats, serà titllat de radicalitzat o directament de guillat, com fan amb els manifestants de l’Assemblea. Tal com va dir la ministra espanyola Raquel Sánchez: “Em sembla que això no entra dins l’agenda del retrobament.” Es va esgotant la fase de passar comptes pel 2017, que en realitat ha estat una fase de quadrar caixa, una llarga cua de gorres i uniformes davant el gerent de la botiga. Ja ens hem retrobat, ara cal decidir com convivim a partir d’ara.

Per a les eleccions espanyoles, Pedro Sánchez ha decidit jugar-s’ho tot a Catalunya. Té argument d’anada i de tornada: allà pot dir que ha pacificat Catalunya, cosa que de moment és certa, i aquí pot dir que ha fet concessions, cosa que de fet també ho és. L’últim pas que li resta és oferir un nou marc formal i estètic, un marc que separi la sensació de rendició de la sensació de manca de llibertat. L’última empenta. Toca repetir l’intent de l’estatut, però sense tocar les fibres que va tocar el president Maragall. A Sánchez no li cal fer campanya amb cap promesa, per fer les coses es pot esperar a guanyar. A Esquerra, en canvi, la simple insinuació que pot aconseguir canvis en l’autogovern li pot donar aire fresc per dissimular l’olor podrida de l’estancament.

La dreta espanyolista –histèrica i moderada– fa setmanes que profetitza un referèndum encobert, després de “l’amnistia encoberta”. No saben assumir que tan sols el PSOE manté Catalunya sota control. Els bull la sang quan Sánchez els respon que amb ell no hi ha hagut referèndum i amb Mariano Rajoy, sí. El PP i Vox no poden ensarronar amb falses esperances perquè són massa viscerals, tenen amb Catalunya la síndrome del doctor Strangelove. És la seva ferida congènita, tal com la de Podem és la intuïció històrica que sense trencar el seu propi estat no podran reformar-lo mai. Sánchez furga en aquestes ferides, abandera la centralitat i espera que la gent s’adoni que l’estabilitat recau en la seva proposta i que les altres dues porten Espanya pel pedregar.

La narrativa de les coses encobertes dóna peixet a Esquerra perquè pugui dir que se’n va sortint, però en realitat és pura antipolítica. Rere les decisions no hi ha solucions, ni debats en què casin els significats i els significants. Els mateixos muntatges serveixen al PP per a augurar l’apocalipsi i a Esquerra per a celebrar un èxit rotund sense que ni una cosa ni l’altra s’hagin produït. Això que han pactat Esquerra i el PSOE no és en realitat una amnistia encoberta, sinó un indult generalitzat. Tal com els indults van tenir la seva torna –“Si Pedro Sánchez és valent, nosaltres no fallarem”, va dir Jordi Sànchez–, la derogació de la sedició té l’enduriment dels desordres públics. Allò que la dreta espanyolista vendrà com la venda definitiva d’Espanya no serà en realitat un referèndum encobert, sinó una altra proscripció de l’autodeterminació dissimulada –encoberta– amb un parell de lleis. Com amb la llei Celaá, que havia de blindar la immersió, com amb tot fins ara.

Per a Sánchez és intel·ligent jugar a l’antipolítica encoberta: anul·la Podem, que sempre s’havia presentat com la solució espanyola per a Catalunya, i empeny Esquerra i el PP a fer discursos que fins i tot els seus votants ja veuen que requereixen interpretacions generoses de la realitat. Però, tal com el problema d’Esquerra és que el gruix dels seus votants l’accepten com a mal menor i això condemna a la fragilitat, el problema de Pedro Sánchez és que necessita que no se’l creguin tan sols els catalans resignats, sinó també els espanyols. I això sempre acaba esclatant.


Més Schengen, amb matisos

Fotografia: Robert Ghement.

Mentre duren els trets a Ucraïna, amb passes que resten soterrades entre titulars, el bloc occidental es va eixamplant, tal com ho ha fet l’OTAN. El Consell de la Unió Europea ha aprovat que Croàcia passi a formar part de l’espai Schengen, el grup d’estats entre els quals es pot viatjar sense visat. Però l’eixamplament, a banda de devaluar la propaganda moral, alimenta tensions. Àustria ha blocat –les decisions s’han de prendre per unanimitat– que hi entrin Romania i Bulgària perquè diu que no pot afrontar les onades d’immigrants que li arriben d’aquests dos països. També els Països Baixos han obturat la incorporació de Bulgària: el govern de Mark Rutte no considera que l’estat constitucional hi estigui prou garantit, i ha dit que tal volta l’any vinent s’ho tornaran a mirar.

D’una manera semblant, Turquia continua impedint l’entrada de Finlàndia i Suècia a l’OTAN. Avui, el secretari d’Estat dels Estats Units, Anthony Blinken, ha dit que està convençut que l’acabarà permetent, i ha explicat que tots dos estats han fet passes en el sentit que demana Recep Tayyip Erdoğan, com ara el lliurament de membres del Partit dels Treballadors del Kurdistan i possibles exportacions d’armes. La cosa es podria allargar fins a l’estiu vinent, després de les eleccions presidencials turques. 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes