Els alemanys ho tenen més clar que els catalans. Així començava un missatge de WhatsApp que va circular en massa pels mòbils de la Catalunya groga fa un parell de setmanes i que reproduïa algunes de les opinions del professor Axel Schönberger. Certament, no es mossega la llengua a l’hora de criticar l’estat espanyol i qualificar-lo de dictadura. Però qui és aquest llatinista i romanista alemany que aquests darrers mesos ha deixat penjada la seva tasca científica per donar suport a la causa catalana? Mirem de treure’n l’entrellat amb aquesta entrevista.

Senyor Schönberger, en sou conscient que la versió catalana del vostre article ‘Die Wahl zwischen Freiheit und Knechtschaft’ (‘Elegir entre llibertat i esclavatge’) ha circulat en massa per les xarxes socials i els mòbils dels catalans? Us sorprèn?
Aquest article no solament s’ha estès per Catalunya, sinó per tot el món. Vaig supervisar i autoritzar la traducció catalana que n’ha publicat l’Unilateral. Però hi ha traduccions, com l’anglesa i la castellana, que s’han fet i que han començat a circular sense la meva autorització. M’han arribat comentaris des de diversos països i continents. A molts llocs hi ha una gran indignació per la demofòbia del règim espanyol i la injustícia dels tribunals espanyols. Crec que a Catalunya l’article es va difondre molt ràpidament mitjançant WhatsApp.

Al capdavall, en aquest text només hi dic les mateixes coses que diria qualsevol persona amb dos dits de seny que segueixi la situació a Catalunya i tingui els coneixements bàsics necessaris. A la majoria dels catalans no els hauria de sorprendre res del que hi dic. Si interessa, segurament és per l’escandalosa conspiració de silenci existent en la política europea pel que fa a la nació catalana i al seu legítim dret d’autodeterminació. Com que els principals polítics d’Europa tracten els catalans com si fossin esclaus espanyols i no com a ciutadans de la UE, m’imagino que a Catalunya deuen agrair que un ciutadà estranger com jo expressi el que de fet haurien d’haver dit ja fa temps la senyora Merkel i el senyor Macron, com també els senyors Juncker, Tajani i Tusk, si es prenguessin seriosament l’article 2 del Tractat de la UE i la Convenció Europea de Drets Humans.

No vigileu si feu afirmacions políticament correctes quan parleu de Catalunya.
—No, en les entrevistes que em fan a Alemanya no em mossego la llengua. Una ràdio alemanya important va decidir de no emetre una d’aquestes entrevistes, sense dir-me’n el veritable motiu. Sospito que va ser perquè vaig comparar alguns punts de la situació actual a Espanya amb la situació a Alemanya a principi dels anys trenta del segle passat. Algunes altres entrevistes, però, sí que han tingut força repercussió aquí a Alemanya. Des de l’1 d’octubre de 2017, a www.change.org/Katalonien, he fet una petició de solidaritat amb Catalunya en trenta idiomes i hi vaig publicant articles en diversos idiomes. Alguns analitzen amb prou clarividència els esdeveniments que han tingut lloc a Catalunya. El 21 d’octubre, per exemple, ja hi advertia sobre un cop d’estat imminent. Per tant, sí que em sorprèn una mica que sigui precisament aquest l’article, que no és pas el més dur, el que més difusió hagi tingut arreu del món. Segur que les traduccions que se n’han fet i la força de les xarxes socials en són l’explicació.

Sou filòleg i home de lletres. Què ho fa que hàgiu decidit de significar-vos de manera activa i pública per la causa catalana?
—Fins ara, no havia mai estat políticament actiu i, de fet, els meus projectes de recerca científica em tenen plenament ocupat. Actualment tinc sobre la taula l’edició crítica i la traducció alemanya de la Gramática de la lengua castellana d’Antonio de Nebrija. El primer volum ja s’ha publicat i aquest segon hauria hagut d’aparèixer a final d’octubre de l’any passat, si no fos perquè la tensió a Catalunya va pujar tant a partir de l’1 d’octubre. La meva implicació en la causa catalana ha aturat temporalment aquest projecte, com també la meva edició crítica alemanya de de la gramàtica llatina de Priscià.

Influït per les estremidores notícies que arribaven de Catalunya, el 1 d’octubre mateix vaig decidir d’aturar temporalment les meves tasques científiques, implicar-me en la legítima causa del poble català i denunciar les continuades violacions dels drets humans per part de l’estat espanyol. Catalunya està actualment sota una dictadura il·legal. El règim espanyol, amb la col·laboració col·lusiva del Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional, duu a terme l’atac més devastador des de la fi oficial del franquisme contra les institucions catalanes, l’autogovern i, com més va més, també contra l’ús del català i l’aranès.

La difícil situació que viu Catalunya supera l’àmbit d’aquest país?
—Sí, això que passa a Catalunya afecta tots els ciutadans de la UE. La llibertat dels catalans que cal defensar és la llibertat de tots els ciutadans dignes i justos de la Unió Europea. La resta de països del món no poden acceptar que un règim i el seu sistema judicial violin la seva llei, la Convenció Europea de Drets Humans i per tant el Tractat de la UE, la Declaració Universal de Drets Humans de les Nacions Unides i per tant el dret internacional d’obligat compliment. Estic profundament convençut que actualment a Catalunya no únicament hi ha en joc la lluita contra l’opressió demofòbica i l’explotació criptocolonial del poble català, sinó que perillen valors fonamentals d’Europa i el futur del projecte europeu mateix. Si els senyors Juncker, Tajani i Tusk prevalen, es podrà enterrar la idea europea.

Dic que una salsitxa és una salsitxa i un delicte és un delicte. Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría, amb els seus còmplices al govern espanyol, al senat i als més alts tribunals, com també els líders dels socialistes i de Ciudadanos, són responsables de greus violacions de l’ordre jurídic espanyol i internacional. Espero que algun dia hagin de respondre per les seves accions davant un tribunal internacional.

Com ho veieu, què hi hagi presos polítics en un país de la UE?
—És un escàndol que a Espanya hi hagi a la presó polítics honrats que objectivament no són culpables de res i que han actuat de manera justa i pacífica segons les seves conviccions polítiques. És un escàndol encara més gran que hom els mantingui a la presó perquè no puguin defensar les seves opinions polítiques i exercir els seus drets civils. I clama al cel que ni tan sols es respecti la immunitat parlamentària de representants escollits pel poble. M’ho miri com m’ho miri, veig l’estat espanyol submergit en un profund abisme d’infàmia, violacions de la llei i violacions dels drets humans. Com a alemany, no puc evitar de comparar-ho amb els primers anys del nacionalsocialisme.

La legalitat sembla que ja no importa gaire a Rajoy i els seus còmplices. L’estatut d’autonomia de Catalunya és una llei orgànica de l’estat espanyol. Diu clarament que no és el president d’Espanya, sinó el president de la Generalitat de Catalunya qui pot dissoldre de manera anticipada el Parlament de Catalunya i anunciar noves eleccions. I aleshores arriba el senyor Rajoy i diu que ell és el president d’Espanya i com a tal ordena noves eleccions a Catalunya, després d’haver destituït el legítim govern, sorgit d’unes eleccions democràtiques!

Què en penseu de la manera com és tractat el president Carles Puigdemont?
—El 130è president de Catalunya és difamat en públic de manera increïblement infame i vil i perseguit amb tots els mitjans disponibles, com si fos un criminal. Jo personalment el considero un dels polítics més admirables, honestos i sòlids del panorama europeu, tal com vaig escriure en aquest article en alemany.

El vostre interès per Catalunya prové de la vostra qualitat de romanista o hi ha més motius?
—M’interessen totes les llengües, literatures i cultures romàniques. En ocasió del Segon Congrés Internacional de la llengua catalana, l’any 1986, vaig ser un dels cent ponents estrangers i vaig pronunciar la meva ponència a Vilassar de Mar. Vaig ser cofundador de l’Associació Germano-Catalana (DKV) i en vaig ser el vice-president durant dotze anys. He estat a la Junta de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), vaig organitzar el Congrés de l’AILLC a Frankfurt i vaig publicar, amb Til Stegmann, les actes del congrés en tres volums a Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Vaig cofundar la Zeitschrift für Katalanistik (‘Revista d’Estudis Catalans’) i durant vuit anys no n’era tan sols un dels editors, sinó també el director. Durant cinc anys vaig dirigir l’Oficina Catalana de Frankfurt.

He publicat diversos llibres d’homenatge i publicacions científiques amb contribucions de la catalanística i he traduït a l’alemany set novel·les i un llibre per a nens. He publicat més traduccions i llibres sobre literatura catalana en dues editorials que són meves. En la docència acadèmica he tematitzat repetidament la llengua i la literatura catalanes. Fa molt que estic molt lligat a la llengua i la cultura catalanes. Cal dir que, per a mi, hi ha una unitat lingüística i cultural entre Catalunya Nord, el Principat, el País Valencià i les Illes. El meu interès no és només pel Principat, sinó per la nació catalana completa, tot i que ja sé que els segles d’adoctrinament han fet que moltes persones dels Països Catalans ja no siguin conscients d’aquesta unitat lingüística i cultural.

Com ho feu per mantenir-vos informat de l’actualitat catalana? Hi teniu amics o coneguts?
—Llegeixo amb deteniment les notícies sobre Catalunya que trobo a internet de mitjans en català, espanyol, portuguès, francès, italià, alemany i anglès. També segueixo TV3 i Catalunya Ràdio, que trobo de molta qualitat i equilibrades. Crec que TV3 fa un periodisme de qualitat superior al de la majoria de televisions alemanyes, motiu pel qual el règim espanyol està interessat a liquidar tant TV3 com Catalunya Ràdio tan aviat com sigui possible. L’octubre de l’any passat em vaig fer subscriptor de VilaWeb, que també considero que fa molt bon periodisme.

A més, els amics de Catalunya i altres països em fan arribar recomanacions i notícies. Entre aquests, dec un agraïment especial a Ricard Wilshusen de Barcelona i Pere Grau i Rovira d’Hamburg. També llegeixo les notícies que m’arriben mitjançant el Col·lectiu Emma ​​i les que publiquen a internet Blickpunkt Katalonien i l’Agència Pressenza. La meva petició a Change.org ha fet que molta gent d’arreu del món m’escrigui sobre Catalunya, fins i tot molts japonesos.

Com es veu Catalunya des d’Alemanya? La meva experiència em diu que en general costa molt d’entendre el cas català i que en el millor dels casos ens comparen amb Baviera…
—A Alemanya, com a molts altres països, cal distingir entre opinió pública i opinió publicada. L’opinió publicada gira entorn d’un grup de menys de deu mil persones, principalment polítics i periodistes, i segueix en gran mesura i sense ambigüitats la propaganda del règim espanyol. Però cada vegada apareixen més informacions crítiques i més periodistes s’adonen de què passa realment a Catalunya, mentre els polítics alemanys continuen actuant com si els drets humans no fossin aplicables als catalans. La raó d’això pot ser que els dos grans partits alemanys, els demòcrata-cristians i els socialdemòcrates, en molts àmbits i sobretot al Parlament Europeu, estan aliats i col·laboren amb el PP i el PSOE.

I la gent del carrer, què en pensa?
—Quan es parla amb la gent al carrer, la cosa és diferent. En general, jo només paro l’orella i no dic res quan sento gent d’edats i condició social diverses parlar sobre Catalunya. Els comentaris majoritaris són d’indignació i d’incomprensió per la repressió contra Catalunya. Tampoc no entenen com el govern alemany faci comentaris crítics sobre Turquia, mentre les reiterades violacions dels drets humans a Catalunya obtenen silenci o fins i tot consentiment. Alguns jutges d’un tribunal de Frankfurt em van expressar la seva incomprensió sobre el fet que el govern alemany negligeixi les múltiples violacions de la llei que fa el règim espanyol. Estudiants de secundària pregunten als seus professors per què els drets humans no valen per als catalans. Crec que el traspàs d’aquesta tendència de l’opinió pública a l’opinió publicada necessita un temps, però hi serà. El dret fa clarament costat als catalans. Això tard o d’hora serà reconegut pels periodistes alemanys, malgrat que les seves fonts siguin gairebé únicament en espanyol.

