11.10.2025 - 23:26
|
Actualització: 12.10.2025 - 22:49
Boris Cyrulnik (Bordeus, 1937), reconegut neuròleg, psiquiatre i psicoanalista, considerat el pare del concepte resiliència, ha visitat Girona aquesta setmana convidat per la càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, on ha fet unes conferències sobre Genètica i flexibilitat epigenètica –que podeu veure ací. Fa poc, l’editorial Eumo ha publicat en català Els aneguets lletjos, un dels seus llibres més coneguts. Aquest llibre, traduït per Georgina Solà, té un pròleg de Letícia Asenjo que és una esplèndida introducció a la vida i obra d’aquest home, que ha aconseguit de demostrar que després d’un trauma hi ha vida si fas un procés de resiliència.
Aquesta paraula, que erròniament es confon amb “resistència” i s’utilitza com més va de manera més banal, té molt de positiva. Com diu Asenjo, tot referenciant Cyrulnik: “La resiliència és no resignar-se a la fatalitat de la desgràcia… La resiliència no depèn de la capacitat de resistir, sinó de la imaginació que permet interpretar l’adversitat.”
La generositat de Cyrulnik fa que, a vuitanta-vuit anys –ell ja diu vuitanta-nou–, es passegi per tot el món per difondre el seu coneixement. Un coneixement científic farcit de les hores i hores d’experiència de treballar, sobretot, amb nens. En aquesta entrevista aprofundim en el procés de resiliència, bo i aturant-nos especialment en la resiliència col·lectiva. Li parlem del trauma de Catalunya del 2017. La mateixa Asenjo, en el pròleg, diu que el llibre és una oportunitat per a encarar un procés de resiliència col·lectiva i no quedar atrapats en la revictimització. Cyrulnik ens parla del cas d’Armènia com un bon exemple d’afrontar un trauma col·lectiu. I, també, de com l’estat francès va haver d’encarar el trauma de les barbaritats comeses pel seu exèrcit a Algèria.
La seva història personal posa la pell de gallina. Quan encara no tenia set anys, va aconseguir d’escapar-se de pujar en un tren que el portava al camp d’extermini. Tancat amb més nens en una sinagoga, va amargar-se i, després, quan va sortir al carrer, va tornar a salvar la vida gràcies a una infermera que li va dir que es posés sota el cos d’una dona ferida. Després d’això, la supervivència no li va ser fàcil. La seva família va ser exterminada. Quan va acabar la guerra i va intentar d’integrar-se en la vida francesa amb normalitat, les pegues no van desaparèixer. A l’entrevista ho explica. Volien que fos una víctima, ell no ho va acceptar mai. Seguir-li els passos és entendre com te’n pots sortir del trauma sense oblidar què ha passat.
També és del tot instructiva la seva feina amb nens, la seva explicació de com el maltractament i l’afecte modifiquen el cervell, i això es pot veure en les neuroimatges que fa un escàner. En definitiva, sentir i llegir Cyrulnik amb atenció canvia la perspectiva de com viure els traumes.
L’esperança s’agafa de bracet de la ciència i ens ensenya.
—Quina és la diferència entre resistència i resiliència?
—La resistència és cara a cara. M’ataquen i responc. Em defenso o ataco o fujo, però tinc un comportament determinat de resposta. La resiliència és molt diferent i està relacionada amb com evoluciono després d’una agressió, sigui física, psíquica o social. Si em sotmeto, s’ha acabat, la meva vida s’atura. Si desencadeno una evolució, faig un procés de resiliència. Reprenc la meva vida, però no com abans, perquè guardo al meu cos la memòria de l’agressió, però igualment puc tornar a viure bé, sense oblidar.
—Com es pot desenvolupar aquest procés de resiliència?
—Per respondre aquesta pregunta, hem d’analitzar-ho des de tres moments diferents: abans del trauma, durant el trauma, després del trauma.
—Comencem, doncs, per saber com abans de viure cap trauma ja podem tenir unes condicions que faran que sigui més fàcil o més difícil poder començar un procés de resiliència.
