Bitcoin, la bombolla d’una generació?

De l’abril d’enguany al 6 d’octubre, el bitcoin havia pujat d’un 52%, fins al màxim històric de 125.000 dòlars. De llavors fins avui s’ha girat la truita i ha baixat d’un 31%, fins a l’entorn de 86.000 dòlars. És evident que el qui en va comprar a l’abril o al maig i en va vendre el setembre, ha guanyat molts diners. En canvi, qui en va comprar, enlluernat per la pujada espectacular que arrossegava, a l’agost o al setembre, avui acumula una pèrdua que Déu n’hi do, en tan sols un parell de mesos.

I ara continuarà baixant? Avui ha baixat. Potser demà rebotarà? I per què? Els qui diuen que en saben veuen un cert paral·lelisme entre la marxa del bitcoin i l’evolució de les cotitzacions de les grans empreses americanes de la IA, que avui van a un preu molt alt, però amb dubtes sobre el futur immediat. I, sobretot, lliguen les criptomonedes amb la quantitat de diners en circulació. Com més diners, preus més a l’alça; i a l’inrevés, és clar.

A mi, que no hi entenc gaire, sempre m’han semblat arguments cercats ad hoc i a posteriori per a explicar un fenomen que no és fàcil de comprendre. La volatilitat extrema en la reina de les criptomonedes, per exemple, ja hi era abans de l’aparició de les empreses de la IA. Per això les opinions que envolten el bitcoin són extremes. La que en tenen dos multimilionaris ben coneguts en són un bon exemple. Elon Musk, l’home més ric del món, i Warren Buffett, l’home que va fer saltar la lliura esterlina del sistema monetari europeu el 1992, tenen posicions radicalment oposades sobre el bitcoin. Buffet el considera un actiu sense valor i perillós (“verí per a rates al quadrat”), fidel a la seva inversió en valors tradicionals, i Musk hi ha mostrat sempre molt d’interès (“es basa en l’energia i és impossible de falsificar l’energia”).

Aquest debat reflecteix en el fons dues filosofies d’inversió: el valor tangible i el flux de caixa, per una banda, i els actius rupturistes i especulatius, per una altra. Dins aquesta disjuntiva, per mi, hi ha una pregunta que és clau i de resposta difícil. Com es pot valorar en un moment determinat una criptomoneda? Basant-se en què?

Estem acostumats a l’anàlisi, i haver de cercar resposta a aquests interrogants ens despista. Sabem valorar l’acció d’una empresa, avaluant-ne els beneficis futurs i discutint, amb arguments, si és sobrevalorada o no. De la mateixa manera, sabem valorar una obligació, bo i analitzant la solvència de l’emissor. També sabem valorar actius financers híbrids, com ara obligacions convertibles, perquè és possible d’avaluar separadament les accions, obligacions i opcions de conversió d’una obligació en acció. I fins i tot les causes de l’evolució de les divises…

En definitiva, és possible d’equivocar-se en la valoració d’un actiu tradicional, però sempre sabrem per què i, a més, tenim instruments analítics per a afinar i millorar aquesta valoració.

En canvi, sobre el bitcoin, ens trobem amb una incapacitat estructural per a  determinar-ne el valor present, perquè ací no hi ha fluxos d’ingressos futurs per a actualitzar. La millor il·lustració d’aquesta impossibilitat de valorar el bitcoin és l’extrema dispersió de les previsions. Els adversaris preveuen, en un horitzó d’anys, un ensorrament fins a zero dòlars. Per contra, els partidaris anticipen una pujada cap a un milió de dòlars i, fins i tot, més enllà.

A partir d’ací, el valor d’una moneda digital tendeix a ser abordat de manera relativament simplista, és a dir, correspon essencialment a l’oferta i a la demanda de cada moment i, és clar, al preu que els inversors estan disposats a pagar per tenir-ne, cosa que constitueix una explicació, si més no, fràgil, en el pla financer. El qui en compra és perquè està segur que els vendrà més cars i qui en ven és perquè creu haver-hi guanyat prou…; o per necessitat, i no hi vol perdre més. El fet que hi hagi un nombre finit de bitcoins preestablert a l’horitzó, onze milions (i ja en tenim vuit), afegeix potser l’únic sentit a l’argument de les pujades. Més diners que entren per a comprar un producte que és finit, per definició. Però, què hi ha al darrere?

