El PSOE ha alimentat durant anys la bèstia repressiva per anar contra l’independentisme i ara se li ha girat en contra? Vet ací una de les qüestions que va centrar el debat que van fer dijous passat l’advocat Benet Salellas i Josep Nualart en l’acte de presentació a Girona del llibre El monstre judicial, editat pel cap de redacció de VilaWeb. “El PSOE ha ajudat a engreixar aquest monstre”, afirmava Nualart, i Salellas replicava: “No tinc clar si l’ha alimentat o no. En tot cas, ni l’ha domesticat, ni l’ha aturat, no ha fet res per frenar-lo. I, certament, ara aquest monstre s’ha girat contra Pedro Sánchez i les mateixes eines que s’havien utilitzat, totes aquestes excepcionalitats, van contra el seu govern.” I és en aquest sentit que l’advocat va justificar la seva participació en la defensa de l’ex-mà dreta de Sánchez, Santos Cerdán, investigat actualment en una causa de corrupció, “per a destapar aquesta operació d’estat”.

Us oferim el vídeo íntegre de l’acte, que es va fer a l’aula magna de la Casa de Cultura de Girona, amb la col·laboració de la Fundació Llibreria les Voltes, i us oferim la transcripció dels fragments més destacats de la conversa entre Salellas i Nualart.

Josep Nualart: Quan fou la vegada que vau veure més de prop aquest monstre judicial exercint el seu poder? Potser en el judici contra el Primer d’Octubre?
Benet Salellas: És que l’administració de justícia, tal com està configurada al Regne d’Espanya, ja té una verticalitat i té una autoritat i hi ha tot un seguit de valors que ha continuat mantenint heretats de la judicatura del franquisme, que no són exclusius de Manuel Marchena i de Manuel García Castellón. Ells han estat protagonistes d’episodis molt concrets en què han pres decisions d’alguna manera molt contaminades per aquest vel anticatalà o antiindependentista. Aquest matí he estat al jutjat de Figueres. El jutge que he tingut ha estat molt autoritari, perquè hi ha una cultura judicial encara, igual com hi ha una cultura en determinats cossos policials –no vull fer generalitzacions perquè seria injust, hi ha policies que fan molt bé la seva feina, hi ha jutges que fan molt bé la seva feina–, hi ha un deix, aquest deix autoritari de la manera d’entendre les institucions, que apareixia molt de temps després en la sentència del procés, quan Marchena explicava per què entenia que hi havia hagut sedició l’1-O, que jo crec que és una concepció de les institucions, de l’ordre públic, molt vertical, que és molt de la dictadura. Aleshores, com que aquí no hi ha hagut trencament, com que els antics jutges són els que han format els nous jutges i hi ha hagut una transmissió cultural d’uns a uns altres, ha fet que al final aquesta manera d’entendre la justícia sigui molt present. Ara, si em parles de l’estat, com allò del règim del 78, bé, Marchena n’és un gran representant, però també tots els jutges de l’Audiència espanyola amb qui hem hagut d’anar acompanyats d’independentistes. Al judici de Jaume Roura i Enric Stern [per injúries a la corona espanyola], el jutge ens va dir que no podíem parlar català perquè allò era Madrid i allà el català no era oficial. Allò era una cosa també molt del règim. Crec que hi ha molts jutges que tenen aquest compromís, que són molt patriotes i que volen posar-se medalles d’aquest patriotisme.

J.N.: “A l’Audiència espanyola s’hi fa dret de guerra”, deia el jutge López Mariño.
B.S.: És una visió que ells tenen molt incorporada, i, evidentment, aquests jutges que són en llocs especialment sensibles estan especialment alineats amb aquesta tesi. Al final, quan parlem de la qüestió de la unitat d’Espanya, els jutges de dretes i els jutges d’esquerres no difereixen tant en la forma en què la tenen concebuda.

J.N.: L’excepcionalitat la van patir molt els joves d’Urquinaona. Aleshores m’ho definíeu com una “onada d’excepcionalitat” contra ells.
B.S.: És molt alarmant quan, en un context com aquell, t’adones que s’activen tot un seguit d’institucions o de fórmules que són allà, en el codi penal, que hi són latents i que en moments de crisi el monstre judicial les activa totes. Per una banda, ens vam trobar que tots els joves que van ser detinguts per la policia espanyola van relatar haver estat víctimes de maltractaments, vexacions, fins i tot pallisses en alguns casos, violència sexual –en relació amb algunes joves detingudes… Això passava, per exemple, en el cas de Barcelona, en un lloc com la Via Laietana. I, per tant, vulguis o no, hi havia una mena de retorn al passat, que no és que ningú no l’hagués buscat, sinó que qui el reactivava era el mateix estat. En el cas de la Xènia, per exemple, quan la vaig anar a veure a Wad-Ras, el primer que em va explicar va ser que des que havia entrat a Via Laietana, en tot moment havia anat comptant les hores fins a arribar a la presó. Quan havia entrat a la presó, havia dit: “Bé, estic salvada.”

J.N.: Això fa pensar en els torturats del 92.
B.S.: És clar, aquesta paradoxa per la qual algú vol arribar a la presó per poder sortir de la comissaria, és la mateixa història del 92, és la mateixa història dels detinguts durant la transició, o durant el franquisme en aquella mateixa comissaria, i al final és una mateixa frase que he sentit explicar a generacions de gent represaliada. El maltractament policíac és un dels elements. També el de la presó preventiva: desenes de joves tancats, amb nacionalitat espanyola, sense antecedents penals, és a dir, sense cap dels elements que habitualment s’utilitzen per justificar una presó provisional, que l’única cosa de la qual estaven acusats era, com a molt, d’haver llançat una pedra a la policia. Aquests joves van entrar massivament en presó provisional. Per tant, es va activar el mecanisme de l’excepcionalitat de la presó provisional. I així podríem anar fent llista. Van ser unes setmanes en què, els que ens movem en l’àmbit judicial, teníem la sensació de dir: “Hem tornat, de cop, al franquisme”, encara que formalment això sigui una altra cosa, i que siguin els mateixos jutges.

J.N.: El cas de Tamara Carrasco, a qui vau defensar, exemplifica la manera de castigar amb voluntat exemplaritzant, per reprimir tot el moviment de base.
B.S.: Donaven un missatge a totes les Tamares que hi ha a Catalunya, si envieu un WhatsApp convocant a tallar una carretera acabareu detingudes per una acusació de terrorisme amb petició de presó provisional a l’Audiència espanyola. Aquesta persona, com va ser crucificada públicament? Obrint tots els telenotícies de l’àmbit estatal, fent aparèixer la seva imatge com a terrorista, enviant-la a Madrid, confinant-la a casa seva durant dos anys, sotmetent-la a un judici en què se li demana pena de tres anys o quatre de presó… I la jutgessa del penal l’absol, la fiscalia recorre a l’Audiència de Barcelona, que l’absol, i la fiscalia recorre al Tribunal Suprem. És a dir, al final és un missatge molt clar: anirem contra tots i no en deixarem passar ni una.

J.N.: I quin paper, la fiscalia.
B.S.: Sí, en el llibre no en parles tant perquè et centres en el monstre judicial, però un dia podem parlar del monstre fiscal, perquè tot això no hauria passat sense un paper molt proactiu de la fiscalia. I ja que parlaves del Primer d’Octubre, l’únic judici que tindrem sobre la violència policíaca del referèndum serà aquest setembre, en el judici contra la mutilació ocular de Roger Espanyol. I què fa la fiscalia en aquest judici? Demana l’absolució dels policies que li van treure l’ull tot dient que aquests policies van actuar dins la legalitat. Per tant, aquest és el paper de la fiscalia, molt dura amb l’independentisme i molt còmplice, i arriba a defensar la mutilació ocular de ciutadans. Ho fa la fiscalia de Dolores Delgado i ja podem anar canviant el fiscal general, que això és sempre igual.