La comparació de Catalunya amb Baviera és enganyosa en la mesura que els bavaresos formen part d’Alemanya i no són cap nació. No obstant això, a Alemanya hi ha els sòrabs, que parlen un idioma eslau. Si els sòrabs decidissin en un referèndum que volen ser independents, Alemanya ho hauria de respectar i acceptar, perquè resta subjecta als tractats internacionals de respecte dels drets humans i, a més, va reconèixer la declaració unilateral d’independència de Kossove.

La violència policíaca de l’1 d’octubre i els fets posteriors, la repressió, els atacs a la llibertat d’expressió, els presos polítics… creieu que perjudiquen la imatge internacional d’Espanya i poden arribar a posar-ne en dubte la qualitat democràtica?
—Aquesta pregunta pressuposa que Espanya és una democràcia. Des del 27 d’octubre de 2017, Espanya no és una democràcia! Incomplint la pròpia llei espanyola i els drets humans, el règim espanyol va destituir el govern català elegit democràticament i va establir una dictadura a Catalunya que es manté encara avui. Les eleccions del 21 de desembre de 2017 a Catalunya, imposades pel president espanyol en una evident violació de la llei orgànica corresponent de l’estat espanyol, van donar com a resultat una clara voluntat de restituir el 130è president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont.

El caràcter demofòbic, dictatorial i contrari als drets humans del règim espanyol apareix de nou en l’impediment d’investir Carles Puigdemont, que d’altra banda hauria de gaudir d’immunitat parlamentària. Per tant, no podem qualificar Espanya de democràcia. Després del cop d’estat del 27 d’octubre, ha passat a ser un sistema postdemòcratic, que mostra a Catalunya les característiques d’una dictadura contrària als drets humans.

Això que passa actualment a Espanya encara no és conegut a molts països. No obstant això, és una qüestió de temps que la reputació d’Espanya entre la comunitat mundial se’n ressenti. L’actual règim encapçalat per Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría, però també per jutges que dobleguen lleis com Pablo Larena i Carme Lamela, embruta la imatge d’Espanya de manera superlativa, causa enormes danys i farà que ben aviat els ciutadans espanyols s’avergonyeixin de ser-ho. A més, és possible que Espanya, com va passar a la República de Sud-Àfrica, s’hagi d’enfrontar a mesures internacionals de boicot, que també li causaran danys econòmics.

D’altra banda, les brutals accions il·legals del règim espanyol contra Catalunya i, en particular, la detenció de polítics catalans i dels principals representants de la societat civil i l’intent d’ofegar econòmicament polítics honorables com Artur Mas, fan que al natural dret d’autodeterminació i la lliure decisió sobre el futur polític del poble català s’hi afegeixi ara en virtut del dret internacional també un dret indiscutible d’exercir la remedial secession d’Espanya.

Aquí sovint s’especula que un dia la senyora Merkel despenjarà el telèfon i dirà a Mariano Rajoy que ja n’hi ha prou i que comenci a cercar solucions polítiques a l’enorme problema polític que té a Catalunya. És wishful thinking o ho veieu possible? La Konrad Adenauer Stiftung ha fet diversos pronunciaments en aquesta línia…
—Angela Merkel actuarà més guiada per les enquestes d’opinió que no pas per les seves pròpies conviccions, i d’acord amb elements de política interna que li permetin d’obtenir beneficis polítics. Només podem esperar una reacció política per part seva quan l’opinió pública a Alemanya prengui posició en massa a favor de Catalunya i l’opinió publicada denunciï la violació sistemàtica dels drets humans per part del règim postdemocràtic de Madrid i del sistema d’injustícia espanyol. ​Quan els alemanys descobreixin que les ajudes materials, financeres, militars i logístiques de Hitler a les bandes criminals de l’assassí de masses Francisco Franco van ser decisives en el resultat de la guerra civil espanyola, i que de resultes d’això la nació catalana –amb el Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes– va ser oprimida per la brutal repressió espanyola durant dècades, la pressió sobre Angela Merkel creixerà i no permetrà que Alemanya sigui còmplice per segona vegada de la repressió espanyola contra Catalunya.

