Beats desitjos en començar l’any

Hi ha dos aspectes de la posada en escena a Veneçuela del nou des(ordre) mundial que no han merescut l’atenció dels comentaristes polítics. El primer, per molt paradoxal que pugui semblar, seria la naturalesa eminentment defensiva de la política imperial de Trump, que, mentre gasta ínfules d’àrbitre de la pau mundial, dilapida capital polític en operacions domèstiques com la de segrestar el president d’un país sobirà a la riba oposada del Carib. En aquest sentit, més assenyada semblaria la visió del cop de mà contra Maduro en clau de política interior (pròximes eleccions presidencials), atès que l’imaginari ianqui entre bons i dolents, herois i bandits, humiliats i venjadors sol donar rèdits electorals. Serà interessant de comprovar, en aquest punt, la reacció interior a partir del tret de sortida donat per l’alcalde de Nova York contra el militarisme trumpista.

La pretensió que aquesta operació sigui la mostra d’una estratègia per a dominar l’Amèrica Llatina basada en la caiguda de peces de dòmino (Cuba, el Brasil, Mèxic, Colòmbia…) és tan antiga –i tan ineficaç– com la doctrina Monroe, que, després de totes les guerres amb Mèxic, no va impedir la revolució mexicana, o el militarisme del primer Theodore Roosevelt, que, al cap de seixanta anys de fabricar la guerra de Cuba, no va impedir que la guerrilla castrista entrés a l’Havana fins avui. Totes les intervencions militars nord-americanes han estat de naturalesa neocolonial, directament lligada als interessos dels monopolis per a consolidar l’economia extractiva, i antidemocràtica, lligada a les elits tradicionals corruptes. En conseqüència, la intervenció a Caracas no marca un abans i un després del pretès retorn de l’hegemonia nord-americana al món, sinó una utilització melodramàtica, amb rerefons d’histèria venjativa, de la pèrdua progressiva d’aquella hegemonia, històricament perdedora: a escala internacional és un bluf. A ningú amb dos dits de front se li acut que Putin i Xi no sabien res de l’operació, o, si més no, que els seus serveis secrets no s’ho esperaven, després de setmanes d’agressions sistemàtiques de l’armada ianqui al Carib (un altre clàssic per a legitimar una intervenció militar: recordem l’“incident” del 1964 al golf de Tonkin per a justificar l’escalada al Vietnam). El cop de mà contra Veneçuela és un exemple del nou (des)ordre mundial en forma de tauler d’escacs: cada moviment forma part d’un joc conegut i reconegut formalment pels jugadors, però l’autèntica partida és a fora, en l’àmbit de l’economia, la productivitat, les finances, la moneda internacional. I, en aquest àmbit, els Estats Units van perdent la partida: la seva potència militar no és sinó una prova de feblesa estratègica. A Ucraïna, la sort ja estava decidida del moment que Europa no hi tenia res a pelar. I pensar que la Xina espera cap moviment dels ianquis per ocupar Taiwan és d’una candidesa desarmant. Per als xinesos, la fruita caurà no quan sigui madura, sinó quan ells la voldran collir.

Pel que fa a Europa, la qüestió és que no disposa de polítics de talla (només miren enquestes electorals) ni la tecnoestructura de Brussel·les és capaç de crear una política internacional (només legisla i legisla i legisla): de fet, assistim a la formació d’un bloc tirànic de poder mundial amb tres vèrtexs (EUA, Rússia, Xina) que controla, en graus distints, els grans fluxos mundials de tecnologia, matèries primeres i capitals, mentre que Europa ha esdevingut una mena de corredor entre Occident (punta de llança de l’OTAN) i Orient (glacis rus i Orient Mitjà). L’independentisme ha de tenir present aquesta combinatòria bipolar per a entendre tant el possible paper regional de Catalunya a Europa com a escala internacional. Ja n’hi ha que a través de l’obediència trumpista, com Aliança Catalana, han pres posicions pel bloc tirànic, que implica de fet la subjecció colonial d’Europa i l’oblit dels pretesos “valors occidentals”, si mai van voler dir res: serà interessant d’esbrinar com combinen sobirania nacional amb sotmetiment internacional. Però n’hi ha també que, tancats en un europeisme que ha fet figa, no saben quina posició adoptar: sense cap mena de dubte, la tecnoestructura de Brussel·les no fa ni deixarà fer. A falta d’una capacitat real per a fer la independència, Catalunya flotarà en el magma de la inanitat europea.

Un segon aspecte a remarcar de la intervenció pirata a Caracas és la facilitat amb què s’ha pogut dur a terme. Encara esperem una anàlisi que justifiqui com un règim militarista i policial com el chavista no ha pogut amagar el seu cap suprem, objectiu primordial de la tàctica de Trump. La meva tesi és que l’elit político-militar de Caracas sabia que Trump anava de veres (i tampoc calia gaire pesquis per a endevinar-ho) i que, sabedora dels seus límits per a resistir una guerra declarada, va decidir que Maduro era la peça a sacrificar. De manera que hi pot haver una transacció entre el poder institucional chavista, origen i beneficiari de la corrupció del règim, i les petrolieres nord-americanes per a redistribuir l’explotació de matèries primeres i controlar els fluxos monetaris en perill per la intromissió xinesa en les finances mundials: ni monopoli estatal ni explotació colonial. A falta d’un poder popular real, les elits solen decantar-se per preservar el seu estatus i pacten transicions, transaccions i transformacions a dojo. Sense anar més lluny, les nostres elits del Primer d’Octubre no disposaven de marge per a pactar, entre altres coses, perquè hi havia un poder popular democràtic al carrer i l’estat espanyol era prou llosc per a no cercar acords des de dalt. Però, durant els judicis, i mentre la gent es partia la cara al carrer, n’hi va haver que practicaven un acatament públic a l’ordre espanyol que, seguidament, va permetre els indults, els diàlegs, els pactes al congrés, i les claudicacions estratègiques a què assistim avui dia. Una lliçó que caldrà tenir present: sense moviment popular, no hi ha poder real, sinó interessos particulars, més o menys camuflats i difusos, que ben de seguida obliden qui haurien de servir.