J.N.: Tant el PP com el PSOE han jugat amb aquest monstre a l’hora de reprimir el moviment independentista. El PSOE ha ajudat a engreixar aquest monstre i, quan per necessitat política o per pressions internacionals, ha necessitat desmarcar-se’n, el monstre se li ha regirat.
B.S.: Em sembla molt evident que el sistema judicial sempre ha tingut una agenda pròpia. I aquesta agenda pròpia pot haver coincidit o pot no haver coincidit amb l’agenda que tenia el govern de torn. Crec que en molts moments del procés independentista l’agenda judicial i l’agenda del govern han coincidit. El PSOE ha alimentat el monstre? Bé, jo sobre això no tinc clar si l’ha alimentat o no. En tot cas, ni l’ha domesticat, ni l’ha aturat, no ha fet res per frenar-lo. I certament, ara, aquest monstre s’ha girat contra Pedro Sánchez i les mateixes eines que s’havien utilitzat, totes aquestes excepcionalitats, aquest estat dual que plantejava [Josep Maria] Vilajosana, va contra el govern de Pedro Sánchez, a partir de l’obertura de múltiples causes judicials i de la utilització de la justícia amb finalitats polítiques contra el govern, en principi, legítimament constituït. És la demostració pràctica de moltes coses. Una d’elles, el pendent relliscós. És a dir, en el moment en què deixes d’aplicar les regles per a tothom i que admets que l’excepcionalitat entri en joc, això és una baixada relliscosa, una bola de neu que com més anirà serà més grossa i que afectarà més gent. Va començar pels independentistes, ara ja són els independentistes i el PSOE. Si això no es frena, anirà creixent i ampliant el seu àmbit d’actuació. Per tant, sí, et compro aquesta idea que crec que vivim un moment que va en aquesta direcció. I, de fet, la meva participació en la defensa de Santos Cerdán és amb aquesta lògica. Parteixo de la idea, quan accepto aquest encàrrec, que és una operació d’estat la que s’ha obert contra Santos Cerdán, perquè és la peça clau que permet que el govern de Sánchez tingui suport parlamentari, especialment amb Junts i amb Bildu, i eliminar Santos Cerdán és el que debilita l’estabilitat parlamentària.

J.N.: I com a artífex de la llei d’amnistia?
B.S.: També com a artífex de la llei d’amnistia, en definitiva, com una persona de la confiança política de Pedro Sánchez que permet la sostenibilitat del govern. I llavors entenc que aquí hi ha hagut un joc de la part profunda de l’estat, del CNI, de la Guàrdia Civil, del servei d’informació de la Guàrdia Civil… I accepto d’entrar aquí per anar a discutir aquesta estratègia de la Guàrdia Civil contra Santos Cerdán de construcció d’un cas de corrupció per debilitar el govern de Pedro Sánchez. Aquesta és la meva tesi i, per tant, comparteixo des d’aquesta perspectiva la teva visió. Ara, té capacitat, aquest govern, d’enfrontar-se al monstre? O el monstre s’acabarà cruspint aquest govern? Això és una cosa que anirem veient.

J.N.: Hi ha gent a qui ha sorprès que assumiu la defensa de Santos Cerdán, precisament, perquè formava part del nucli del PSOE, d’aquest PSOE que hem vist que aquests últims anys ha exercit activament la repressió contra l’independentisme. Què els responeu? No us ha generat contradiccions?
B.S.: Que un advocat faci d’advocat, en principi, no hauria de ser una contradicció gaire evident. Defensar persones és el que faig cada dia en termes generals, i defensar la presumpció d’innocència d’algú, crec que és un valor, que és un principi bàsic del nostre sistema, i, a més, no podem defensar el valor de la nostra presumpció d’innocència i negar aquesta presumpció d’innocència als altres. Això com a principi bàsic. Però en aquest cas concret, hi sóc per anar a discutir aquesta operació d’estat. I destapar l’operació d’estat, o intentar destapar-la, em sembla que és la cosa més coherent amb la meva trajectòria professional. És a dir, no crec que entri en cap moment en contradicció amb tot el que he anat fent durant aquests anys. No m’he dedicat només a defensar independentistes. I, en tot cas, el que marca la meva manera de fer les coses és sobretot fer-ho des de la convicció ètica i fer-ho des d’un cert respecte, sempre, als valors democràtics. Per a mi, el plantejament que nosaltres hem fet de la defensa de Santos Cerdán no entra en cap moment en contradicció amb això. Al contrari, porta implícit aquest missatge de denunciar que la policia utilitza les institucions amb una lògica política i, per tant, denunciar el que és més antidemocràtic.