De l’SPD, fins ara no n’ha arribat cap presa de posició que pogués ni tan sols incomodar lleugerament el PSOE i, per tant, no hi ha hagut cap gest de simpatia cap al dret d’autodeterminació de Catalunya, amb l’honorable excepció de l’ex-diputat Felix von Grünberg. Podem esperar-ne cap canvi, amb Sigmar Gabriel de ministre d’Afers Estrangers?
—No. La direcció de l’SPD alemany ha optat clarament per donar suport als socialistes espanyols i, per tant, tolerar l’aplicació il·legal de l’article 155 de la constitució espanyola. L’ala esquerra de l’SPD sembla que ni tan sols s’ha adonat que el partit que amb Willy Brandt va fer costat als catalans contra Franco el 1937 ara traeix de manera vergonyosa els drets humans i els valors europeus, i fins i tot dóna ales a l’aparició de tendències neofeixistes a Espanya. Brandt va fer costat de manera específica al POUM i va haver de fugir cap a Oslo perquè si no l’haurien detingut. Si aixequés el cap, de segur que s’escandalitzaria de veure en què s’ha convertit un partit que temps enrere defensava la democràcia i els drets humans.

Sigmar Gabriel ha jurat com a ministre d’Afers Estrangers de la República Federal d’Alemanya i ho ha fet com és habitual en virtut de l’article 56 de la constitució alemanya, que en la primera frase diu: ‘Juro consagrar les meves forces al bé del poble alemany, promoure’n el benestar, evitar-li danys, honorar i defensar la constitució i les lleis alemanyes, complir els meus deures escrupolosament i ser just amb tothom.’ Els dos tractats de drets humans, que Espanya viola de manera reiterada actualment, van ser assumits per Alemanya. Per tant, Gabriel s’ha compromès a respectar els drets humans i defensar-los. Però o bé no sap què són els drets humans, o ja no recorda el jurament que va fer en assumir el càrrec, o creu –interpretant falsament el dret internacional, europeu i espanyol– que Espanya pot retirar i suspendre de manera arbitrària els drets humans dels catalans.

El model federal alemany té cap punt de comparació amb el model polític i territorial espanyol?
—Si es compara l’estat autonòmic espanyol anterior al 27 d’octubre de 2017 amb Alemanya, trobarem que els drets de les comunitats autònomes no arriben ni de lluny al grau de sobirania dels länder alemanys. Fins i tot abans d’aquesta data no podem parlar d’un veritable sistema federal. El model autonòmic és més aviat un intent d’aparentar un sistema en què les regions s’autogovernen, per tal d’explotar econòmicament de manera més eficaç allò que de facto són colònies, com el Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

A Alemanya, el model de compensació fiscal va fer que l’any 2016 Baviera, el land més ric, pagués 5,821 mil milions d’euros, Baden-Württemberg 2,538 i Hessen 2,261. El volum total de la compensació fiscal alemanya (excloent l’IVA i els subsidis estatals) va pujar el 2016 a 10,62 mil milions d’euros, que les regions més riques transfereixen a les més dèbils. Naturalment, això va ser compensat per la inversió federal a Baviera, Baden-Württemberg i Hessen. Per exemple, només pel que fa a les carreteres i autopistes, el govern federal ha invertit més de 1,85 mil milions d’euros el 2017 a Baviera i n’ha promès 1,8 més per al 2018. Els estats alemanys que paguen més diners en concepte de solidaritat reben importants inversions en infrastructures per part del govern federal.

Per contra, el saldo a Catalunya ha estat negatiu durant dècades i estudis seriosos xifren el dèficit fiscal en 16.000 milions d’euros anuals. Baviera té 12.930.751 habitants, Baden-Württemberg 10.951.893 i Hessen 6.213.088. Catalunya, amb només 7.555.830 habitants, paga al voltant de 16 mil milions d’euros l’any sense cap retorn, amb un sistema de ‘compensació econòmica’ completament opac. En canvi, Baviera, Baden-Württemberg i Hessen, amb 30.095.732 habitants, paguen en conjunt 10,62 mil milions i a canvi reben importants serveis i inversions en infrastructures per part de l’estat federal. I Espanya esprem Catalunya així des de fa dècades! I malgrat aquesta tremenda sagnia, Catalunya continua essent una regió pròspera! Chapeau! Si això no és digne de constar al llibre de rècords Guinness…

Però a  Alemanya també hi ha un tribunal constitucional?
—El sistema federal alemany es basa en un sòlid equilibri d’interessos. El Tribunal Constitucional alemany és independent i els seus jutges, seleccionats únicament segons la qualificació professional; no reben trucades pressionant-los de la cancellera o del president alemany. El Tribunal Constitucional alemany no té poder executiu. És neutral i no pas un actor polític com l’espanyol.

