30.12.2025 - 21:40
Fa més de dos mil anys, explica la llegenda, una parella cercava aixopluc. Feia fred. Ella estava embarassada. Van ensopegar amb les portes tancades. I així, sense cap mà estesa, van haver d’ocupar un estable, on ella va parir el seu nen, en Jesuset. I, després del pessebre, l’amenaça. Herodes. La fugida nocturna. La frontera. Egipte. Jesús, literalment, comença essent refugiat. Estranger. Perseguit. Això és Nadal, si ens atrevim a mirar-lo sense purpurina: un naixement a la intempèrie, una família emigrant, un nen que comença la vida amb l’estigma dels pobres i la sospita dels diferents.
A Badalona, en ple Advent, el relat s’ha repetit sense metàfora. El 17 de desembre s’ha desallotjat l’antic institut B9P, a Sant Roc, on vivien centenars de persones en un assentament que feia anys que era el símptoma visible d’una misèria estructural que preferim no veure fins que no ens molesta la vista.
El batlle, Xavier García Albiol, s’ha atribuït el mèrit del desallotjament amb una satisfacció exhibida i ha insistit públicament que no vol aquestes persones a la ciutat i que no pensa destinar-hi diners municipals. És una manera de governar que necessita convertir algú en diana, sense rostre i sense història, i que alimenta el racisme com a eina de cohesió fàcil: assenyalar els de fora, empènyer-los cap al marge i, en aquest gest, deixar que el feixisme trobi aire, consigna i impunitat. Confondre això amb “contundència” no és fermesa; és irresponsabilitat.
La realitat, són persones passant la nit de Nadal sota el pont de la C-31, en tendes, en plena intempèrie, passant fred i fam. Perquè l’ajuntament no ha ofert una alternativa; la fiscalia ha demanat al jutjat que aclareixi amb urgència si s’ha procurat un sostre i si s’han complert les condicions d’atenció que la interlocutòria exigia. No és un tecnicisme: és la frontera entre un acte administratiu i una expulsió moral. I, mentre alguns s’omplen la boca de legalitat, hi ha un detall que ofèn: Badalona va tancar l’únic alberg municipal per a persones sense llar l’abril del 2024, sota el mateix mandat.
Badalona ha ofert encara una escena més de degradació cívica: els veïns van impedir que quinze persones desallotjades s’instal·lessin a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat; una concentració va blocar-ne l’acollida i es va haver d’aturar. Aquí és on Nadal es torna un mirall incòmode. Perquè la mateixa escena es podria haver repetit fa dos mil anys: gent amuntegada a la porta de l’estable, fent mur, negant el pas, convertint la por en consigna i el rebuig en espectacle. I l’endemà, com si res, el ritual: la celebració, els cants, la solemnitat, la història d’un naixement a la intempèrie repetida amb devoció mentre s’oblida, deliberadament, el gest que l’hauria fet possible.
Però tot això, al final, és secundari enfront del que avui és físic, tangible, immediat: dormir al ras. A Badalona plou i fa fred. I aquí és on la pregunta crema: quan hem perdut la humanitat? Potser quan vam començar a creure que el Primer Món és un dret natural i no un privilegi històric. Quan vam oblidar que perquè nosaltres gaudim d’aquesta idea confortable d’ordre, consum i serenor, algú ha de pagar el preu en una altra banda. El Primer Món és una illa que només existeix perquè hi ha un Tercer Món que fa de mar: mà d’obra barata, recursos saquejats, fronteres que només són poroses per als diners.
I, sobretot, quan es va perdre la memòria. Perquè també hi va haver un temps, no pas remot, en què els nostres van fugir no per cap caprici, sinó perquè quedar-se era perdre-ho tot: una dictadura que escanyava, una pobresa que no deixava respirar, una violència que et podia esborrar la vida d’un dia per l’altre. Travessaven fronteres amb el cos vençut i l’ànima en guàrdia, i a l’altra banda no els esperava cap benvinguda: els esperava feina dura, allotjaments miserables, i aquella manera d’humiliar que consisteix a fer-te entendre, des del primer dia, que només vals mentre treballes i mentre calles. Després, a la dècada dels seixanta, les maletes de cartó van tornar a desfilar cap al nord: contractes que no prometien futur, barracons i habitacions apinyades, llits compartits per torns, jornades que et gastaven la vida i, al capdamunt, el menyspreu quotidià, dit amb paraules o amb silencis, com si venir de fora fos una culpa. I ara, canviats els accents i les rutes, la mateixa lògica s’ha fet a mida del present: els qui arriben són tolerats mentre siguin invisibles, i són assenyalats quan reclamen un sostre.
La qüestió, al capdavall, no és si el B9 era habitable –no ho era–, sinó si la resposta a una indignitat pot consistir a desplaçar-la uns metres, fins a un pont, fins a un racó, fins a un “que no es vegi”. I aquí Nadal torna a ser incòmode: perquè el Primer Món només es pot sostenir quan hi ha un Tercer Món, lluny o a tocar, que assumeix el fred, la feina bruta, la precarietat i la invisibilitat; i quan la memòria es dissol, reapareix el gest ancestral de la frontera com a forma d’identitat.
Tanmateix, entre tanta ignomínia, hi ha un bri d’esperança que resisteix. Un gest domèstic i radical: veïns de Badalona que han obert casa seva, que han donat sostre a qui passava nits al carrer, que han convertit un menjador en un refugi provisional que el sistema no donava. No és una solució estructural –cap casa particular no pot substituir el deure públic–, però és una prova que la humanitat no ha desaparegut del tot, que encara hi ha mans capaces de fer lloc sense preguntar primer d’on ve algú ni quina documentació porta.
Nadal és això, recordar que una establia ocupada va ser, un dia, l’únic espai possible perquè una vida comencés; i entendre que cap ciutat no pot proclamar ordre quan el seu balanç és gent sota un pont. I encara menys quan, al voltant d’aquesta intempèrie, ronden el racisme i les consignes feixistes, sempre disposades a fer del vulnerable un enemic i del rebuig una bandera. Per això cada porta que s’obre en una casa particular no és tan sols un gest de refugi, és una esmena a la deixadesa pública; i és, també, una advertència: no hi ha excusa perquè la humanitat no sigui norma a les institucions.
