Havíem previst aquesta entrevista a Biel Mesquida uns dies abans que Òmnium anunciàs que era el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany. L’ocasió s’ho valia. Mesquida publicava Trast, un oratori en vuit cants i uns quants epígrafs que fan de far, que són un crit de guerra. Un repàs a les ruïnes d’una illa que és el món. Unes ruïnes gens romàtiques perquè són de pedra i ossos. Els ossos d’Aurora Picornell, o de les milicianes, o de Joan Alemany, batlle de Búger, a qui canta i homenatja. Trast és un llibre bell, amb les cobertes de color verd ametlló, i l’insecte triat, marca de la Breu, és el morrut de les palmeres. Tot això embolcalla uns poemes que juguen amb la forma i amb la paraula, que s’ofereixen nus sense la nosa que a vegades són els signes de puntuació.

Biel Mesquida, col·laborador de VilaWeb, està content, eufòric, gojós, radiant, pletòric, entusiasmat. Dimecres fosquet l’acompanyam a Cal Llibreter, a Sant Just Desvern (Baix Llobregat), on fa la primera presentació del llibre. La gent l’espera per celebrar. Ell es dóna com sempre i com mai. Recita, explica, conta, canta, xiuxiueja, crida, calla i, de tant en tant, s’atura a alenar. El premi ha accentuat i ha accelerat la seva vitalitat, la seva xarrera, la seva contera, la seva comuniquera, i el públic li ho agraeix.

L’entrevista la fem dijous a la redacció de VilaWeb a Barcelona. Podem fer poques preguntes perquè les respostes són plenes de digressions i anades i vingudes. Però tota aquesta exuberància verbal no amaga la veritat del poeta, ni la veritat cívica del patriota que proclama als quatre vents l’emergència lingüística, el dolor per la destrucció de Mallorca, o el mal físic que pateix quan veu com l’extrema dreta calciga la memòria.

—Biel Mesquida, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2026. Això què és?
—Això és un parany. Un bellíssim, seductor, sensual, voluptuós, humaníssim parany. Em va cridar un filòsof que nom Xavier Antich i m’ho va amollar i jo vaig quedar electritzat. Vaig quedar tocat. Em vaig posar a plorar sense voler plorar. Em vaig posar a riure sense voler riure. Em va dir que un jurat havia discutit molta estona i que al final havia quedat jo.

—En la vostra intervenció vau donar un milió de gràcies.
—Vaig donar besades a cadascun dels jurats, i llavors vaig dir que jo no som en Biel Mesquida, que jo som l’amic amat de tota la vida, Pep Maür Serra, som na Muriel Casals, som na Mai Carrasco, som en Joan Barceló, som en Joan Fuster, som en Ramon Barnils, som en Blai Bonet, som na Maria del Mar Bonet, som en Joan Brossa, som na Pepa Llopis, som en Palau i Fabre, som en Castellet, som en Fabià Puigcerver, som la Capmany, som en Pep Nadal, som Josep Guinovart, som n’Anna Ricci, en Moll, en Miquel Àngel Riera, na Maria Àngels Anglada, i al final, vaig dir n’Assumpció Maresma, n’Ovidi Montllor, en Vicent Partal, na Carme Junyent, en Marc Recha, en Miquel Barceló, i en Jordi Cussà. Sense tots aquests, no hi ha Biel Mesquida possible, i tampoc no hi ha Biel Mesquida sense tots els altres que queden dins la discreció de l’anonimat. Jo som molts Biels Mesquida. L’amic Colau Dolç va fer una recol·lecta de quants anys feia que escrivia, i va dir, en Blai Bonet va escriure cinquanta-cinc anys, i al cap de cinquanta-cinc anys es va morir. En Biel Mesquida ja du més de cinquanta-cinc anys d’escriptura i escriu a les totes.

—I no s’ha mort.
—I no s’ha mort. Aquest premi m’ha fet escriguera, ganes d’escriure; creuera, ganes de creure en els lectors, amb aquests que m’empenyen; m’ha fet cantera, m’agrada cantar quan estic content. M’havia fet estimulera, m’ha estimulat per tots els cantons. M’ha eixamplat els territoris que ara s’han il·luminat amb la tendresa fraternal. Vaig cercar la paraula, m’ha provocat un tsunami de tendresa fraternal, que crec que hauria de ser una de les pràctiques que hauríem de tenir en aquest món.

—Només han transcorregut tres mesos de l’any 2026, i ja us han donat el premi d’honor, us van fer aquell homenatge a Palma i acabeu de publicar Trast. Potser ja podem celebrar Cap d’Any, no?
—[Riu] Ara m’hauré de dedicar a fer les coses que m’havia proposat de fer enguany. Volia que fos de vida monàstica, de tancar-me i acabar un text novel·lesc que vaig començar fa vint-i-tres anys. Primer es deia “Carnatge Hall”, després es va dir “C.” i ara el títol darrer és “Carn atge”. Tenc tota aquesta agenda fins el 8 de juny. He de fer una promoció d’un llibre de poemes. He de continuar escrivint cada setmana el Closca de Lletra i al Bellver, i m’he de repartir un poc per aquestes terres dels Països Catalans on em demanin que conti quatre mots de la meva veritat.

—A la primera plana de Trast en posau les vuit accepcions que aquest mot té a l’Alcover Moll. Quina és la que emprau habitualment?
—Cada porció o espai, visiblement delimitat dels altres amb el qual constitueix una edificació, un local, etc.

—Un solar.
—Sí. M’apareix quan veig ca la meva padrina al Terreno, a Palma, al carrer del tinent Mulet, que era un feixista, número 32. Era la casa de la padrina paterna, Joana Payeres Capó. Per jo, era una casa mítica, molt especial, amb tots aquells espais amples i totalment inversemblants. Un gran menjador, terrasses, una figuera coll de dama, unes columnes que pegaven al carrer. Es veia el Castell de Bellver… Aquella casa era un paradís. Ella s’hi va estar fins que es va morir. La casa es va anar degradant. Jo veia com es degradava, vaig veure tot l’enfonsament, només hi havia les parets, tota la resta se n’havia anat per avall, i un dia hi vaig passar i només hi havia un trast. Ja no hi havia casa. Aquesta imatge va ser l’embrió de Trast. Aquesta visió d’un lloc que ha estat la teva vida, on tens els records, on has rigut, on has plorat. Els reis del Terreno eren extraordinaris. Ara només hi queda un trast.

—…
—Això és la metàfora d’aquesta Mallorca que es converteix en un trast. Aquesta Mallorca que era plena de paisatges extraordinaris, i ja no hi ha ametllers en flor perquè la xilel·la s’ho ha menjat tot. Ja no hi ha palmeres, perquè el morrut s’ho ha menjat tot. Per tot fan casetons i hi ha caravanes, i tot és un Son Banya i un Son Gotleu. Els estrangers s’han fet petits castells, hi ha filferros als camps. Estam en un estat de destrucció, i en estat d’emergència lingüística. El PP i Vox es carreguen la llengua amb diüturnitat i de mala manera. Això ho duc i ho visc cada dia.

—Heu fet molta via per a escriure aquest cant. El vàreu començar el mes de juliol i ja el tenim a les mans.
—Vam fer per primera vegada una exposició conjunta amb en Pep-Maür Serra. Ell feia tota una sala amb un jardí tancat i jo vaig triar trenta fotos de les que faig a les parets de pedra seca. Caps de pedra vius. Aquelles pedres es convertien en calaveres. I quan vaig veure tot allò del jardí tancat amb els caps de pedra, em va agafar aquesta vena, aquesta font ufana, i em vaig posar a escriure i vaig dir, d’ací a Nadal, he d’acabar aquest llibre. He de fer un llibre amb tot això que duc dedins, m’he de reprimir de la meva orfebreria verbal, dels meus recaragolaments, del meu rococó, d’aquestes ganes de fer sempre peces molt artistitzades, de fer aquestes oracions principals amb deu de subordinades. Volia que tot anàs llatí, sense punts ni comes, que fos un cant al dolor, a la destrucció, a la desesperació de les veus dels llocs.

—Heu fet un llibre molt bell, també en la forma. Presenteu aquest cant com una mascletada. De mica en mica, creix la tensió, la força, l’emoció, i acabeu amb un “Kaputt” que seria el terratrèmol final de la mascletada. El “Cant de la Sibil·la” és aquell tro que després encara es dispara. Aquest és el ritme amb què us brollaven les fonts ufanes o l’heu forçat?
—No he forçat res. Tot ha estat font ufana, tot llenegava, tot llenegava, tot fluïa, tot anava. Ara, quan l’he llegit amb les correccions, deia, això pareix que ho has fet amb un crescendo, però sortia així. I no el vaig poder acabar el 31 de desembre, hi havia coses que volia dir, i el vaig acabar el 15 de gener. Potser algun lector pensarà que està molt pensat. Al principi són unes aigües tranquil·les. Després es converteixen en aigües furioses. Crec que no havia escrit així d’ençà d’El bell país on els homes desitgen els homes, que també vaig fer en uns mesos. Hi ha hagut aquesta torrentada, aquest devessall de lletres que avancen i avances. Tens il·luminacions quan escrius. La il·luminació va ser la paraula ‘kaputt’.