J.N.: Què hem d’esperar, de la sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre l’1-O que encara ha de venir?
B.S.: En el llibre hi ha un advocat alemany, Wolfgang Kaleck, que al final explica una cosa que és més d’actitud, i jo comparteixo: que al final la cosa important de les batalles que plantegem no és si les guanyem o les perdem, sinó plantejar aquestes batalles. I crec que a mi, no diré que em sigui igual, perquè evidentment no m’és gens igual el que digui Estrasburg, però encara que la sentència sigui desestimatòria, per a mi continua essent una obligació moral, política, jurídica, denunciar que aquell judici va ser una de les aberracions més grans que hi ha hagut. I de fet, l’eliminació del delicte de sedició, la llei d’amnistia, és a dir, moltes de les coses que han anat passant després, ja han estat una esmena al que va passar en aquell judici. Tinc la impressió que la unanimitat que hi havia en la comunitat jurídica el 2019 ja no existeix. Fins i tot he sentit jutges a Madrid que ara posen en dubte que fos correcte el plantejament que va fer el Tribunal Suprem. Per tant, hi ha coses que, pel sol fet d’haver plantat batalla, pel sol fet d’haver-les discutit i haver-les argumentat durant tots aquests anys, per a mi ja les hem guanyades en determinats terrenys. Evidentment, m’agradaria que Estrasburg ens donés la raó, però també sóc conscient que el món va canviant. L’extrema dreta a Europa guanya un espai d’hegemonia molt gran. I, per tant, els tribunals europeus també són d’alguna manera vasos comunicants amb aquestes majories polítiques, perquè al final els jutges que van entrant en aquest tribunal són escollits per aquests governs d’extrema dreta que tenim a tota l’antiga Europa de l’Est i en determinats també espais de l’Europa occidental.

J.N.: El Tribunal d’Estrasburg del 2026 o del 2027, des d’un punt de vista garantista, no és el mateix que el del 2018 o el 2019.
B.S.: El 2018 vaig tenir dues sentències que vam guanyar a Estrasburg. Una és la del cas Roura i Stern, sobre la llibertat d’expressió, i una altra de dos joves de Salt, en què vam aconseguir que n’anul·lessin l’expulsió. Aquesta sentència del 2018, el 2026 seria impensable. És a dir, el Tribunal d’Estrasburg d’avui no repetiria aquestes sentències. I és una cosa que em dol, però el món gira en aquesta direcció. Meloni, Orban, tots aquests personatges que ara governen Europa són els que trien els jutges del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Però nosaltres, com a catalans, no tenim alternativa. Per exemple, amb totes les qüestions de l’escola i del català, que hem portat a Estrasburg, crec que la possibilitat que ens donin la raó probablement és d’una sobre cent. Però és que, quina alternativa tenim? Hem de lliurar la batalla, i tenim el TJUE en algunes ocasions, el Tribunal de Luxemburg, que crec que té una composició amb un estàndard una mica més interessant, tenim els comitès de l’ONU.

J.N.: Del TJUE en vam arrencar la sentència del GOIP. De què pot arribar a servir, això, en el futur?
B.S.: Crec que és una teorització del que ens passa als catalans quan acudim a la justícia espanyola. És una manera de parlar d’aquesta discriminació potencial, en què podem ser víctimes precisament perquè la mirada del monstre cap a nosaltres sempre està condicionada pel fet que en formem part, no perquè som en Josep, en Benet, en Pepet o la Quimeta, sinó perquè som catalans. I, per tant, crec que és una eina que ens pot ser molt útil per a imaginar futurs litigis i futures resistències judicials, perquè ho tenim conceptualitzat en una sentència que ve del Tribunal de Luxemburg. Però, sobretot, crec que hi ha una cosa que ens costa molt de veure, a vegades, l’aportació dels catalans a la defensa dels drets humans al conjunt de la Unió Europea. Això ho hem aconseguit els catalans, però serveix per a qualsevol altre grup que pugui ser objecte de discriminacions arreu de la Unió Europea.