Bonisme

El senyor Xavier García Albiol, que ha enviat vora quatre-centes persones al carrer –perquè dir que les ha “desallotjades” atenua què ha fet realment: deixar-les a la intempèrie, sense casa–, va dir ahir: “Hem aconseguit el meu objectiu com a alcalde. Aquestes persones jo no les volia a Badalona.” La senyora Sílvia Orriols, que ha defensat l’acció de García Albiol, va escriure l’altre dia: “Acabem de tallar el subministrament elèctric a uns ocupes il·legals marroquins. Un quart de dues del migdia i tots amb pijama i badallant. Merda de país que ens heu deixat…” N’hi hauria d’haver prou amb aquest sadisme per a impugnar-los políticament, per més ridiculitzat que estigui avui el bonisme. 

És impossible que la crueltat pugui articular cap visió del món fèrtil per a ningú, ni tan sols per als desposseïts que, per mitjà de l’extrema dreta, aspiren a una mena de revenja amb els estrangers al centre de la diana. En connivència amb una deshumanització que a la llarga també aspira d’abaratir-los l’esperit a ells. Només cal veure que Orriols i Albiol parlen dels immigrants en els termes exactes amb què els fons d’inversió conceben els treballadors autòctons: com si fossin ramats de cabres. Les habitacions ofertes a nou-cents euros són un vas comunicant de l’institut buidat: només el mateix codi de valors, que s’engendra en la cruesa del llenguatge, pot produir la insensibilització que normalitza totes dues coses.

D’ençà de la primera victòria de Donald Trump, fa nou anys, he maldat per no fer una lectura moralista de l’onada: avui encara sembla que la majoria de demòcrates no hagin entès el cor materialista d’aquella revolta, el dolor de l’empobriment, les aspiracions trencades per la globalització. L’extrema dreta no creix en primera instància perquè tothom es faci racista de cop, sinó perquè els polítics com Hillary Clinton, que encarnen el sistema gairebé literalment, els reforcen quan els presenten com la seva pròpia antítesi. La radicalització ve després, quan el llenguatge perd els compressors i es desboca. Catalunya es troba avui en una posició que hi recorda: entre la ràbia de rel trumpiana i l’alternativa sistèmica d’un president que bé podria ser la nostra Hillary. 

Els qui aspiren a combatre tant una cosa com una altra tenen un problema creixent. Aquests darrers anys, la crítica d’un suposat bonisme ha volgut erosionar, en realitat, el pes de la bondat com un valor polític. I l’esquerra catalana, per no incórrer en l’alliçonament de plàstic dels sistèmics, per no caure en el xantatge melindrós dels dirigents processistes, que per salvar-se adduïen que eren bones persones, se l’ha deixat arrabassar. Mentre contempla com aquest llenguatge verinós es consolida, desorientada per la ressaca del procés i paralitzada per la por d’una derrota històrica que aviat serà al llindar de la porta, avui l’esquerra catalana es va arronsant en la denúncia de la crueltat, va desvinculant la crítica política de la crítica moral –aquesta assumpció progressiva de tants “sí, però” d’Orriols–, i no s’adona prou que el primer bastió de la reconquesta de l’extrema dreta és, justament, un canvi generalitzat en l’estructura moral de la societat. 

El problema és la mena de discursos que en derivaran a mitjà termini: així, els atacs contra Orriols i Albiol no van contra el seu diagnòstic, i s’acaba per discrepar-hi tan sols en les solucions, sense força ni autoritat per a imposar-ne d’alternatives.