—Potser estic molt avesada a escoltar la vostra veu, a veure-us recitar, però em fa l’efecte que aquest llibre és sonor i que, en realitat, no el llegia jo, sinó que me’l llegíeu vós. No sé si és bo o dolent.
—[Riu] Jo crec que és bo. Aquest llibre és un llibre sonor, ressonor. És un llibre que ressona. Crec que és la definició de la poesia, que el llenguatge estigui densificat, concentrat, contingut. I que això vagi irradiant al lector. Però aquí, precisament, per aquesta concentració i aquesta planeritat d’aquesta escriptura, crec que ressona més. I crec que en aquest pas que hi ha del so al ressò, és on es construeix el llibre. El llibre es construeix dins les ressonàncies. Tu llegeixes aquell poema, i el poema fa uaiauioauioooo, i en aquest ressonar és on hi ha la veritat del llibre.

—Quan el reviseu, el llegiu moltes vegades en veu alta?
—Sí. M’enregistrava. Cada cant l’enregistrava i l’escoltava. I m’agrada passar-ho a un parell de persones perquè el sentin, perquè vegin com ressona. I amb aquest quedaven un poc flipats. Hi ha moments en què estic perdut i que no sé si vaig bé. Sempre escric dins la corda fluixa. No estic mai segur. Ara tampoc. Però el llibre ja és ací i és dels lectors. I ja no té remei.

—Hi ha la metàfora de Mallorca com un hotel en ruïnes que et vas trobant al llarg del llibre. Ja no és el paradís, l’illa. Si l’haguéssiu de descriure ara, el paradís, on seria?
—La visió del paradís que es donava era la del viatge forfet, turístic, de sol i platja i paisatge. Per jo, el paradís és la cosa insignificant, allò que ningú no mira. Aquella paret seca que té un poc de terra, i dins la terra hi ha caigut una llavor que floreix enmig d’aquelles pedres. Mallorca és pedra! Això és un llibre que faré. Això que Mallorca és la mar, el sol i les cales, no. Mallorca és pedra. És pedra viva. I ara aquesta pedra viva ja la intenten matar, també. Ja es carreguen les parets seques, com la que devora ca nostra. Hi havia una paret i si la miraves veies que les pedres, amb els segles, havien fet una figura, podia ser una puríssima, podia ser un home. Idò, l’altre dia, un camió va pegar contra la paret i es va carregar tot allò. Dos metres de paret. Jo en deia el santuari. Era una pedra que agafava qualque cosa de sagrat. Fer paret seca és una grandiosa tradició que converteix aquesta pedra que és Mallorca. El paradís encara seria trobar aquestes pedres que fotografiï. Trobar aquestes floretes que surten a la roca. El paradís són els ullastres que encara resisteixen. Mires aquell ull-astre i hi ha un raig de sol. Aquesta fulguració és un paradís.

—Al llibre hi ha molta memòria. Aurora Picornell, les milicianes, són protagonistes de poemes narratius que conten els fets de manera crua. Escriviu per aquesta ferida i us ha sortit un llibre de combat.
—Oximorònicament, aquest dolor tan gran, aquesta ferida tan fonda, de tant de temps, dóna vida. Hem de trobar la vida dins la ferida. Hem de trobar això que jo encara dic amb el vell i bell i magnífic nom català de Renaixença. Jo crec que hi pot haver una Renaixença, però, però… Aquest “però” és molt fort, però, però… I he agafat aquestes víctimes perquè les sent molt agermanades, molt pròximes i molt vives. I a través d’elles, aquest sacrifici, jo estic segur que és productiu. És productiu perquè és aquí, perquè ja és dins Trast. Perquè ja l’he documentat. Trast és un llibre documental. Faig poesia documental. Aquest llibre és molt sentiment i document. Aquest Biel Mesquida, a través de les lectures, de les converses, del que ha viscut, ho converteix en lletra. Hi ha moltes veus, i la veu veu un ocell, i quan torna a mirar, l’ocell ja ha desaparegut. Això és el documental.