—Quan ets un infant, es poden adquirir factors de protecció o factors de vulnerabilitat. Si tinc un factor de protecció, parlo bé, la meva família i la meva cultura em proporcionen seguretat, i tinc confiança en mi mateix. Si alguna cosa va malament, podré dir-ho, m’ajudaran a defensar-me. En canvi, si no tinc aquests factors de protecció i em parlen malament, la parella parental no funciona i la seva cultura és pobre o tenen precarietat social, o hi ha una guerra, els infants es desenvoluparan malament. Hi ha un 70% d’infants en una cultura de pau que adquireixen factors de protecció: parlen, se senten segurs i si passa res de traumàtic, reaccionaran bé. Però hi ha un 30% d’infants que tenen factors de vulnerabilitat i es desenvolupen malament.
—Durant el trauma?
—Quan arriba el trauma, els infants que han adquirit els factors de protecció patiran, però es defensaran. Mentre que els infants que han adquirit factors de vulnerabilitat patiran encara més i es defensaran malament.
—I després del trauma, què pot passar?
—Hi ha dues paraules clau: suport i sentit. Després de viure un trauma, he de poder ser escoltat i si no en vull parlar, he de saber que després, si vull fer-ho, m’escoltaran. He de saber que hi ha algú que, quan vulgui, m’ajudarà. He de sentir algun gest amical, que em faci sentir aquesta presència: sigui una tassa de cafè, una manta o qualsevol gest que doni aquesta seguretat.
—No acabo de copsar per què és important el significat?
—Quin sentit donaré al meu trauma? Sóc un home inferior? Sóc un home que mereix ser castigat, que mereix ser colpejat? He de sentir vergonya del que sóc? M’han agredit perquè sóc negre, sóc jueu, sóc pobre o sóc dolent? Si reflexiono sobre això i en parlo, hi dono sentit. Parlar dóna sentit. Preguntar-me per què m’han colpejat, per què han matat la meva família, per què m’han agredit sexualment. Quan et fas aquestes preguntes i reflexiones, aleshores es dóna sentit a l’agressió, sigui física, sexual o social. Aquí intervé molt el factor cultural. La cultura que m’envolta serà la que faci que pugui desencadenar un procés de resiliència i, segons com sigui aquesta cultura, serà molt bo o gens bo. Aquest procés no és lineal, a vegades puja i a vegades baixa.
—Es pot aplicar a la col·lectivitat el concepte de resiliència?
—Sí, perquè els factors de protecció es deuen a la llar, a la família. Si la família és culta, si parlen al nadó, veiem en la neuroimatge que el lòbul esquerre és estimulat i es desenvolupa. Si la família és pobra, hi ha precarietat social i els factors de protecció no són gaire bons, això no passa.
—Científicament, es pot veure com queda marcat el cervell per aquestes circumstàncies afectives i socials?
—Abans del 20è mes o del 30è hi ha l’explosió del llenguatge. La mare o la figura materna, el pare, l’àvia, parlen al nadó. El lòbul temporal del cervell es posa vermell. I com més parlen al nadó, més s’esculpeix la seva zona temporal esquerra i es transforma la zona dels sons en allò esdevindrà la zona de les paraules, la zona del llenguatge. És l’entorn que esculpeix el cervell. I això es veu molt bé en les neuroimatges. A partir del quart mes, es veu que quan parlen al nadó s’estén el lòbul temporal i progressivament esculpeix el cervell. I això depèn de la llar, de la mare, del pare, de l’àvia… De l’entorn del nadó, d’una figura familiar que parli al nadó. Si hi ha una guerra, no parlen al nadó. Si hi ha una desgràcia o violència conjugal, no parlen al nadó. Si la mare és desgraciada, no parla al nadó. Què pot fer desgraciada la mare? La pobresa, la precarietat social, la violència conjugal, la guerra. Si la mare és desgraciada, el nadó no té seguretat i el seu cervell funciona malament. Perquè et facis una idea, la població dels nadons a qui no han parlat, quan entren a l’escola a tres anys tenen 200 paraules o 300 de vocabulari. Un nadó a qui han parlat, amb qui han jugat, a tres anys entra a l’escola amb 1.000 paraules o 2.000. Endevineu quins seran bons alumnes? La justícia social comença abans de la paraula. És a dir, que els nadons que tenen 300 paraules no entendran la mestra.
—Això és el que us vau trobar als orfenats de Romania quan hi vau anar. Podeu explicar aquesta experiència?
