Diego Piccininno.

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Acaba de sortir un nou llibre de les edicions de l’Ajuntament de Barcelona, sempre interessants: Barcelona: Títol provisional, subtitulat: Un viatge literari per la ciutat. L’edició d’Andreu Gomila i Diego Piccininno explora l’univers literari de la capital a partir de moltes obres, temàtiques i autors, fills biològics i adoptius de la ciutat, amb les idees i reflexions dels millors especialistes.

‘Una ciutat és un organisme viu, inestable, que va canviant amb el pas dels anys, que es modifica en contacte amb l’observador. I la Barcelona de la Xava, la de la Colometa, la de Java, la de Sigismond, la de Carvalho, la de Natàlia, la del Watusi, la de l’Amargós i la de la Clara és una ciutat que porta el mateix nom, però alhora és diferent cada vegada’, diuen els editors en el pròleg. I, conseqüents amb aquesta idea, elaboren un assaig polifònic de la cartografia de la ciutat i les ciutats que conviuen a Barcelona i en el cor i la mirada dels autors que hi han escrit o viscut o que s’han sentit inspirats pel seu món, entès com un espai urbà i emocional, de ficció i realitat, de metàfora i somni, de diversió i tragèdia.

‘De vegades se’n parla sense anomenar-la’, diuen els editors, ‘altres vegades és un estat d’ànim, el mirall que reflecteix l’esperit d’un temps’. El resultat és molt interessant, tot i que, lògicament, incomplet, perquè seria impossible de ser exhaustiu, de fer el mapa exacte, la foto fixa, la radiografia total d’un món real i literari que conté tantes capes de sediments, tantes interpretacions encreuades en el passat i en el present. Hi ha camins que es perden en la llunyania, uns altres encara per descobrir, i molts dels quals ja no en queda ni rastre.

Barcelona: títol provisional crea un immens joc de miralls on tothom es pot reflectir, descobrir més coses de la ciutat, reconèixer-se o perdre’s de vista. Cadascun dels lectors i escriptors, escrigui o llegeixi, és com una nina russa que allotja més mons a l’interior, infinits, potser, i molts satèl·lits al seu voltant, de manera que, per afinitat, proximitat o coincidència, entre tots poden abordar idees polítiques i morals, modes i tendències, estats d’ànim col·lectiu, manies, vicis, obsessions, virtuts i misteris que mai no es resoldran.

És un univers de tal magnitud que els editors afirmen que els ha estat impossible de posar títol a Barcelona. El volum explora els moments més importants en què la ciutat ha destacat en el mapa de la literatura: la Barcelona del vici i la Rosa de Foc, la Barcelona negra i criminal, primera ciutat de l’estat espanyol a conrear el gènere i ser-ne escenari, la del boom literari llatinoamericà, trampolí i refugi d’escriptors com García Márquez i Vargas Llosa, la dels grans autors de les lletres catalanes i espanyoles del segle XX i la dels joves del segle XXI.

A més dels capítols temàtics, hi ha els dedicats a les influències múltiples i mútues, i a allò que significa la ciutat, en cos i ànima, en les obres de figures literàries com Mercè Rodoreda, Jaume Cabré, Manuel Vázquez Montalbán, Roberto Bolaño, Juan Marsé, Quim Monzó, Montserrat Roig i Maria Mercè Marçal. El llibre ens convida a recórrer i a explorar el món literari d’aquests autors guiats pel coneixement d’escriptors i periodistes especialitzats com ara Ignacio Echevarría, Xavi Ayén, Teresa Solana, David Castillo, Marta Pessarrodona, Simona Škrabec, Carlos Zanón, Julià Guillamon, Irene Solà, Blanca Llum Vidal, Marina Espasa i Andreu Gomila.

Els baixos fons de la ciutat, el Districte Cinquè

La literatura local, com és lògic, ha deixat constància dels baixos fons de la ciutat, ha viscut al districte cinquè, i se n’ha nodrit, des dels desheretats de Juli Vallmitjana als pinxos i putes de Carvalho, passant pels senyorets i vídues alegres de Josep Maria de Sagarra i les bandes rivals de Francisco Casavella. Això no obstant, com molt bé remarca Andreu Gomila en el capítol que hi dedica, han estat els escriptors estrangers els qui, inspirant-se en el submon del vici de Barcelona, van situar-la entre les grans ciutats literàries d’Europa.

S’hi han referit Jean-Paul Sartre, Hanif Kureishi i Siri Hustvedt, entre molts, però entre els qui més van excel·lir hi ha Jean Genet, qui a banda d’escriure-hi, hi va viure i s’hi va mimetitzar entre transvestits, lladres i pervertits. N’és exemple el seu Journal du voleur en què, segons Gomila, ‘la ciutat és un estat d’ànim, empestada com el seu esperit; i André Pieyre de Mandiargues amb La Marge, premi Goncourt del 1967.