—I aquest poeta un dia va al Parlament de les Illes Balears per observar com els hereus d’aquells que van fer allò contra n’Aurora i les milicianes, i tants altres mallorquins que encara no els han trobats, decideixen que han d’abolir la llei de memòria democràtica. I com surt aquest poeta d’allà?
—El poeta s’emmalalteix. És com si m’haguessin donat un verí i jo me l’hagués begut sense témer-me’n. El verí em va entrar. No em van deixar entrar a la sala del ple, que estava tot ocupat per gent bastant feixista. Em van dir que havia d’anar a una altra sala. Allà hi havia una pantalla que vaig mirar quan parlaven les forces d’esquerres. Quan van parlar el PP i Vox, uns varen sortir, jo no. Jo em vaig aixecar i em vaig posar d’esquena a la pantalla. Tenia una gent per davant que eren feixistes d’aquells que aplaudien i em miraven, dient, aquest que fa? Una altra gent també es va posar d’esquena a la pantalla. Vaig dir, això és un forma de protesta. Els volia sentir, però no els volia veure. Tot allò em va anar entrant aquell verí, i vaig esperar fins a la votació. Som tan beneit i tan naïf i tan ingenu i tan petit, que deia, ai, si hi hagués una equivocació i no s’aprovàs la llei… però no. Vaig plorar, vaig intentar que no em veiessin aquells, perquè ells estaven contentíssims i ens tractaven com si fóssim… Es volen carregar la memòria. Fora m’esperaven en Pep-Maür Serra i unes amigues. Estava com si m’haguessin donat calça d’arena.

—Us agraden molt els nombres romans.
—Sí.

—Al Closca de Lletra de la setmana passada vaig veure un “DII”, demà serà la que fa “DIII”. Cinc-cents tres diumenges amb els lectors de VilaWeb.
—Estic molt content. Representa una cosa que em costa molt. Jo som molt anàrquic, molt desordenat, molt indisciplinat, i això és una forma de disciplina setmanal. Hi ha moments que em pens que no som escriptor, que encara som un aprenent, i el fet d’escriure em demostra que vull ser escriptor. No et creguis que ho dic de bromes… Mira, aquestes llibretes, és una manera de dir he escrit això, això és escrit meu. I són els cinc-cents tres Closca de Lletra, i la setmana mil seixanta al Diario de Mallorca. Sempre he volgut col·laborar amb els mitjans de comunicació per dos motius: per aquesta disciplina i, per un altre cantó, perquè sempre he demanat, i ho he aconseguit, de no fer un article d’opinió, de ressenya literària. He demanat de fer una escriptura Biel Mesquida. I això està molt bé perquè em dóna una gran aventura, perquè m’he d’inventar, em vaig inventant cada setmana. No crec en el rebost, no tenc texts congelats, no tenc closques de lletra congelades. Escriure és una aventura, escriure és una passió, escriure és un servei, escriure és una follia, escriure és una redempció, és una salvació, és una festa, és un dolor, escriure és riure, escriure és cantar, escriure és…

—Una de les idees que hi ha fixades sobre vós és que inventau paraules. Jo no ho crec. Jo crec que les paraules hi són, i que rascau i cercau i les trobau, i escriviu “poemera”, “escriguera”, o “costailloberià”. On són tots aquests mots?
—Vénen. I els agaf i el pos. Crec que els meus lectors estimen molt la llengua. La paraula, que és l’estructura més petitona de la llengua. No són lineals, són polièdriques, són complexes. Jo les agaf, les mir d’un cantó, i les gir, les mir de l’altre, i les pitj, i les toc, i els cant un vou-verivou. Jo estim molt les paraules perquè consider que són allò que em fa, que m’ajuda a dir, que diu. Les dic molt.

—“Captrema”.
—Captrema. Hi ha un poema que diu captrema. Tot d’una mir l’Optimot. M’agrada molt, perquè hi mir i no hi ha res. ‘Captrema’ no existeix. Llavors me’n vaig a l’Alcover Moll. ‘Captremar’, no surt res. Podria dir ‘captremola’, però m’agrada més ‘captrema’. Idò, posa ‘captrema’… Faig un mantra i començ a repetir captrema, captrema… captreeeema!, captrrema!!! [Llegiu-ho com una cantarella] I vaig fent coses així, fins que m’enamor de la paraula. [“Les meves mans d’ombra / arrelen dins els terrossos / amb tota la força i la vehemència / d’aquell que captrema / totstemps”]

—“Malbenat”.
—No surt enlloc. Era un mot, ‘malbenat’, i m’agradava. I la gent ho entendrà. És ‘mal embenat’, és clar, però a jo m’agrada ‘malbenat’. Crec que no tenim cura de les paraules. Trast és una paraula malalta. He fet una enquesta i molt poca gent la coneix. És una paraula encegadora d’ençà que vaig començar el llibre. A posta vaig voler posar les vuit accepcions de l’Alcover Moll.

