Antonio Baños: “L’independentisme no nacionalista potser va ser un error”

El lúcid periodista Antonio Baños (1967) era el candidat de la CUP el 27 de setembre de 2015. Aquelles eleccions es van presentar com a plebiscitàries. El resultat va ser d’un 47% de partidaris del sí a la independència, un 39% de contraris, i Catalunya Sí que es Pot, que no es mullava, va rebre un 9% dels vots. Aquella nit, Baños va sortir a declarar que el plebiscit s’havia perdut, mentre el món de Junts pel Sí deia que s’havia guanyat. Ahir, VilaWeb es va reunir amb Baños a Nou Barris no tan sols per recordar aquelles eleccions, sinó també per comparar la situació política de fa deu anys amb l’actual.

—Fa deu anys, el 27 de setembre de 2015, va haver-hi unes eleccions presentades com a referèndum. Partidaris del sí, 47%. Partidaris del no, 39%. Ni sí ni no, 9%. I vau sortir dient que el resultat no comptava com a victòria. Per què?
—Vaig dir que en una contesa plebiscitària calia el 50 més 1. I un 47, i no sóc de lletres, no són 50. És tan evident que en aquell moment no estàvem en disposició de dir al món que teníem una majoria. De fet, aquesta dècada, fins i tot tenint majories parlamentàries i fins i tot tenint majories populars, ningú no ha proclamat res de manera automàtica, sinó que hem hagut de fer un procés polític llarguíssim amb totes les giragonses que tothom coneix. Els primers que no ens podem enganyar som nosaltres, els independentistes, en el sentit de creure’ns que Europa ens mira, que el món ens escolta, que els papers de terra ens disminueixen. No, i si surt un 47, malauradament és un 47.

—Però algú us diria que un 47% és més que un 39%. I Catalunya Sí que es Pot no es mullava.
—Sí, però Catalunya Sí que es Pot ho havia deixat claríssim tant en la seva campanya com fins ahir mateix, que no tenien cap intenció d’acostar-se ni al sobiranisme ni a l’independentisme. És a dir, era evident que aquell artefacte, i més veient on han acabat tots els seus membres, excepte l’Albano potser, aquell artefacte era espanyolista. No es podia comptar entre nosaltres. Sobretot, perquè ells no ho volien.

—Deu anys després, on és ara Baños?
—Encara és massa d’hora perquè digui què penso sobre el procés. Crec que hem de fer un guaret i hem de blasmar-lo i hem d’enterrar-lo per després mirar-lo amb tranquil·litat. Ara us riureu del que diré, però és que vam proclamar una república catalana. De broma, de vuit segons, tot això, és cert, però vam arribar a proclamar la república catalana. És a dir, és un procés del qual aprendre sobretot els errors. Crec que ara, per culpa de dues o tres persones, estem amb el país destruït i en un moment tan baix que potser ja comença a caldre mirar com es va començar. Potser no mirar el 27 d’octubre del 17, però sí mirar el referèndum d’Arenys, per exemple. És a dir, com neix l’espurna que fa que tota una generació o tot un país comenci a entendre què és el que s’ha de fer.

—Piulàveu l’altre dia que aquesta darrera Diada havia estat un punt d’inflexió per la presència de joves. Per què?
—Perquè aquests anys s’havia dit, i amb raó, que només hi anaven els vells, als actes i les ponències. De tota mena, des de l’èxit a les xarxes de la CUP nord-oriental fins al Silvestre o al Porta, des d’un punt de vista més identitari, essencialista, van sorgint noms de gent molt jove que va néixer políticament a Urquinaona, no el 2017, i que ja ha fet la digestió del que va passar. I que torna amb les condicions objectives. És a dir: el català no es parla, els trens no van, no hi ha diners… És a dir, les condicions objectives bàsiques per les quals s’ha de ser independentista. Que aquest independentisme no nacionalista, en el qual jo també hi era, potser va ser un error. Si tu vols la independència de Catalunya, una mena de nacionalisme hi és.

—Expliqueu-me això.
—Noto que aquesta canalla que puja jove té menys complexos i menys moral del colonitzat, per dir-ho d’alguna manera. És a dir, es tractava de mantenir equilibris amb una Espanya fraterna, hem parlat de Catalunya Mai No es Pot. Vam estar enredats en voler ser amics de les progressies espanyoles, volíem donar una imatge no balcànica, per dir-ho d’alguna manera, ni d’un nacionalisme ètnic fort ni res. I vam voler jugar a un catalanisme, a un independentisme molt civil. Però ens faltava dir-nos nosaltres mateixos una cosa: som independentistes catalans perquè som catalans. És a dir, perdre la vergonya a dir que voler que Catalunya sigui lliure, igual que Irlanda sigui lliure en el seu moment o que Noruega sigui lliure en el seu moment. Si tu deies que eres català o nacionalista català, et sortien, i et surten ara, amb negrer, burgès explotador, en fi, racista. I nosaltres, per tal que no entorpissin el que volíem dir, potser vam jugar massa a la baixa. Jo crec que ara el jovent que s’ha fet independentista o que és independentista ho és perquè és català. I perquè vol continuar parlant català.

—Els joves ja no tenen tanta por de parlar no de violència, però sí de l’ús de la força.
—Sempre he estat en l’àmbit de l’acció directa no violenta. I ara, per fi, ha mort l’activista digital, que era una figura nefasta per a les esquerres. Això és com a change.org: signes, i ja està. En canvi, hem vist a la Vuelta, o en altres accions, que si hi poses el cos passen coses. Això ja ho sabíem des dels anys seixanta, els drets civils, per dir-ho d’alguna manera. Però jo crec que ara s’entén, i després d’Urquinaona, també. No es tracta de violència, es tracta d’ocupació amb el teu cos. Som independentistes de terra, mar i aire.

—Quins errors heu vist aquests darrers anys?
—Crec que l’error més gran, almenys ara ho percebo així, va ser la candidesa. Creure, per una banda, que els nostres enemics eren simplement adversaris, i no, eren enemics. I pensar que els nostres amics eren amics lleials: s’ha demostrat que el que volien era mantenir-se en el poder o mantenir els seus partits en una situació d’ordre i prou. I aquesta candidesa de creure que tots els qui deien que eren independentistes ho eren, i tots els qui deien que eren fraterns espanyols i plurinacionals ho eren, sí que la vaig tenir. I us ben juro que no la tornaré a tenir mai més a la vida.

—Diuen que sou una diana de la ultradreta, que us veuen com a representant de les esquerres woke?
—Jo no sóc l’esquerra woke. Hi ha una esquerra postmoderna de la qual jo no em sento un membre. Crec que cal fer una altra mena d’esquerra, una mica en la línia d’aquest jovent independentista, que ha entès moltes coses. Ara, que el Josep Maria m’insulta? Home, si no m’insultessin… M’ha passat aquí al barri també, de venir gent amb qui havíem coincidit a l’ANC, o als CDR, gent una mica més gran que jo, i em deien, “Antonio, què en penses, de l’Orriols?” I jo els deia, “bé, és una soca feixista, és el pitjor que hi ha al país”. “No, no, no, Antonio, pensa-t’ho, escolta-la…” Em sorprèn la capacitat d’enganyifa que té. És un error greu, votar a Aliança Catalana. I més des de l’independentisme. Per no dir un crim, pràcticament.

—Un llibre que estigueu llegint?
—La lluita pel domini de la Mediterrània (Veles i Vents), del professor britànic Abulafia, sobre l’hegemonia catalana. Però la veritat és que llegeixo molt més per internet. Si tinc una dèria, vaig a buscar PDF, més que no pas seure a llegir. I això és una cosa que lamento, perquè quan seus a llegir, realment la manera de pensar et canvia, absolutament.

—Voldríeu afegir res?
—Jo estic trempat amb el que ve. I més enllà de Deulofeu, que preveu la desconstrucció d’Espanya l’any 2029, crec que l’estat espanyol està gripat. Vull dir, no funciona res d’ells. I la consciència de molta gent i de la generació que puja és que els socialistes no serveixen. Per molt socialista i molta gestió que hi posis, no hi ha metges, no hi ha metges que parlin en català, no hi ha trens, no hi ha escola, no hi ha cultura, no hi ha patrimoni. Sembla que es vagi deixant passar tot. Estic trempat, perquè crec que falta una mica d’organització i desvergonyiment per a tornar a fer créixer la magnitud del moviment. I crec que en vida meva ho tornarem a veure.