—Sí, és això, exactament. Jo he treballat molt a Romania abans de la caiguda del mur i després. Quan va caure Ceausescu hi havia 200.000 infants completament abandonats per raons polítiques i per raons econòmiques. Aquests infants han estat abandonats perquè Ceausescu i, abans d’ell, Gheorghe Gheorghiu-Dej, demanava a les dones de treballar 14 hores el dia a les fàbriques. Jo ho he vist, això. Tenien blaus de tant de treballar. Feien això sense avortament, sense píndola, obligades a portar al món fills sense tenir res per a ocupar-se’n. Una catàstrofe. Aquests infants no tenien cap entorn protector. Tots tenien atròfies cerebrals enormes. Quan hi vaig arribar, em deien: “Aquests infants han estat abandonats perquè són monstres.”
—Això deien?
—Jo els responia: “Són monstres perquè han estat abandonats.” Jo era a Romania i tenia setze anys, ningú parlava de què passava allà. I quan ho volia explicar, em deien que era massa jove, que no ho comprenia. Hi havia una negació cultural que impedia d’obrir els ulls. Després de la caiguda del mur va caldre obrir-los. Els romanesos van començar a explicar què hi passava. La paraula i la cultura fan canviar les coses.
—Si us plau, expliqueu com vau trobar els nens i què vau poder fer per ajudar-los?
—Estaven aïllats, ningú no els havia parlat mai. No hi havia alteritat. Es colpejaven el cap contra el terra, contra les parets, es grataven violentament, molt violentament. I quan vaig demanar que els fessin escàners, tots tenien una atròfia als dos lòbuls prefrontals i una atròfia del solc neurològic de l’anticipació. Tots tenien una alteració dels sistemes límbics, de la memòria i de les emocions. Estaven atrofiats. Així i tot, la resiliència va ser possible amb molts milers d’aquells nens. Quan la mare se sentia segura o quan es donava a l’infant un substitut afectiu, començava molt ràpidament la reconstrucció de les neurones.
—És impressionat això que expliqueu.
—Quan els infants eren petits, en 24-48 hores la reconstrucció de les neurones recomençava quan la mare se sentia segura pel seu marit, per la seva família, pels seus amics, per la cultura.
—Aquesta mancança afectiva que afecta el desenvolupament neurològic es pot revertir quan s’és adult?
—Com més aviat s’hi intervé, més fàcil és la resiliència, perquè en els nens petits hi ha una efervescència de les neurones, hi ha milers de neurones que es creen constantment. En els adults, la resiliència serà difícil perquè el cervell està estructurat, mentre que quan s’és nadó, la resiliència neuronal és fàcil. Com més tard s’hi intervé, més difícil és.
—En situacions de traumes col·lectius de conflictes en guerra es pot empènyer cap a un procés de resiliència col·lectiu?
—Avui, al planeta Terra, hi ha cinquanta guerres, cinquanta! Es parla de dues guerres. La guerra d’Ucraïna i la guerra de Gaza. De les altres quaranta-vuit no se’n parla. Moltes, encara són molt més cruels. Al Sudan, són cinc milions de persones desplaçades i milers de morts. Al Iemen fa vint anys que hi ha una catàstrofe humanitària. De Birmània, no se’n parla ni una paraula. Per tant, això vol dir que la cultura és essencialment la relació i la paraula. Si no es parla d’un fenomen, és com si no hagués existit. Actualment, les publicacions que parlen d’epigènesi, és a dir, la transmissió del trauma de generació en generació, diuen que si no hi ha una intervenció, no hi ha resiliència possible.
—Voleu dir que el trauma es pot heretar genèticament?
—Quan els espermatozoides del pare i els òvuls de la mare estan alterats biològicament per l’estrès, el cortisol i les catecolamines, generen alteracions als cromosomes. Això és el que coneixem per epigènesi. És a dir, que en les guerres que veiem reaparèixer avui al planeta, si no s’hi intervé, no hi haurà resiliència i hi haurà una transmissió del trauma. Més encara entre els nois que entre les noies. Els nois són més sensibles a la frustració i no reaccionen com les noies. Els nois frustrats reaccionen amb agressió. Les noies frustrades reaccionen amb autoagressió.
—Com s’hi pot intervenir?
—Es pot fer una resiliència a condició de comprendre. Fa una estona us deia que després del trauma cal suport afectiu: una tassa de cafè, que ens diguin “sóc aquí, un dia t’ajudaré”. Però si només hi ha suport i no hi ha significat, continua havent-hi una transmissió del trauma de generació en generació. Això es veu a la banda d’ADN amb unes taques negres que són les substàncies de l’estrès, el cortisol i les catecolamines, que canvien la manera com l’ADN s’expressa. I si no s’hi intervé, hi haurà una transmissió del trauma durant sis generacions o set. Ens hem d’ocupar dels homes i les dones estressades i, sobretot, dels infants, i ho hem de fer des de l’àmbit de l’educació i la cultura.
—Podeu explicar alguna nació o col·lectiu que hagin desenvolupat resiliència després del trauma?
—Els armenis ho han fet després del genocidi que van patir. Van arribar al Líban, a Beirut, i estaven arruïnats. Hi havia hagut gairebé un milió de morts en uns pocs mesos. Morts molt cruels, i immediatament els armenis cristians es van ocupar dels infants. Tot i que eren pobres i vivien en barraques de fusta, van ocupar-se dels seus infants, tot fent esport i cantant. Van aprendre l’àrab, tot i que eren cristians i parlaven armeni. Van reconstruir Beirut. Els libanesos van acceptar molt bé els armenis i es va fer una bona feina amb la cultura al voltant dels infants, i es va aturar el trauma. Jo vaig ser al Líban i veia els pares i les mares treballar enormement, amb jornades de 15 hores, però, així i tot, van saber fer unes llars segures i aturar la transmissió del trauma. Si no s’aconsegueix d’aturar aquesta transmissió, no hi ha resiliència possible. En els camps de refugiats palestins es transmet el trauma, es transmet l’odi a qui els ha posat al camp. Quan parlem d’això, no podem pensar en una simple causa i efecte, sinó en un ecosistema, perquè a vegades hi ha una catàstrofe social molt forta i es podria fer un procés cap a la resiliència tal com han fet els armenis.
—…
—Els francesos també han conegut això, després de la guerra d’Algèria. El que va fer l’exèrcit francès va ser vergonyós i era impossible de parlar-ne. Aleshores, el meu amic jueu, el periodista Jean-Jacques Servan-Schreiber, va ser el primer a dir que no es podia acceptar això i va desencadenar un procés que va fer canviar la situació, conjuntament amb el film La batalla d’Alger, que van fer els italians. En veure el film, els francesos van haver de dir: “Per l’amor de Déu, l’exèrcit francès torturava a Algèria.” L’heu vist, el film?
—Sí, és un film de Gillo Pontecorvo, aquí també va ser molt impactant.
—Aquest film va forçar els francesos a obrir els ulls. No em canso de repetir-ho, la importància de les obres literàries, del teatre, dels films, de les pintures, és cabdal.
—Amb tot això que expliqueu, s’entén encara més bé el que heu dit al començament. Podem entendre la resiliència com un procés de recuperació.
—Compte! No és recuperació, és la represa d’un altre desenvolupament. No es torna a ser com eres abans, però es pot desenvolupar aquest procés i es pot tornar a viure bé.
—Disculpeu, és veritat, ho he dit malament. En el pròleg del vostre llibre Els aneguets lletjos, Letícia Asenjo diu que aquesta traducció al català pot ajudar també a sortir de la revictimització dels catalans, que el Primer d’Octubre, i amb tot el que va venir després, vam viure un trauma col·lectiu i individual.
—Exacte, si hem estat ferits físicament o psicològica, el procés de resiliència permet això. Ja sabeu la meva història: jo he patit la Xoà, la meva família ha desaparegut, he estat condemnat a mort quan tenia sis anys i mig. He començat la meva vida per la mort. Però he refusat de fer una carrera de víctima a la qual la cultura francesa m’animava, la cultura francesa em deia: “No tens família, no pots fer estudis, no pots aprendre un ofici, et donarem una petita pensió i calla.” I jo, que era un infant, deia: “No vull callar”, i no ho vaig fer. Però la cultura francesa em convidava a callar, em convidava a fer una carrera de víctima. He tingut una ferida, però de fer la carrera de víctima, ni parlar-ne. I això és la resiliència. Això ha fet que hagi tingut dificultats per a entrar a la cultura francesa.
—Això és el que vau sentir?
