El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromés és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.

Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Benito Almirante, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Vall d’Hebron, ha estat un dels experts que han manifestat més optimisme aquests darrers dies. Diu que en un termini de dues setmanes a un mes el coronavirus serà ‘marginal’ i que, contràriament a allò que molta gent pensa, si hi ha d’haver un nou brot, serà a partir del desembre, i no pas a la tardor. Creu que, tenint en compte la situació de la malaltia a la resta d’Europa, no hi ha motius per a preocupar-se quant a l’avenç del desconfinament i posa èmfasi en el fet que les situacions de contagi són poc probables a l’aire lliure si els contactes no són llargs ni propers. Parlem amb ell sobre l’estat de la Covid-19 en aquests moments i sobre les lliçons que s’han d’aprendre de l’experiència d’aquests darrers mesos.

Heu dit que el virus serà marginal d’ací a un parell de setmanes. Què us ho fa pensar, concretament?
—Sí, de dues a quatre setmanes és el termini més esperable. Serà marginal, però això no vol dir que no n’hi hagi casos, simplement que són esporàdics. És qüestió de veure la corba. Durant l’època de màxima extensió de la malaltia, cap a final de març i principi d’abril, hi havia deu mil casos nous cada dia a l’estat espanyol. La xifra ha disminuït progressivament i fa aproximadament un parell de setmanes que el nombre de casos no supera els 500. És una disminució important. Al nostre hospital, que és el més gran de Catalunya, hem passat de tenir vuitanta malalts nous o més que havien d’ingressar cada dia en aquella etapa a ingressar-ne dos, un o fins i tot cap aquesta darrera quinzena. I no és només important aquesta diferència, també el fet que fa dues o tres setmanes que hi ha activitat al carrer. Per tant, tot fa pensar que la malaltia té un comportament molt similar a les estacionals. La més coneguda és la grip, que té una corba molt similar. La corba s’aplana a poc a poc fins que arriba a quedar-se d’una manera marginal.

Quina influència hi pot haver tingut el canvi de temperatura? L’OMS ha dit que el virus continua essent virulent durant els mesos de calor.
—La primera vegada que hi ha una malaltia d’aquesta mena la temperatura té un impacte menor. La grip pandèmica del 2009 va començar a l’agost. Quan una malaltia comença l’impacte estacional és diferent, però sí que pot tenir impacte perquè es modifiqui després en les vegades següents. De tal manera que la Covid-19 ha aparegut a l’hivern, s’ha anat distribuint per tot el món i ha arribat a Amèrica en una temporada que no és d’hivern. Però és la primera vegada que la tenen. Les corbes de tots els països d’Europa són molt similars a la d’Espanya: Alemanya, França, Itàlia… Excepte el Regne Unit, on van començar un mes després. Aquesta corba té la mateixa forma que la de la grip. L’única cosa que canvia és el nombre de casos. Segurament no hi ha hagut més casos perquè la grip té molta més afectació que la Covid-19, però és cert que aquí el nombre de casos greus ha estat més gran. La quantitat de gent que ha necessitat ingrés ha estat molt més alta que en qualsevol altra malaltia similar.

'Tot fa pensar que la malaltia té un comportament molt similar a les estacionals'

Ara no hi ha cap racó del país que no sigui, almenys, a la fase 1, i arreu es veuen terrasses plenes de gent on és difícil de guardar la distància de seguretat. Aquest relaxament de les mesures pot fer perillar els bons pronòstics?
—A la resta d’Europa ja fan més coses que aquí. Espanya és el país més endarrerit amb el desconfinament. A França tothom es pot desplaçar sense limitacions de fa dues setmanes i de moment no han tingut aquest problema. No hi ha res que faci pensar que Espanya ha de ser diferent. És el que ha pres un model més prudent i conservador de desconfinament. A Itàlia es recuperarà l’activitat normal a partir de la setmana que ve, i van començar una o dues setmanes abans i van tenir més casos. I a la majoria de països europeus els nens poden anar a escola. Som a la cua de l’experiment. Hi ha països que han tingut vida social de tota mena i no han tingut aquesta dificultat.

No obstant això, ahir el Departament Salut informava de la detecció d’un brot a Lleida.
—Però no és un rebrot. Un rebrot seria que tornéssim a tenir una situació similar a la que teníem en el moment culminant de l’epidèmia, que vol dir tenir 10.000 casos nous cada dia, amb 3.000 ingressos diaris. El fet que diagnostiquem un brot de vint, vint-i-cinc o cinquanta persones afectades no és cap rebrot, és un brot en una zona concreta segurament perquè hi ha hagut un contacte sense protecció entre gent diversa. Aquesta situació segurament també hi era abans, però no la diagnosticàvem.

