La batalla en curs

Temps era temps, al cap de tres diades i cinc convocatòries electorals (2012-2015), ja s’havien desplegat tots els mapes de les relacions de força entre Espanya i Catalunya. Uns mapes que havien d’haver permès a l’independentisme de dissenyar una estratègia a mitjà termini i comptar els efectius distribuïts en els àmbits local, nacional i estatal. El tòpic diu que tot estava entrelligat, però la seva traducció política –les autonòmiques plebiscitàries– va xocar amb la crua realitat que hi havia moltes consciències en dansa, difícils d’aplegar, tant des de les entitats civils com des de les institucions, en un sol feix de comprensió, acció i organització. La fal·làcia que érem un sol poble es va fer miques quan la força independentista va posar fi, com una onada històrica que ho arrossegava tot, a l’il·lusionisme autonomista.

El fet primordial és que s’havia deixat enrere la primera fase de l’ofensiva sobiranista (2006-2014), a la qual l’estat va oposar una tàctica obstructiva, asfixiant i denigradora. El resultat d’aquella ofensiva va ser ambivalent. Reflectia, d’una banda, una consciència d’al·luvió, feta de distintes capes cohesionades per una capacitat pròpia, constant i solvent de mobilització i organització –un dels fenòmens més notables de l’escena política europea de les últimes dècades–; d’una altra banda, però, no hi havia prou gruix d’experiència política, enfront de partits i institucions, per a sostenir la tensió necessària entre el paper directe del carrer a través d’entitats creades ad hoc, com l’ANC, i el paper intermediari de les institucions i els partits que les ocupaven. Aquesta primera fase sobiranista es va tancar el 9 de novembre de 2014 amb un regust agredolç: resolia una incògnita sobre la força cívica independentista –demostració de la capacitat per a crear un espai de decisió propi, amb la complicitat matisada i interessada, abans d’esdevenir ambigua i, finalment, impotent– de les institucions, però, a la vegada, en feia aparèixer una altra –la capacitat de fer cristal·litzar aquella força per a deslligar-se d’Espanya i crear un nou poder. En termes de Foucault: un poder com a producte d’una relació de força, com a acció sobre l’acció d’un altre. Alhora, la política defensiva de l’estat no solament va trobar el suport del seu poble (cristal·litzada en l’a por ellos del 2017), sinó el de les forces dites regeneradores en pugna amb els partits grossos del règim del 78. Una part d’aquelles forces –Podem– provenia de la capital de l’estat i comptava amb fortes complicitats dins el rang sobiranista-federalista a Catalunya en forma de Comuns i coalicions del seu entorn; l’altra –Ciutadans– s’havia fet a Catalunya amb una barreja de por, ressentiment i odi contra el catalanisme. Ambdues s’amalgamaven, tanmateix, dins la política unitària de l’estat.

Mentrestant, a casa nostra, on la dialèctica social és molt més explícita, fluida i crua que a l’estat, la feblesa del govern amb les retallades des del 2010, incrementada el 2012, no li va permetre de mantenir la direcció ferma del pol institucions-carrer ni del pol Catalunya-estat espanyol. Igual que no li va permetre de desplegar allò que ha esdevingut l’epítom d’aquella feblesa –“eixamplar la base sobiranista” –, demostració palesa que el tòpic d’un sol poble s’havia desfet com un terròs de sucre. Una feblesa que va tenir un pes decisiu en la pèssima imatge oferta després del 9-N, quan no es van saber pactar internament unes eleccions plebiscitàries correlatives a la prova de la consulta celebrada, però que va alimentar la por i la desconfiança d’àmplies bosses de població expectants el 9-N de la fermesa resolutiva de la Generalitat. Eren senyals que el mapa dels efectes polítics de la crisi socioeconòmica i el mapa de la necessitat d’independència no eren superposables de manera mecanicista (com no ho són pas avui, encara que gent molt principal pretengui resoldre-ho llegint enquestes que només donen raó que les solucions primàries del populisme han fet forat allà on institucions, entitats, acadèmics i pensaires diversos han desertat a l’hora de fecundar noves estratègies des de la complexitat). Així es va perdre, per culpa d’aquella feblesa, l’oportunitat de forjar un subjecte polític republicà nou de trinca, integrador, perquè atorgava el protagonisme a la gent vingués d’on vingués. Però el voler i doldre de la dreta postpujolista al poder, que només volia un pacte amb el govern del PP, afegit a la paràlisi tàctica d’ERC, van donar corda a l’ofensiva unionista de l’estat quan Mariano Rajoy va negar a Artur Mas cap possibilitat de tracte.

Entretant, la segona fase de l’ofensiva sobiranista, traçada entre el 24 de maig (municipals) i el 27 de setembre (autonòmiques) del 2015, amb la intromissió de Podem a Catalunya i l’auge de Ciutadans a l’estat, dibuixava un escenari més complex, on la conversió de cada contesa electoral en manifestació plebiscitària no era lineal en el pla social ni en el pla nacional. En aquesta situació, l’estat va actuar –com es va demostrar, per enèsima vegada, amb l’ofensiva contra la llengua— per crear incertesa, por i desànim en aquelles franges de població catalana que no sabien del cert quin era el grau d’autoritat que eren capaces de desplegar les institucions pròpies de Catalunya. Per part dels nous partits espanyols, per exemple, la posició de Pablo Iglesias sobre la unitat de la llengua o el corredor mediterrani demostraven que qualsevol horitzó de pacte amb Espanya només podia consistir en una renovada submissió històrica: era la manera d’encarar la crisi de 2008-2014 per part de l’estat.