—Per què heu posat el “Cant de la Sibil·la” al final de tot?
—Perquè el “Cant de la Sibil·la” ja és el rien ne va plus. Després del “Cant de la Sibil·la” tot és un trast. Ja no veus res més que foc, fum, flames, peixos menjats amb gent desapareguda. És la fi del món.

—Us donen el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en un moment en què les lletres catalanes són molt malmenades al nostre país.
—Jo crec que hem de lluitar, lluitar, lluitar. Això ens ho han dit els grans mestres. Ens ho va dir en Blai Bonet, ens ho va dir en Pompeu Fabra, ens ho va dir en Joan Sales, ens ho va dir en Carles Riba, n’Alcover. Aquesta gent que ha viscut la destrucció que va representar, per a tota una cultura republicana que començava a fruitar, la guerra incivil, el cop d’estat franquista. I jo dic el mateix. Quan em diuen, vostè és un escriptor de postguerra, jo deia, no. No, no s’equivoquin. No em fiquin a mi dins una cosa escolar. Jo vaig néixer el 1947, i el 1947 hi havia guerra, i vaig viure la infantesa amb guerra perquè teníem la dictadura franquista. La dictadura franquista va ser molt molt dura. Mirem els morts que hi va haver després del 1939, va matar molta de gent, en Franco, milers de persones. Hi havia guerra, ens van prohibir la llengua, la cultura. Ell mor al llit i ve un temps que li han posat aquesta etiqueta de transició, que és una etiqueta escolar i falsa. I torna a ser guerra. I torna a haver-hi guerra. Els Borbons, que Franco els havia col·locat com a caps d’estat. Les mateixes fortunes, els mateixos megamilionaris i necrocapitalistes del franquisme, que tornen a quedar, que tenen els bancs, les terres, el poder. I hi ha un procés democràtic que cartó-pedra. I continuam lluitant i lluitant i lluitant. I ara estam en el 2026 i tot està igual. Aquest procés democràtic està mig aturat. No hem aconseguit més que unes lleus autonomies que quasi no han fet res de l’altre món per l’ensenyament, per convertir aquesta llengua de cultura en una llengua imprescindible per a tots els ciutadans d’aquests Països Catalans. Som en un estat de misèria catalano-cultural i estam en guerra. Els governs aquests neofeixistes del País Valencià i de les Illes, i el de Catalunya Nord, i el de la Franja, volen frenar i fer desaparèixer la llengua. El govern del Principat ens ajuda un poc dins aquests ofec, i jo he dit que pensi en els altres ciutadans d’aquesta nació catalana i que ens ajudin, perquè estem ofegats.

—…
—Lluitem, lluitem, hem de lluitar, lluitar, lluitar. I ho repetesc tres vegades: batallar, batallar, batallar. Jo ja sé que fins que em mori, lluitaré, lluitaré, lluitaré. Batallaré, batallaré, batallaré. Batallaré com a soldat de la llengua. La meva obra, l’obra dels escriptors, és una forma de salvar la llengua i de salvar els lectors. No hem d’amollar mai. Llengua, llengua, llengua, treballar la llengua, vivificar-la, eixamplar-la, mostrar que és una llengua rica. És allò que ens fa a nosaltres.

—Carles Rabassa, quan feia uns dies que havia rebut el premi Sant Jordi, escrivia que ni les autoritats mallorquines ni les catalanes l’havien felicitat. A vós, us han felicitat?
—SÍ. Del País Valencià no m’ha felicitat ningú. De les Illes Balears no m’ha felicitat ningú. De Catalunya Nord, ningú. De la Franja, ningú. Però del Principat de Catalunya m’ha felicitat el president de la Generalitat, Salvador Illa, i la consellera de Cultura, Sònia Hernández Almodóvar.

[L’entrevista s’acaba, però la conversa continua en una dimensió ignota, aquella en què Biel Mesquida és capaç de veure i xerrar amb personatges petits amb les orelles punxegudes i una certa tendència a la desaparició sobtada.]