Vist d’aquesta manera, confiar en el bitcoin és gairebé com fer un acte de fe. Però el cas és que ja s’ha creat tot al voltant un món especial –gairebé de culte– i molta gent viu entorn del funcionament d’aquesta moneda. No entraré en l’opacitat, com a gran avantatge; en el vessant de mitjà de pagament, on sí que veig una utilitat evident, sigui per a fer grans pagaments ràpids, sigui per a amagar alguna cosa. Però avui no em refereixo a les grans corporacions que l’utilitzen amb aquests motius, sinó a la gent que el veu com un actiu d’estalvi o d’inversió, que cada vegada n’hi ha més.

El fet és que les criptomonedes han aconseguit una gran popularitat com a instrument d’inversió. Molts s’han interessat per aquesta nova manera de moure els diners amb actius digitals, amb l’esperança d’obtenir una bona rendibilitat a curt termini, en temps que l’estalvi no és ben remunerat en els canals tradicionals. El Banc d’Espanya ha advertit repetidament sobre els riscs de la inversió en criptomonedes, cosa que no n’ha frenat, ni de bon tros, l’expansió. En un informe del setembre feia un perfil sociodemogràfic dels tenidors de criptomonedes a l’estat espanyol, que indicava algunes característiques curioses.

El perfil es dibuixava en quatre dimensions: edat, sexe, nivell educatiu i convivència amb els progenitors. Aquesta anàlisi li permetia d’identificar els segments de la població més exposats als riscs derivats d’aquest producte.

D’entrada, potser no sorprèn que la tinença es concentri en les generacions més joves: el 80% dels posseïdors de criptomonedes té menys de quaranta-cinc anys. I el 33,8% d’aquests individus resideix a casa dels pares, en contrast amb el 15,8% observat en la resta de la població menor de quaranta-cinc anys. També hi ha una forta presència masculina: la proporció de dones entre els tenidors és sols d’un 26,8%. La proporció d’individus amb estudis universitaris entre els posseïdors supera de 10 punts percentuals la de la resta de la població. D’aquesta manera, els resultats esbossen un perfil específic: homes, joves, que viuen amb els pares i amb un nivell educatiu més alt que el de la mitjana de la població.

La pregunta que cal fer-se és per què interessa tant als joves. En principi, la idea de fer-se ric molt ràpidament sense fer cap esforç és molt atractiva per als qui no tenen gaire por d’afrontar riscs, en un món on les possibilitats de triomfar i guanyar diners treballant són cada vegada més complicades. Pensem que sempre hi ha un exemple real, com a referència, tant si són amics o companys de la feina que inverteixen en criptomonedes com si és, simplement, un influenciador, que a internet els canta les meravelles de l’opció. I, sempre hi haurà algú que hi va guanyar molts diners, invertint en criptomonedes. Una persona real, com ells. Aquestes històries són molt poderoses d’una perspectiva psicològica, perquè els fa pensar: “Si ells van poder convertir-se en milionaris comprant una moneda digital, per què no ho puc aconseguir jo?”

És obvi que veure els èxits d’altri a partir d’una narració personal pot fer que sembli que, si no actuem com ell, perdem una gran oportunitat. En psicologia, les històries d’èxit es troben entre els impulsors de comportament personal més poderosos. Però ací hi ha un problema que no es té en compte. Habitualment, aquells a qui els encanta de compartir les seves històries d’èxit oculten els fracassos. Dels caçadors, pescadors o boletaires que afirmen haver tornat amb cistells carregats a casa, fins als inversors que, ves per on, sempre l’encerten. Són diferents expressions de la naturalesa humana. En el nostre cas, creen la falsa il·lusió que tots els qui compren criptomonedes es fan rics. I no és així, evidentment. Qui ha perdut, ho dirà? No sempre.

Potser l’opinió més dura que he llegit en aquesta línia ve del conseller del BCE, Fabio Panetta, per a qui les criptomonedes són “la bombolla d’una generació, que està condemnada a esclatar”. També diu que no són sinó una “nova manera d’apostar”. Però, qui no cau davant una proposta tan llaminera? Molts dels qui inverteixen saben realment en què ho fan i com funcionen les cadenes de blocs, que són la base de les criptomonedes? Crec no anar gaire errat si dic que no, més enllà de quatre vaguetats que els han arribat, de “guanyadors experimentats”.

A mi, la veritat, és que el món del bitcoin em fa molt de respecte, perquè no entenc gaire bé el fons de la qüestió, és a dir, la subjectivitat del mecanisme de valoració, que causa una volatilitat tan alta i augmenta el risc fins a nivells que superen els meus límits.