Benetússer, un any després de la gota freda, amb Cristina Duran i Miguel Ángel Giner: “S’hauria pogut evitar molt de patiment”

Dissabte, 18 d’octubre, va ser festa grossa a l’estudi la Grua, que comparteixen a Benetússer els il·lustradors i historietistes Cristina Duran i Miguel Ángel Giner. El reinauguraven per celebrar que, a la fi, havien eixit del fang. Centenars de persones s’hi van acostar. “És molt bonic quan hi ha inauguracions, se n’han fetes unes quantes, al poble, i ho celebrem molt. A la nostra va venir tanta gent que ens desitjava coses bones, que ens va carregar les piles d’una manera meravellosa”, diu Duran.

Duran i Giner comparteixen l’ofici i la vida, i són una parella d’èxits reconeguts internacionalment en el seu àmbit. Els visitem el dimarts dia 21. Fa vent i una basca que fins fa poc era impròpia a final d’octubre. L’espai és ample i lluminós. Ara, més acolorit que abans de l’avinguda del fang i l’aigua. Als banys han incorporat uns taulellets de color que ella ha dissenyat i que li ha fabricat Michael Barros, el jove ceramista de Sedaví que va idear unes rajoles amb el lema tan valencià de “fins ací va arribar la riuà” que es veuen ací i allà per tota l’Horta Sud. “Necessitàvem color”, diu Cristina, que ens ensenya com l’aigua va convertir el tros de l’estudi, que està per davall del nivell del sòl, en una piscina de fang, i com encara va pujar uns quants escalons per amunt. Prou per a fer malbé bona cosa de material. “L’endemà, quan hi vam entrar, va ser un xoc. La part de baix era una piscina, tot destrossat, i és clar, és un lloc que hem fet amb tot el nostre esforç, un espai pel qual encara estem pagant el primer préstec. Tot el projecte de la teua vida, veure’l destrossat, va ser impressionant.” Com a mostra d’això, conserven un cartell del seu llibre Maria la Jabalina, amb els baixos enfangats.

Una de les parets de l’estudi ara és una enorme pissarra negra, i hi ha un “Gràcies” gegant, enorme i sonor, guixat amb xocs de colors. “Gràcies als amics i als voluntaris que van venir a ajudar, vint persones en casa i vint a l’estudi, netejant i ajudant, perquè per ací no va venir ningú fins que no havien passat cinc dies”, diu Giner, que és de Benetússer de tota la vida, i ha crescut amb la idea que allà les barrancades pràcticament no es noten perquè és el poble amb la cota més elevada de la comarca. Diu que, de l’església estant, es veu la punta del campanar d’Alfafar. Per això, quan va veure com havia quedat el seu poble, va témer que a la resta de poblacions estiguessen pitjor.

Com tanta altra gent, Cristina Duran va passar la nit i la matinada del 29 al 30 d’octubre escoltant la ràdio. Els casos de les persones que trucaven desesperades diu que la van trasbalsar i va entendre que allò que passava al País Valencià era molt gros. “Tot canvia, ixes de casa i no pots anar a comprar fruita, ni al físio, ni a la piscina”, diu. En tot cas, diu que no van perdre mai la perspectiva que el seu ofici és dibuixar i fer còmics, que sabien que en algun moment el reprendrien, tot i que no sabien ni com ni quan.

Per a refer l’estudi necessitaven molts recursos, que, diuen, els han arribat. Tant els de l’assegurança, com els públics i privats. “I, sobretot, hem rebut l’ajuda de la gent. No únicament el voluntariat, sinó gent de tot arreu que ens va enviar donacions, que en la botiga en línia van comprar làmines, llibres, originals, molta obra nostra que els primers mesos ens va donar tranquil·litat.”

Ara treballen en un àlbum que es titularà Fang, un llibre que no serà un anecdotari de tantes i tantes històries que han conegut, sinó que serà la seua pròpia història combinada amb la història de gent que els toca de prop. Giner fa el guió i Duran, els dibuixos. Diuen que han avorrit el color marró, que durant mesos va ser el que va dominar en les seues vides, encara que, en el llibre, l’hauran d’usar. “A vegades, quan utilitzem un color, ho diem, ai, eixe és color dana, o és color fang, i l’eliminem”, diu Miguel Ángel.

Ultramarins Polo

Amb Duran i Giner, fem una petita caminada pel poble. És l’hora de l’esmorzar i hi ha molta animació als bars amb taules al carrer. Primer, anem a Polo, una botiga d’ultramarins on els avis i els pares de Giner ja compraven la fruita i la verdura i el pernil, i ells continuen anant-hi. La barrancada els va agafar desprevinguts, com a tanta gent, i van tenir el temps just per a pujar al pis de dalt mentre veien com el fang ho envaïa tot. Hi arribem per sorpresa, amb el càmera i el fotògraf, i José Ani ens rep encantada. Hi ha la mare, també, que ens diu que van saber que venia l’aigua perquè un jove del Parc Alcosa venia corrents i cridant tot cercant un lloc on arrecerar-se. Totes dues s’emocionen. Pernils, conserves, formatges, llegums, vins, galetes, llaminadures… Una botiga de tota la vida que dóna servei al barri.

No ho tenien clar, això de tornar a obrir, però el plantejament era què farien, si no obrien, i amb les ajudes rebudes, el mes de gener, havent perdut la campanya de Nadal, van donar el dol per acabat i van tornar a rebre clients. “La gent ens empenyia, ens deien, obriu, obriu, però no podíem, perquè estava tot devastat. Crec que hi havia fins i tot onades dins el local.” Com Duran i Giner, els Polo van fer una festa per als veïns i els amics, una manera de retrobar-se, de somriure i de contar-se coses bones.”Va haver-hi un desplegament… la gent ens aprecia, veritat?”, pregunta José Ani a Miguel Ángel Giner, i tots dos riuen. És un riure que val i pesa molt, perquè amaga molt de dolor i molta incertesa. És alliberador, encara que a vegades es mescla amb les llàgrimes de qui sap que ha caminat pel caire de l’abisme i ha caigut a la banda bona.

Malgrat els esforços per a netejar-ho tot, quan menys s’ho esperen, la humitat continua brollant per les parets. Hi ha clapes de calç que volen caure, però elles no perden el somriure. A la rebotiga, una fotografia dels fundadors, els avis de José Ani, els recorda per què són allà i per què han de continuar un any després de la barrancada.

Somnis de Paper, la llibreria

En eixir de la botiga, Cristina Duran i Miguel Ángel Giner ens proposen d’anar a la llibreria Somnis de Paper. La barrancada es va acarnissar amb pràcticament totes les llibreries de l’Horta Sud. Jorge Cabezas i Laia García, que també tenen una editorial, van haver de refer tot el local. Ho van fer, com tants altres, després de lluitar contra els dimonis que els empenyien a deixar-ho córrer. Ara és un lloc agradable, amb moltíssima activitat i molta llum. Al racó dedicat a la novel·la gràfica, hi trobem la majoria dels treballs de Duran i Giner. El dia 3, Maria la Jabalina… El fet que aquests darrers mesos s’hagen publicat uns quants llibres sobre la gota freda ha propiciat que s’hi hagen fet presentacions que, al remat, es converteixen en una reunió de ciutadans indignats per la gestió de l’emergència. Cabezas ens explica que tots aquests llibres tenen molt lectors perquè la gent, malgrat que ho va patir, vol saber coses sobre aquell dia.

Sense piscina

Després d’aquestes dues històries d’èxit, Duran i Giner ens proposen d’anar a la piscina municipal. Encara no funciona i no tenen data perquè comencen les obres de rehabilitació. “El problema no és que aquesta no funcione, és que no podem anar a cap piscina de la comarca, perquè totes van quedar destrossades”, diu Duran. Per a ella, la natació és una activitat física necessària per a mantenir-se sana després d’alguns problemes de salut.

Durant el recorregut, encara  trobem vestigis de la barrancada. El rastre del fang es fa visible en qualsevol moment. Ja siga en les ratlles que ha deixat, en els murs, en cases que encara no han estat arreglades, o en alguna planta baixa on encara dormen cotxes pràcticament fossilitzats.

De tornada a l’estudi, Miguel Ángel Giner entra un moment a Polo perquè li han preparat una bossa amb la fruita i la verdura que la família consumirà durant la setmana. És la manera de donar suport al comerç local, diu.