En resum: el sistema federal alemany funciona, mentre que l’estat espanyol de les autonomies, que el 27 d’octubre de 2017 va passar a la història, no és sinó un sistema d’explotació institucionalitzada, principalment als Països Catalans, que veuen com el seu potencial econòmic es redueix de manera considerable i és transferit a unes altres regions de la monarquia espanyola, cada vegada més corrupta.

Esteu preocupat per l’evolució dels fets a Catalunya? En algun moment us heu mostrat preocupat per la possibilitat que l’estat espanyol utilitzi els militars i ens acostem a un escenari de guerra civil.
—Sí. D’una banda, es va informar que abans de l’1 d’octubre avions desconeguts havien cartografiat des de l’aire potencials objectius militars a tot Catalunya. Per una altra banda, el mes de setembre es van traslladar tancs Pizarro i més equips pesants de l’exèrcit espanyol per a una possible intervenció a Catalunya. El rei espanyol, que de fet és també el comandant en cap de les forces armades, va fer un discurs televisat el 3 d’octubre de 2017 en què es manifestava clarament com a aliat polític del PP. La ministra espanyola de Defensa va recordar unes quantes vegades que, independentment de l’aplicació de l’article 155, l’exèrcit espanyol estava preparat per a restaurar l’ordre a Catalunya i defensar la unitat d’Espanya.

Creieu que s’atrevirien a treure l’exèrcit al carrer?
—Òbviament, per al règim madrileny era una opció utilitzar l’exèrcit espanyol per superar qualsevol resistència del poble català. A més, en termes de guerra psicològica, també calia fer la impressió que el règim espanyol estava preparat per a usar la força militar contra la població civil. És per això que vaig demanar la renúncia a l’ús de la força militar i vaig assenyalar a la premsa alemanya el perill d’una escalada militar del conflicte per part d’Espanya. Si hi afegim el fet que Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Marta Rovira i més polítics catalans també es van referir a aquesta qüestió i van actuar de manera que el règim espanyol no tingués l’ocasió d’enviar soldats espanyols a disparar contra ciutadans catalans pacífics, crec que no anava equivocat quan a partir de l’1 d’octubre vaig advertir contra un possible desplegament dels militars espanyols per a aixafar la revolució catalana.

Us heu pronunciat a favor d’una desobediència civil en massa enfront de les autoritats espanyoles i de passar per alt les instruccions jurídiques de les autoritats de l’estat espanyol, que considereu il·legítimes. Creieu realment que aquesta és la via a seguir?
—Sí. Només hi veig tres possibilitats. La primera és una situació de lluita armada que causaria molts morts i ferits i convertiria Espanya en una zona de crisi com Palestina o el Kurdistan. Espero que això no passi mai. L’actitud fins ara responsable, pacífica, no violenta i exemplar dels defensors de la sobirania de Catalunya fa pensar que no s’anirà per aquest camí. Precisament aquest comportament fa que la posició legal dels defensors de la independència de Catalunya sigui inatacable. Fixem-nos en el veredicte del Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia del 22 de juliol de 2010 sobre la validesa de la declaració d’independència de Kossove (Accordance with international law of the unilateral declaration of independence in respect of Kosovo), emès a petició de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Se’n dedueix clarament que Catalunya també té dret a proclamar la independència de manera unilateral si Espanya rebutja qualsevol diàleg i els catalans miren d’assolir el seu objectiu per mitjans pacífics.