—He sentit això. “No tens família, ets pobre, no pots fer estudis, ni tan sols pots aprendre un ofici. Et donarem l’assistència pública i això és tot, la teva vida ha acabat.” Jo, que era un infant, vaig dir que no, la meva vida comença i no acabarà. Però aquesta actitud no era acceptada. Ara, amb la resiliència la gent sap que això no és així. Mireu què passa amb Gaza, no se’n pot parlar com a adults. Immediatament, es tria el camp, o hi ets a favor o hi ets en contra. Hi ha una cosa que passa ara, i que crec que no va bé: et fan triar constantment amb qui estàs. No què penses, ni què passa dins teu. Has de triar si estàs per Netanyahu o per Hamàs. Jo no puc estar ni per Netanyahu ni per Hamàs. Per tant, no puc triar el meu camp. En una funció democràtica, es mostraria un fil i es demanaria als infants: “Què en penseu?” I, aleshores, els infants aprendrien, com diu Hannah Arendt, una mica de llibertat interior i aprendrien a jutjar.
—Com més va hi ha més joves amb problemes de salut mental. Ha augmentat el suïcidi entre els joves, les crisis d’angoixa. Vaig sentir que en una conferència dèieu que els joves vivien entre la pantalla i el frigorífic. Què es pot fer enfront d’aquesta situació alarmant?
—Aquest és el problema del món occidental. A l’estat francès, als Estats Units, al Japó, és terrorífic. He vist que els nois, més que no les noies, dimiteixen de tot. Dimiteixen de l’escola, dimiteixen de la família, dimiteixen de la sexualitat, ja no en volen sentir a parlar. S’estiren per terra a la seva habitació, tanquen les cortines, agafen una pantalla i ja no es mouen. I la mare desgraciada els porta de tant en tant un petit àpat.
—Quina anàlisi en feu?
—El que fa que el món occidental estigui en gran dificultat és la victòria tecnològica. Incontestablement, la tecnologia és màgica, meravellosa, és estupenda. Faig Zooms amb l’Argentina, faig Zooms amb el món sencer mentre sóc al meu despatx. És increïble, és màgia. Per tant, això vol dir que la tecnologia, que és màgica, que és una prova suprema de la intel·ligència humana, dilueix totes les relacions humanes. I què fa bo el desenvolupament d’un infant? La relació humana.
—I llavors?
—Els infants davant les pantalles estan fascinats, hipnotitzats per la pantalla i no aprenen res. Després de la covid, del confinament, vaig dirigir el grup dels 1.000 primers dies a l’estat francès. Tots els infants estaven davant la pantalla. Ja no entenien les mímiques de la mare perquè havia passat molt de temps amb mascareta. Quan la mare somreia per convidar-los al joc o a l’abraçada, els infants estaven completament hipnotitzats per la pantalla. Aquesta meravellosa victòria tecnològica, la paguem massa cara. Cal conservar el benefici de les màquines, però s’ha de lluitar contra els efectes secundaris que comporten.
—Abans hem parlat del conflicte Israel-Palestina. Abans d’acabar, ens podríeu dir com viviu aquest conflicte?
—Ho visc amb molt de dolor perquè arribo a l’últim capítol de la meva vida. Aviat faré vuitanta-nou anys i sento les mateixes frases de final dels anys trenta i durant la guerra, i, fins i tot, després de la guerra. És dolorós veure que res no s’ha resolt. I no puc triar entre dues extremes dretes. Ni la israeliana de Netanyahu, ni la d’Hamàs, que vol la desaparició dels jueus de tot el planeta. Els espanyols estan a favor del poble palestí i jo també. He impartit cursos a Ramal·lah, he dirigit tesis de palestins que he convidat a casa meva, a Toló. Estic a favor del poble palestí, per tant, en contra d’Hamàs, que és un moviment d’extrema dreta, i de Netanyahu, que és d’extrema dreta també. Jo no puc triar entre dues extremes dretes. Trio els palestins i, en conseqüència, estic en contra d’Hamàs. Hi ha israelians racistes i colonialistes que em crispen, però no puc acceptar la política d’Hamàs. Sento parlar de la solució dels dos estats des que era un infant. Israel va ser creat el 1948.
—Estàveu convençut que no tornaria.
—Estava convençut que explicant-ho, escrivint-ho, això no tornaria, però ha tornat.
