Una biblioteca de coses a cada poble, si us plau!

Al casal de barri de Ca l’Isidret, al districte de Sant Martí de Barcelona, hi duen a terme una iniciativa que demana a crits tenir una rèplica a cada poble i ciutat dels nostres Països Catalans. Inspirats en la library of things de Londres o de Toronto, han creat una biblioteca de les coses. Pren el nom de biblioteca per diferenciar-ho d’una botiga, tot i que la seva funció no és exactament la de promoure la lectura o poder adquirir llibres en préstec. En aquesta biblioteca, hi ha objectes que es poden utilitzar sense haver-los de comprar. S’hi poden trobar cadires de rodes, aspiradores, material de càmping, màquines de cosir, i tota mena d’objectes d’aquells que a vegades no tenim a casa per a disposar-ne i, com rucs, els anem a comprar per donar-los un ús puntual i entaforar-los a l’armari, on acaben caient en el desús. Com funciona? Et registres, reserves l’objecte que desitges, el fas servir i el tornes perquè estigui disponible per a algú altre. Tenen un catàleg en línia i també obren dues tardes cada setmana. Sembla que estiguem descobrint la sopa d’all, oi?

La idea em sembla lúcida, meravellosa, i de tan senzilla i evident, esdevé combativa, perquè és tornar al d’abans, al compartir, i això, com que ja no s’estila, fa que la biblioteca de les coses sigui una proposta de resistència, una alternativa real al consumisme a què ens ha empès el coi del capitalisme. La insatisfacció vital d’aquest sistema on estem atrapats ha fet que acumulem una quantitat innecessària i estúpida d’objectes que hem comprat encegats pels crits de sirena del consumisme: el dia sense IVA, el Black Friday, oferta!, rebaixes! Ja tens una rentadora i funciona? Sí, d’acord, però és que n’hem tret una de millor. Compra-la! Avui em sento trist, enfadat, ansiós, doncs compro aquesta peça de roba, aquest robot de cuina o aquesta butaca, perquè el sistema m’ha dit que el meu cervell necessita la dopamina instantània d’una compra, encara que ni vulgui, ni necessiti aquell objecte, encara que cinc minuts després d’haver-lo adquirit torni a sentir-me deprimit, desgraciat, i a sobre, tingui uns quants diners menys al banc. A tot això, sumem-hi una obsolescència programada que va venir per quedar-se, i que ja ha aconseguit desterrar els vells oficis de reparar: quant fa que no aneu al sabater? I aquells manetes dels pobles a qui els duien a arreglar una tele, una ràdio i alhora els telefonàvem per penjar-nos una llum o per fer-nos mirar la cisterna que gotejava? Desapareguts, també. O potser hi són, però no els coneixem. Tal vegada el nostre veí és algú hàbil en aquesta mena de tasques. Tal vegada la nostra veïna sap cosir de meravella i podria arreglar els pantalons trencats de mon fill, però com que el sistema ha fet que no parlem entre nosaltres, que desconfiem els uns dels altres, optarem abans per llençar els pantalons i comprar-ne uns de nous abans d’haver de parlar amb els qui viuen a la vora nostra. Ens hem deshumanitzat tant, ens hem cregut tant que som allò que posseïm, que una idea tan poc moderna com una biblioteca d’objectes ens sembla quelcom innovador. Alçar a cada barri, a cada poble, a cada comunitat veïnal una petita biblioteca d’objectes hauria de ser obligatori. D’una banda, allargaríem la vida dels productes, generaríem menys residus i, de passada, ens relacionaríem entre nosaltres. L’objecte acabaria sent l’excusa per a parlar, per mirar-nos als ulls, per saber qui som els uns i els altres. Una idea que, alhora, és integradora.

Si estàs llegint aquest article i formes part d’alguna associació, mou-te per crear una rèplica d’aquesta biblioteca allà on visquis. Podem començar per proposar-ho als nostres veïns i veïnes: per què no compartir el que tenim a casa? Segur que hi ha algú a prop, amb un garatge gran on poder deixar els objectes. Segur que hi ha algun jubilat amb ganes d’entretenir-se i fer-ne un registre. Segur que hi ha algú amb aquella simpatia necessària per a comunicar-ho pertot arreu i segur que a poc a poc la gent s’anima a participar-hi. Un hi pot posar la Kärcher hidronetejadora que va comprar fot cinc anys per netejar la ronya de les rajoles del jardí i que només la fa servir un cop l’any. L’altre pot portar-hi la iogurtera que li van regalar un Nadal, un altre hi pot portar la trona del nadó que ja s’ha fet gran, un microones que em sobra, una tele abandonada al traster, un trepant, i un llarg seguit d’objectes.

Qui més qui menys se sent sol. Qui més qui menys sent que vol transformar la societat, fer alguna cosa més enllà de la queixa buida. Doncs aquí hi ha una gran proposta de transformació efectiva. De debò, engresquem-nos i, si cal, parlem amb els consistoris perquè ens ofereixin suport econòmic i de difusió. Compartir ens fa infinitament més feliços que acumular béns materials. I tenir una idea, fer-la créixer i aconseguir dur-la a terme ens genera una dopamina sostinguda en el temps. El sistema estreny i és urgent de tornar a fer grup, a ser poble, a socialitzar més enllà de l’aparent i enganyosa socialització de les xarxes socials. Es comença compartint objectes i reduint despeses, i s’acaba amb l’ànima més plena, amb la descoberta dels nostres companys de carrer, de barri, fent-nos favors els uns als altres i dient: Fuck you, capitalisme!