La segona ?
—La segona és que una suma de totes les accions possibles i concebibles facin que l’estat espanyol perdi de facto el seu control sobre Catalunya, mentre des de l’estranger es construeixen les estructures d’estat de la República de Catalunya. Un estat injust com l’espanyol no mereix ni respecte ni obediència. El règim espanyol sempre s’ha negat en rodó al diàleg ofert pel govern català. Per què els catalans s’haurien de continuar sotmetent a les normes i reglaments d’Espanya i continuar oprimits, dominats i explotats? Espanya viola els drets fonamentals del poble català. És legítim de resistir-se a la dictadura il·legal que l’estat espanyol imposa a Catalunya a tots els nivells i fer que Catalunya esdevingui ingovernable per a Espanya. Els estats del món reconeixeran el govern que pugui administrar de manera efectiva Catalunya. Actualment, encara és el règim espanyol.

Alhora, l’opressió a Catalunya ha de rebre com a resposta un dany econòmic a Espanya, mitjançant vagues i boicots interns i a l’estranger, que ha de ser pel cap baix deu vegades superior al benefici que cada any Espanya treu de Catalunya. Aleshores, el seny econòmic acabarà intervenint i obligarà Espanya a no oposar-se més a la llibertat de Catalunya. Si això passa, segur que Espanya mirarà d’explotar encara més el País Valencià i les Illes, i posarà en qüestió l’actual autonomia financera del País Basc, per tal d’obtenir una compensació per la pèrdua contributiva de Catalunya.

I la tercera opció quina seria?
—Finalment, la tercera opció és una submissió incondicional de Catalunya als dictats d’Espanya. Si els catalans volen seguir aquest camí, podrien enganyar-se actuant com si poguessin recuperar el control de les seves institucions i s’haurien de comportar sempre de tal manera que Espanya no tornés a escanyar-los amb l’article 155. Això els duria a una posició de semiesclavitud i perdrien a la llarga la llengua i la cultura a causa d’una política d’assimilació encara més agressiva de l’estat espanyol. Si volen seguir aquest camí, només cal que escullin la senyora Arrimadas com a presidenta de Catalunya i el senyor García Albiol com a vice-president. Estic segur que tots dos actuarien amb la màxima eficàcia per destruir la identitat del poble català i emprendre una progressiva substitució del català i l’aranès pel castellà.

Em vau dir que no tornaríeu a Catalunya fins que no fos una república independent. No us fa por passar molt de temps sense visitar Catalunya?
—No. Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, Pablo Llarena i molts altres polítics, fiscals i jutges de l’estat espanyol acceleren el procés d’independència de Catalunya. Les seves actuacions repressives, que violen els drets humans, fan que el nombre de simpatitzants de la sobirania de Catalunya augmenti cada dia. També hi ha fets objectius: els ingressos per capita i el benestar general s’incrementaran a la república independent de Catalunya, les infrastructures es podran posar finalment al dia, es podrà construir un estat del benestar que el Parlament de Catalunya ja ha començat a impulsar però que el Tribunal Constitucional espanyol s’entesta a destruir, i es podran prendre mesures per a incentivar l’economia i la recerca, que són cabdals per a Catalunya en una economia mundial que evoluciona molt ràpidament. Això farà que alguns dels qui ara encara no són independentistes s’adonin que són aquests els qui tenen un programa millor per al futur de Catalunya. Molts catalans han estat i són ferits en la seva dignitat pel fet que el règim espanyol els tracta com a esclaus sense drets, els dispara pilotes de goma quan van a votar pacíficament i els envia Soraya Sáenz de Santamaría a governar-los dictatorialment. Això el poble de Catalunya no ho oblidarà mai! Perseguiran tossudament el seu objectiu i finalment l’assoliran, perquè la raó els fa costat i les mesures intimidatòries d’Espanya no faran sinó donar ales al moviment independentista. Per tant, tinc moltes raons per a confiar a poder tornar a viatjar aviat a Catalunya i ser feliç de veure com els catalans construeixen un nou estat amb plena llibertat i dignitat. Estic convençut que la nova República de Catalunya serà o bé un estat modèlic de la Unió Europea o una segona Suïssa situada en una posició geostratègica envejable. La República Catalana serà, en poc de temps, un dels països capdavanters del món, i m’encantarà moltíssim de tornar-hi quan sigui finalment un país lliure i sobirà.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb