26.08.2025 - 21:40
|
Actualització: 27.08.2025 - 13:53
Aquest estiu s’han fet mediàtics uns quants casos que fan reflexionar sobre els límits a la llibertat d’expressió; sobre si certes eines com ara els delictes d’odi s’han acabat banalitzant i instrumentalitzant políticament. La darrera notícia que hi té a veure és que el govern de l’Aragó ha traslladat a la fiscalia una publicació de l’actor Toni Albà sobre la mort de l’ex-president aragonès Javier Lambán. “No m’alegro mai de la mort d’algú… però en el cas d’un fill de la gran Ñ en faré una excepció”, va dir. L’executiu aragonès sosté que potser va incórrer en un delicte d’injúries i un altre d’incitació a l’odi.
Fa un parell de setmanes també va causar indignació la denúncia d’Abogados Cristianos contra el batlle de Barcelona, Jaume Collboni. L’organització ultra li atribuïa un possible delicte d’escarn o vexació contra els sentiments religiosos perquè considerava que el cartell de promoció de les festes de la Mercè era humiliant per als creients.
D’una altra banda, el concepte d’odi també s’ha fet servir força aquest estiu per part de polítics i partits. La consellera d’Interior de Catalunya, Núria Parlon, va dir que les declaracions de la secretària general de Podem, Ione Belarra, sobre els Mossos d’Esquadra incitaven als delictes d’odi contra la policia. Unes quantes setmanes abans, la CUP també havia posat la qüestió sobre la taula, però amb una perspectiva molt diferent: va reclamar al govern que denunciés per delicte d’odi l’esquetx catalanòfob de l’obra Esas latinas. I, més anecdòticament, la vice-secretària de Coordinació Sectorial del PP, Alma Ezcurra, va titllar els piulets irònics del ministre Óscar Puente sobre els incendis a l’estat espanyol de “missatges d’odi”.
Es pot parlar de delictes d’opinió?
Tot amb tot, hi ha el risc que qualsevol ofensa acabi judicialitzada? En quins casos pot estar justificat i en quins no? S’ha banalitzat el concepte d’odi? L’advocat d’Arrels i Alerta Solidària David Aranda explica, per començar, que no s’hauria de poder parlar mai de delictes d’opinió, un terme que es fa servir a vegades. “El concepte de delicte d’opinió no existeix com a tal. Se suposa que som en un ordenament jurídic democràtic i perseguir una opinió estaria en contra de la llibertat d’expressió.” Però puntualitza que aquests delictes, de facto, sí que existeixen, perquè encara que l’ordenament jurídic no pugui acceptar el concepte –seria admetre la censura o el càstig per haver opinat– sí que s’argumenta que la llibertat d’expressió no empara certes conductes perquè poden topar amb UNS altres drets. “És qüestió de posar en una balança, per una banda, un dret fonamental, i per una altra, els interessos amb què topa. La llibertat d’expressió, per una banda, i, per exemple, la protecció de les minories, per una altra. S’ha de valorar si la llibertat d’expressió és limitada en un cas concret perquè hi ha algun interès general que n’evita l’aplicació.”
En una línia semblant, el professor de dret de la Universitat de València Andrés Boix considera que la banalització en alguns casos no té tant a veure amb el marc normatiu com amb la manera amb què es fa servir. “Grups com Abogados Cristianos utilitzen les possibilitats que dóna l’ordenament jurídic per ocupar titulars i acovardir, però jurídicament són coses que no van enlloc.”
Els delictes d’odi, pensats per a minories vulnerables
L’exemple més clar en què la llibertat d’expressió pot ser limitada per un interès social és el dels delictes d’odi, originalment pensats per a protegir minories vulnerables. L’article 510 del codi penal espanyol en recull modalitats diferents, però en síntesi són aquells que castiguen qui promogui, fomenti o inciti públicament a l’odi, hostilitat, discriminació o violència contra una persona o un grup de persones per raó de la seva ideologia, religió o creences, situació familiar, pertinença a una ètnia, raça o nació, origen nacional, sexe, orientació o identitat sexual, gènere, malaltia o discapacitat.
Aquest text comprèn moltes realitats, però s’acoten prou bé? “Hi ha un cert expansionisme d’aquests delictes. Primer es considerava que eren per a qui incitava a la violència o discriminació contra grups ètnics, racials, religiosos… Però posteriorment s’ha entès qualsevol discurs que pugui promoure l’odi contra determinats grups, cosa que és vaga. La meva opinió personal –no la dels tribunals– és que els delictes d’odi poden tenir fonament, però només quan protegeixen una minoria. Un comentari, mofa o discurs que pugui promoure o incitar a la discriminació o l’odi contra un grup per raons d’orientació sexual, ètnia, etc. s’hauria de poder perseguir. Ara, fer mofa d’algú perquè està a favor de la unitat d’Espanya o criticar algú pel fet de ser nazi no ha de ser perseguit, és una perversió. Hi hauria d’haver una clàusula de tancament al codi penal que digués ‘sempre que aquest col·lectiu pugui ser susceptible de discriminació per raó de vulnerabilitat, minoria…’. S’hi hauria de donar una volta”, explica Aranda.
Per tant, en cap cas no hi cabrien delictes d’odi contra la policia, tal com insinuava fa unes quantes setmanes Parlon. No és un dels grups recollits al codi penal espanyol, pertànyer a un grup professional no és considerat una causa de discriminació. “Hi ha hagut dos països que ho han intentat aplicar per defensar la policia i els cossos i forces de seguretat: Rússia i Espanya. Hi ha jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) que diu que aquest delicte solament es pot utilitzar quan la manifestació és contra un col·lectiu vulnerable, com ara el poble jueu o les persones trans, però no contra la policia o els polítics. En el cas de Lambán no hi pot haver incitació a l’odi. No són vulnerables ni els polítics ni els aragonesos… ”, explica Boix.
Malgrat que el codi penal parli de discriminació per origen nacional, un suposat odi contra els espanyols –que el govern de l’Aragó potser voldria argumentar en el cas d’Albà o que s’ha fet servir en més casos– tampoc no hi cabria. “La nacionalitat espanyola, en el context concret de l’estat espanyol, no pot ser un col·lectiu diana de discriminació perquè és la nacionalitat majoritària –explica Aranda–. A més, segons qui ho argumenti, Toni Albà també tindria nacionalitat espanyola. Es podria argumentar discriminació per raó d’ideologia, però la ideologia que defensa la unitat d’Espanya tampoc no és minoritària ni diana de discriminació.”
Manifestacions expressives d’odi
Així com Aranda suggereix un cert canvi en el text del codi penal, Boix considera que, encara que la redacció pugui permetre interpretacions àmplies, no caldria canviar-lo perquè Espanya està obligada a seguir la interpretació del TEDH, que ho acota a manifestacions expressives d’odi contra col·lectius vulnerables. No qualsevol mena de comentari, sinó més aviat crides a la violència com les que es van veure en el cas de Torre-Pacheco. “No qualsevol manifestació crítica, o fins i tot agressiva, és delicte d’odi. Hi ha d’haver un element addicional que busqui una reacció d’odi cap a eixe col·lectiu per part d’unes altres persones.” És a dir, ha de ser una mena de crida, més que un comentari racista, per exemple.
Precisament perquè els delictes d’odi són pensats per a protegir minories té sentit que els facin servir forces d’esquerres, però és una bona estratègia? Es posen sobre la taula tan sols quan hi ha crides explícites a l’odi o es fa de manera més àmplia? Quan la CUP va demanar que es denunciés l’obra Esas latinas per la seva catalanofòbia, hi va haver cert debat sobre si no era una mesura massa restrictiva amb la llibertat d’expressió, tenint en compte que no es feia cap crida clara a la violència, per exemple, i que s’emmarcava en un esquetx. Igualment, forces progressistes també han demanat que s’apliqués aquest delicte en discursos LGBTI-fòbics, racistes o masclistes que no necessàriament feien crides gaire explícites a la violència o a l’odi.
“Els delictes d’odi agraden molt als polítics i a les dinàmiques de correcció política. Hi ha un consens social sobre què s’ha de pensar, i si algú se’n surt i fa una crítica que ens sembla agressiva diem que és delicte d’odi. Els juristes sempre hi hem estat reticents. És pitjor prohibir l’expressió de certes idees, encara que siguin desagradables, i generar eixe efecte limitatiu de la llibertat d’expressió que no assumir-les amb la normalitat que no tothom sempre pensa com ens agradaria”, considera Boix.
L’ofensa als sentiments religiosos, la derogació que no arriba mai
En el cas dels delictes d’odi, hi pot haver cert debat sobre si s’haurien d’usar i com, però hi ha delictes, com ara el delicte d’ofensa als sentiments religiosos, que són anacrònics, però que encara no han desaparegut. En el cas de l’estat espanyol, fa anys que el govern promet que derogarà delictes com aquest, com també els delictes contra la corona o les injúries al govern, l’exèrcit o els tribunals, però aquesta reforma legislativa encara no s’ha fet. Alguns d’aquests delictes van sostenir la primera condemna contra el raper Pablo Hasel, que fa més de quatre anys que és a la presó.
“La crítica a la religió, també la sàtira, s’ha d’acceptar. Una altra cosa serien comentaris que poguessin incitar a l’odi contra persones que processen una religió determinada, però això ja és recollit als delictes d’odi. Per exemple, odi o discriminació contra dones pel fet d’usar el vel. Això ja està recollit, no cal un delicte d’ofensa als sentiments religiosos”, conclou Aranda. Boix hi coincideix: “No serveix de res, fins al punt que ja no hi ha condemnes, excepte en casos marginals. El consens entre juristes és que no té sentit utilitzar el codi penal per perseguir expressions crítiques amb la religió, s’hauria d’eliminar el delicte.”
Més enllà de les interpretacions d’aquests delictes que puguin fer fiscals o tribunals, les més distorsionades en alguns casos acostumen a fer-les certs grups demandants, que sovint aconsegueixen que les denúncies s’admetin a tràmit, encara que estranyament arribin a judici. “La majoria de jutges tenen la tendència a admetre a tràmit qualsevol denúncia, encara que hi hagi la possibilitat, si és manifestament infundada, de no mirar-se-la. Això genera molèsties a la persona implicada, i d’això s’aprofiten grups com Hazte Oír. Això del govern de l’Aragó tampoc no va enlloc. El delicte d’injúries, l’altre que han esmentat, hauria de ser un insult prou greu per a anar més enllà d’una ximpleria. Com en uns altres casos, acabarà en no res i ells són els primers que ho saben”, rebla Boix.