El fet que la malaltia sigui marginal, per tant, no implica que no hi puguin aparèixer aquests grups de casos.
—Ni que el sistema sanitari ho noti, sobretot amb pacients greus. Si, a partir d’ara, els casos que hi ha no necessiten ingressar a l’hospital, ens trobem en una situació molt controlada. Si hi hagués un brot que afectés cent persones i cinquanta haguessin d’ingressar seria preocupant. A Alemanya hi va haver un brot en un restaurant que va afectar dotze persones. Tots estaven bé i el van detectar immediatament. A Corea van tenir un brot en una sala de festes i no va passar absolutament res. Brots petits n’hi ha a tot arreu, però no vol dir que la malaltia hagi rebrotat. Les malalties amb aquesta mena de corba no acaben de desaparèixer del tot, tret que fem un confinament indefinit, però és incompatible amb la vida.

'Les malalties amb aquesta mena de corba no acaben de desaparèixer del tot'

Ara que passem més estona a l’aire lliure, quin risc de contagi hi ha?
—Jo crec que a l’aire lliure el risc és gairebé nul. En totes aquestes aglomeracions de persones que s’han vist a l’aire lliure el grau de transmissió és irrellevant. Cal llegir amb cura les recomanacions del Ministeri de Sanitat. Diu que una persona es considera contacte quan ha estat amb una altra persona que té la infecció en una distància inferior a dos metres durant un període de temps igual o superior a quinze minuts. Això al carrer pràcticament no passa perquè la gent es mou. Si una persona s’atura al carrer, sense cap mesura de protecció, amb una distància inferior a dos metres i parlant cara a cara més de quinze minuts, sí que hi ha risc. Però això a qualsevol espai. És molt més difícil al carrer que no pas a casa. Al carrer, només que bufi una mica de vent, la gota ja no arriba a l’altra persona. És més fàcil que arribi en un espai tancat, com el transport públic o el cinema.

Pel que fa al risc de contagi en espais oberts i tancats, com valoreu la normativa sobre les màscares?
—Jo sempre he dit que les màscares eren molt importants quan el brot era màxim. Quan hi havia 10.000 casos diaris diagnosticats un ús més general de les màscares hauria estat molt eficient. Sobretot en ambients laborals, desplaçaments en transport públic, etc. Sembla que el problema és que no n’hi havia prou. Però ara que n’hi ha potser no és el millor moment. Les normes són per a complir-les, però la meva opinió és que la màscara hauria de ser una recomanació, no una obligació. La gent ha de ser corresponsable de la seva salut, no per obligació, sinó perquè creu que aquest mecanisme de protecció és adequat.

Però, per exemple, al metro no seria molt recomanable?
—Si s’escau aquesta circumstància que hi hagi una distància inferior a dos metres o metre i mig i un temps d’estada superior a quinze minuts, és evident que és útil la màscara.

'A l'aire lliure el risc de contagi és gairebé nul'

Per als mesos vinents, es parla de la possibilitat d’un brot a la tardor. Què en penseu?
—Ahir la doctora María Neira, doctora d’epidemiologia de l’OMS, va explicar que en aquest moment no és possible de parlar de rebrot ni de quan serà. Això que s’ha dit que a l’octubre hi haurà un rebrot és una cosa purament arbitrària, no ho assenyala cap document ni estudi científic que avaluï bé les coses. Neira especifica que és possible, però que ara mateix no hi ha cap element que permeti de dir-ho amb certesa. Ni tan sols amb una probabilitat important. Dit això, si la malaltia es queda –cosa probable, en aquest moment–, és lògic que vingui quan les condicions climàtiques siguin més adequades per a la transmissió, i això és fonamentalment al final de la tardor i al principi de l’hivern: desembre, gener, febrer…

Com enguany.
—La meva opinió personal és que la possibilitat, no pas d’un rebrot, sinó d’un nou brot de la malaltia, la tindrem cada any i serà per aquestes dates. Si és cert –encara no ho sabem– que els anticossos que es produeixen duren un any o dos, com sembla que passa amb alguns altres coronavirus, qui hagi tingut la malaltia n’estarà protegit i, per tant, el volum global de la població serà menor. Per una altra banda, el sistema sanitari es trobarà molt més preparat. Al principi trigàvem molts dies a diagnosticar els malalts i a saber que la malaltia era entre nosaltres. Ara amb el primer cas ja ho sabrem i ja tindrem els mecanismes per a diagnosticar-lo ràpidament. Els hospitals ja tenim zones reservades per si hi ha un nou brot i tenim àrees que no utilitzem, a més de material i personal. Tot un sistema operatiu muntat que permetrà que, si la malaltia torna, tinguem un sistema de resposta molt més àgil i eficaç.

A banda la preparació dels hospitals, què es pot fer d’ara endavant per no cometre els mateixos errors que es van cometre?
—Una cosa important és, tant com sigui possible, diagnosticar tothom qui tingui la malaltia. Ja es fa a tots els centres de salut. A l’hospital no ens arriben ara. Als centres de salut s’ha de fer la prova a tothom qui tingui símptomes per a poder fer ràpidament una recerca de contactes. El segon aspecte que s’ha de tenir en compte és que a tots els hospitals tothom qui hi ingressa i tothom a qui fan proves de risc li fem una prova PCR. Apliquem molts mecanismes de recerca de nous casos. A totes les residències de gent gran s’apliquen contínuament mecanismes de recerca de nous casos. A tot el personal sanitari i a tots els cossos de serveis essencials, també. A tot arreu es busca de manera molt intensa. I si fent totes aquestes coses diagnostiquem dos-cents casos nous en una població de quaranta-set milions de persones, són menys casos dels que es detecten avui dia a Alemanya, que és el paradigma de país que ho ha fet millor. Allà se’n diagnostiquen sis-cents cada dia.

La detecció precoç de casos també és important perquè la gent no arribi tan greu als hospitals, com ha passat aquesta vegada.
—Sí, però ara, amb els mecanismes que tenim per a fer el diagnòstic, és molt difícil que la gent estigui gaire temps sense diagnosticar-se. La població general està molt sensibilitzada. La primera fase de la Covid-19 va ser al final de l’epidèmia de grip i, per tant, tant professionals com pacients confonien la grip amb el coronavirus, perquè els símptomes poden ser molt semblants. Molta gent trigava a venir a l’hospital i quan venia tenia la malaltia molt evolucionada. Ara, a qualsevol que tingui qualsevol símptoma compatible li fan una recerca.

'Si la malaltia torna, tindrem un sistema de resposta molt més àgil i eficaç'

Alguna altra lliçó que n’hàgim d’extreure?
—Hem de prendre aquestes mesures de distància física, que són convenients i que s’hauran de mantenir uns quants mesos, però no tota la vida. No em vull imaginar una vida sense acostar-me a les persones… L’espècie humana és molt més afectiva que la majoria d’espècies animals. No voldria perdre aquesta característica pel risc de tenir una malaltia o no. Si perdem això gairebé ens convertim en objectes. Durant uns mesos hem de dur màscara als espais tancats, fer la higiene de mans adequada… Però per a tota la resta haurem de fer una vida normal: família, amics, viatges, desplaçaments, feina… La vida ha canviat molt des de la pandèmia, però l’objectiu és tornar a una vida com la d’abans, no quedar-nos com estem ara, que seria un fracàs molt important. Després d’una pandèmia, el món no s’ha quedat mai en una situació diferent de l’anterior. S’ha mort molta gent, però tothom ha mirat de recuperar la vida que tenia abans.

Una normalitat normal, no una nova normalitat…
—Sí… Jo no estic d’acord amb el terme ‘nova normalitat’. L’objectiu de superar la pandèmia és la normalitat i prou. La normalitat és l’objectiu que hem de tenir. La nova normalitat ha de ser un espai intermedi, que ha de durar un temps limitat.

Una qüestió important, ara que ja ha passat el moment culminant, és l’estat dels qui l’han superada, però que tenen seqüeles. Què us heu trobat?
—El 90% de la gent es cura. Si observéssim també la gent que ha tingut la malaltia subclínica seria com a mínim el 95%. Un percentatge entre el 2% i el 5% dels que no s’han mort tenen seqüeles importants. Les més importants són entre els qui han estat ingressats en unitats de crítics. Han estat molt de temps ingressats i han tingut moltes complicacions arran de la malaltia. Tenen atròfies musculars, debilitat, problemes pulmonars, de respiració… I els costa molt de recuperar la vida normal. Però la majoria de gent que només ha necessitat hospitalització en plantes convencionals generalment s’acaba curant del tot en un període màxim de quatre a sis setmanes. Els problemes més importants són els musculars i els respiratoris, i en tots dos casos es fa rehabilitació.

I mal de cap?
—Pot haver-n’hi. És un símptoma també important, perquè la gent en pot tenir durant un temps més o menys llarg, però no és tan invalidant com les altres dues.

'No estic d'acord amb el terme nova normalitat'

Una altra qüestió que continua essent motiu de debat és el dels tractaments. Què en penseu?
—Així com hem avançat en l’organització per a fer front a l’epidèmia, potser no hem avançat tant en qüestions de tractament. Primer perquè el volum tan gran de la malaltia no ens ha permès de fer gaires estudis i projectes. Ens havíem de dedicar molt a atendre els malalts… I segon perquè, com que s’ha acabat la malaltia en l’àmbit hospitalari, no s’han pogut completar els estudis. Però es completen en alguns altres països. Ara nosaltres no incorporem malalts nous als assaigs clínics, però sí als Estats Units, al Brasil, al Regne Unit… Estic segur que d’aquí a dos o tres mesos tindrem resultats de tots aquests fàrmacs que hem provat i segur que ens ajuden a tractar els malalts una altra vegada que vingui l’epidèmia.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.