Els fets posteriors van confirmar la feblesa del punt de partida de l’independentisme hegemònic. La dinàmica del carrer i la capacitat autoorganitzativa van forçar les institucions pròpies a fer l’1-O de 2017, però, de nou, es va produir el fiasco de la falta de cristal·lització en forma de poder decisori sobre el país. Les informacions homeopàtiques i esbiaixades, que els judicis-farsa van fer surar –recordem les declaracions del major Trapero–, mostraven els intersticis per on s’anava perdent la força guanyada al carrer: massa dispersió, massa improvisació, massa desunió, massa estovament. En l’interval que va del 27-S de 2015 a l’1-O de 2017, l’estat havia dissenyat secretament un tramat de defensa que anava de les clavegueres de Fernández Díaz i la policia patriòtica de Villarejo (“Marlaska dóna per desmantellades les ‘clavegueres’ de la ‘policia patriòtica’”, es podia llegir aquells dies als diaris) passant pel torcebraç als Mossos aprofitant l’atemptat (que l’estat mai no ha esclarit) de l’agost del 2017, fins a arribar a l’entrada de la Guàrdia Civil al Departament d’Economia i l’intent de la Policia Nacional d’entrar a seu de la CUP el 20 de setembre, però la Generalitat no va desplegar cap contrapoder amb què respondre, en mètodes i formes, als instruments usats per l’estat. Constatada aquesta nova i definitiva feblesa de les nostres institucions, l’estat ja podia usar els aparells policial, judicial i mediàtic amb mà de ferro per atacar els punts sensibles de la direcció política independentista, menys pel que podien representar, en termes de poder real, que per l’efecte de debilitat i dispersió que mostraven a la vista de tothom. Però, paral·lelament, es va verificar la indiscutible fermesa del pols independentista civil, que es va enfrontar a desafiaments electorals com el del 21 de desembre de 2019, en condicions d’estat d’excepció, ocasió oportunament desaprofitada per una classe dirigent independentista a la deriva. Seguidament, després dels judicis-farsa, aquell independentisme civil, davant la rendició dels dirigents, encara va fer les marxes, el tsunami, o Urquinaona, que les entitats dirigents (ANC, Òmnium) no van saber aprofitar per muscular el carrer en termes de poder propi davant la desaparició fàctica del poder institucional. De llavors ençà, les conteses electorals es van convertir en el camp de joc d’una guerra de desgast que dura fins ara mateix. La mera pretensió de col·lapsar el congrés espanyol; d’aconseguir millores financeres, econòmiques, o socials; o de fer majories per a forçar un referèndum pactat (“ERC no posarà ‘línies vermelles’ ni donarà ‘xecs en blanc’ a una possible investidura de Sánchez”, o  “JxCat es proposa de canviar el no a tot del PSOE al sobiranisme en un sí al referèndum”, deien els portaveus de l’independentisme arran de les espanyoles de l’abril del 2019) només van refermar el bipartidisme, fórmula per excel·lència del disseny constitucional en defensa de la unitat territorial; la resta, n’eren satèl·lits més o menys lluminosos o eruptius (Ciutadans, Podem, Vox) que no representaven, en cap cas, forces històriques emergents (com ho ha estat l’independentisme a Catalunya tots els anys que ha plantat cara a l’estat des de la històrica manifestació de la PDD el febrer del 2006), sinó contenidors de nostàlgies franquistes, de catalanofòbia, o de col·laboracionisme passiu. D’aquí vénen la por, el ressentiment i l’odi, ingredients sempre presents en la construcció de l’imaginari dominador espanyol. La llàstima és que aquests ingredients de por, ressentiment i odi hagin fet forat en els rengles independentistes refugiats en la prepolítica o en l’antipolítica per a impedir el desplegament d’estratègies alliberadores reals, o potser a falta d’aquestes. Sigui com vulgui, els mapes nacional i social encara esperen que els estrategs independentistes els facin coincidir en un de sol. I, enfront de l’onada antidemocràtica, el primer deure de l’independentisme democràtic haurà de ser recuperar el carrer i guanyar l’hegemonia a les institucions. No som un sol poble, en efecte, però som una sola nació, a la qual cal una nova cultura política que la torni a soldar. Una nova cultura política, encara per fer, amb noves estructures democràtiques que estiguin a l’altura institucional que exigirà la gent mobilitzada per crear la república catalana independent. Perquè, sense aquesta gent organitzada des de baix, no n’hi haurà, d’independència –que tampoc no es podrà fer excloent els damnats de la terra, si tenim present que nosaltres mateixos, colonitzats per una nació estrangera, en formem part.