El punt final, de moment, en ple segle XXI, el posa Mathies Énard amb Rue des voleurs, per recordar-nos que els baixos fons existeixen, que sempre han estat aquí, malgrat les moltes operacions de neteja urbanística que es facin. L’única diferència, conclou Gomila, és que ‘ja no hi ha mariners que empaiten noies, sinó turistes de cul blanc que envesteixen prostitutes negres en un portal’.

Un capítol a part mereix el detectiu Pepe Carvalho, fill de ploma de Manuel Vázquez Montalbán i ara ressuscitat per l’escriptor Carlos Zanón. Carvalho, diu ell, va servir al seu autor, en temps de la llei Fraga, per a expressar aquelles opinions que el periodista no podia publicar als diaris. Carvalho era ficció, savi, escèptic, dur i bo, s’estimava el barri i la seva gent, i allò va permetre a Montalbán de traçar la geografia sentimental i humana dels carrers de la infantesa: un barri en temps de franquisme i transició, impregnats de la memòria de la guerra i la postguerra.

Una radiografia subjectiva que, segons Zanón, té la voluntat obsessiva que ‘l’escenografia del teatre sigui, de vegades, l’argument de l’obra’. Pepe Carvalho és testimoni ‘de la Barcelona derrotada i humiliada a la Barcelona sense memòria, les dues ferides d’injustícia, la primera a mans dels forts, l’altra, dels poderosos i de nosaltres, col·laboracionistes i presumits’, conclou Zanón.

Arc del Teatre. Scott Chasserot.

Rodoreda, Roig i Marçal

Hi ha també, imprescindible, la Barcelona de Mercè Rodoreda, la de la seva literatura i la que ella va viure, indestriables, glossada per Marta Pessarrodona que d’entrada fa una remarca interessant: ‘Costa creure que una autora com Mercè Rodoreda (1908-1983), que va deixar Barcelona el 23 de gener de 1939 i no va tornar a ser una ciutadana catalana (empadronada, volem dir) fins al 1979, sigui qui més sobresurt com a definidora de la capital de Catalunya.’

Hi ha un bonic text d’Irene Solà, un ‘article-passejada’, que en diu ella, ‘sobre peus que llegeixen ciutats literàries per caminets polits i gastats’. L’autora ens passeja pel món de la Barcelona de Montserrat Roig, recorrent els barris de la Ribera i el Born, tot rememorant una nit d’un llibre: El temps de les cireres. Ho deia Roig, que ella Barcelona ‘l’havia llegida amb els peus i dominada amb el record’. Hi ha la passejada dels personatges de la novel·la, allò que el passeig els evocà en aquella nit de ficció i allò que avui tot plegat evoca en Irene Solà refent les passes i els records dels personatges de Roig per l’actual barri del Born.

I com era la Barcelona de Maria Mercè-Marçal? En la seva obra, la capital catalana no apareix explícita i central, no és un tema, ni un escenari exacte de l’obra. Ens ho explica Blanca Llum Vidal, que, gràcies a la filla de la poetessa, recupera un text que havia escrit per al llibre Barceldones (Edicions de l’Eixample, 1989). Nascuda a Ivars d’Urgell, Marçal farà el batxillerat a Lleida i estudiarà filologia clàssica a la Universitat de Barcelona. Instal·lada al barri dels Penitents, escriurà que era una zona ‘feta a mida per a un esperit híbrid, indecís, instal·lat de forma permanent en el solc entre dos mons, en el llindar entre dos paisatges, dues temptacions, dos codis’. Segons Blanca Llum Vidal, allò que la lliga la capital catalana són ‘els estralls de la indústria, els moviments migratoris del camp a la ciutat i, d’entre aquests moviments, especialment el de les dones fadrines’.

Diego Piccininno.

Marsé, Monzó, Cabré, Bolaño

Amb Juan Marsé, Quim Monzó, Jaume Cabré i Roberto Bolaño es podria construir una ciutat sencera. Els evoquen David Castillo, Julià Guillamon, Simona Škrabec i Ignacio Echevarría.

Castillo ens explica que Barcelona té un paper fonamental en l’obra de Marsé, no tan sols per la representació d’un temps històric i un món de barri a cavall entre la postguerra i la memòria de la guerra i les seves seqüeles, sinó també ‘perquè la ciutat apareix en clau poètica dins la seva prosa’. I tornem a visitar amb ells carrers i places, cinemes i bars, llibres, personatges i escenes fictícies que a tots els lectors ens han quedat clavades per sempre a la memòria. Llocs i visions que, com explica Castillo, foren també escenaris reals en la vida de Marsé i es van transformar en poesia i memòria col·lectiva en la seva prosa.

A partir de l’obra i de llocs significatius en la vida de Quim Monzó, Julià Guillamon elabora la teoria de ‘La utopia del bar Llorens’. A final dels setanta, explica el crític, la literatura de Monzó crea una imatge de Barcelona molt diferent de la de la resta d’escriptors de la generació perquè en ‘la visió de Monzó de Barcelona hi ha un contingut utòpic’. De tot l’univers de bars que han aparegut en els seus contes, Guillamon situa l’epicentre al bar Llorens del carrer de Pavia de Sants, perquè ‘la utopia urbana de Monzó és una Barcelona on s’han mantingut aquests bars i on la gent ha conservat la manera de ser del barri de Sants dels anys cinquanta i seixanta. Que quedi ben clar que és una utopia. No hi ha nostàlgia per un món perdut, sinó la idea que aquest món existeix i que cal trobar-lo’.

‘Barcelona en el mirall de la història’, titula Simona Škrabec el capítol sobre l’obra de Jaume Cabré, que centra en la novel·la Senyoria (1991), situada en el moment què la ciutat vivia a cavall dels segles XVIII i XIX. I una pregunta clau per a ella: en quins principis cal estar disposat a creure perquè la vida en una societat pugui ser bona, digna i segura per a tothom? Barcelona era aleshores una ciutat de fronteres desdibuixades, en constant transformació. Encara hi havia muralles, però ja començava a haver-hi cases fora murs. Però en aquest període històric de trànsit, en què la ciutat encara viu sota el control dels tribunals i de l’exèrcit, Barcelona ja comença a florir com a important centre comercial i manufacturer. ‘Cabré amb la seva mirada interrogativa –reflexiona l’autora– contradiu totes aquelles polítiques que voldrien convertir el passat en un lloc intocable i bonic. La Barcelona del 1799 és habitada pels buscadors de plaer, tan capficats en la seva fruïció personal que ja no es poden ni imaginar un món diferent.’

Ignacio Echevarría segueix el recorregut i el descobriment de la ciutat que fa l’escriptor xilè Roberto Bolaño, que hi va arribar el 1977 i se’n va enamorar. En una entrevista ho explicava: ‘Era una ciutat en moviment amb una atmosfera de joia i que tot era possible. Es confonia la política amb la festa, amb un gran alliberament sexual, un gran esclat sexual, un desig de fer coses constantment. […] A Barcelona vaig aprendre coses que jo creia que sabia, però que en realitat no sabia.’ En els quatre anys que va viure a Barcelona, es va acabar de gestar i va néixer l’escriptor Roberto Bolaño, un dels millors autors en llengua espanyola del darrer segle. Ni més ni menys. Echevarría ho explica molt bé.

Hi ha, també, escrits interessants, entre la crònica i el reportatge, sobre la Barcelona del Boom (Xavi Ayén): ‘Poques ciutats del món tenen una cantonada on hagin viscut dos Premis Nobel de Literatura, García Márquez i Mario Vargas Llosa’; i sobre la Barcelona Negra (Teresa Solana): ‘És l’única ciutat de la península que, des del 1955, es converteix en escenari de les aventures d’uns detectius i policies que resolen crims gràcies a uns autors que escriuen i publiquen en català.’

La literatura del segle XXI i les noves visions urbanes de les veus literàries més joves, de Javier Calvo a Cristina Morales, s’estudien en un text de Marina Espasa. Creu que les noves generacions de Barcelona coincideixen a ‘canviar-li el nom o eliminar-lo, buscar-ne el costat grotesc, estripar-ne les costures i deixar que volin les plomes que el farcien. […] Volen conquerir literàriament carrers i places que mai ningú no havia conquerit abans, perquè eren lletjos, cimentats, en realitat poc freqüentats pels qui generaven discurs sobre la ciutat’.

Boadas. Ivan Moreno.

La cartografia històrica i sentimental de Barcelona

Barcelona: títol provisional acaba amb un índex de llocs i carrers de la ciutat que indica la pàgina o pàgines on se’ls esmenta. Els situa en el mapa literari de la ciutat, en la petita història de la literatura. Alguns encara existeixen, alguns altres ja han desaparegut.

Quant al respecte al passat, em sembla que Barcelona ha estat força negligent. A Nàpols i a Palerm, pots llegir la història i rememorar el passat de la ciutat passejant pels carrers i places. O prenent una copa en una terrassa. Hi ha indicis visibles de moltes èpoques, de moltes vides anteriors, de molts sediments històrics plens de glòria i de tragèdia. A Barcelona, cada vegada és més difícil de fer aquest interessant exercici de lectura de la ciutat. París conserva els bistrots. A Barcelona, de cafès i bars antics, ja gairebé no en queden. Malauradament, i no sé per què, aquí ‘modernitzar’ ha volgut dir ‘enderrocar’, ‘homogeneïtzar’. Com si ens avergonyíssim del passat.

Ara, gràcies a Barcelona: títol provisional, al viatge literari que ens ofereix per la ciutat i a l’índex de llocs que ja són literatura, podem recuperar moltes traces del passat de la ciutat que ja s’han esborrat. I cada petja esborrada era un món. Una pàgina arrencada. Un petit capítol d’història de Barcelona. D’amors i desamors, lluites, victòries i derrotes. Un món tan viu com el de la literatura.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.