08.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 08.11.2025 - 21:47
El 17 de novembre arribarà a les llibreries la novel·la de Damià Bardera, Viladelsac, amb pròleg d’Artur Garcia Fuster, editada per La Segona Perifèria: un nen anònim de ciutat és deixat a càrrec dels avis al poble empordanès de Viladelsac, on no hi ha semàfors i tot fa pudor de fems. Les cases tenen nom, i la dels avis és Can Mosca. Aviat el nen es transformarà en el Mosca petit i construirà la seva identitat alliberada de qualsevol filtre en el si del peculiar univers que l’acull.
Aquesta obra es va publicar per primera vegada l’any 2015, ara fa deu anys. És la primera i única novel·la de Damià Bardera fins ara, una faula negra sobre la misèria i la meravella de viure. Amb aquesta nova edició, La Segona Perifèria recupera un llibre singular en la nostra narrativa, i una porta d’entrada que obre de bat a bat l’imaginari que l’autor ha anat construint en tots els seus llibres de contes.
Llegiu un fragment de Viladelsac, de Damià Bardera (La Segona Perifèria).
Miquel Adam, editor de La Segona Perifèria ens parla de la novel·la i de l’autor:
“La Segona Perifèria va començar l’any rescatant Anna K., de Martí Rosselló, i l’acabarà rescatant Viladelsac, de Damià Bardera. Totes dues novel·les, malgrat les seves naturals diferències, són unes rara avis en la nostra literatura. En un mercat entestat en la fórmula i la uniformitat, no només és pertinent sinó també un plaer dels grossos llegir novel·les que tresquen un camí particular cap a un paisatge poc o gens explorat.
Però no és des de cap militància extraliterària que us convidem a llegir cap d’aquests llibres, és clar. Seria una falta de respecte al lector i a l’escriptor i un mal servei a la literatura.
Damià Bardera és un autor molt respectat per bona part de la crítica, però encara massa desconegut pel gran públic. Segurament, perquè ha cultivat un gènere incomprensiblement poc atractiu, com és el relat curt o molt curt. Abans de publicar Viladelsac –l’any 2015 a l’admirable editorial El Cep i la Nansa–, va publicar en aquell mateix segell cinc llibres de relats (molt) curts que, tot i no ser “experiments” ni “provatures”, sí que podien ser interpretats com a peces desendreçades d’un puzle per construir, o una mena de caos primigeni que només necessitava temps per a assentar-se en un univers no només recognoscible sinó transitable. Potser només es requeria d’un guia, i aquest guia va aparèixer en la figura d’un xaval de ciutat que es converteix en un sagal de poble: el Mosca petit, protagonista de la primera i única novel·la de Damià Bardera, Viladelsac, que hem tingut l’honor de reeditar i que avui presentem als lectors de VilaWeb.
El xaval sense nom de Barcelona només adquireix una identitat –el Mosca petit– quan va a petar al poble de Viladelsac. Sa mare l’ha deixat a cals avis sota la premissa de fes bondat i tal dia farà un any. I és durant aquest any que els lectors observem que el Mosca s’integra i es dissol en el poble, un poble regit per les normes i costums de l’univers barderià que, en paraules de Manel Ollé “és marcat per una mena de pairalisme mític, primitivista, cruel, disfuncional, mig punk, mig naïf”.
Permetin-me una petita llicència que pot donar unes coordenades conegudes per força lectors. Comprin-me que el Mosca del Bardera té uns cosins llunyans a Hongria, els bessons Claus i Lucas, fills del talent inquietant d’Agota Kristof. No són iguals, però els corre la mateixa sang per les venes i tenen una mirada similar sobre el món dels adults que els envolta. A tots tres els agrada portar un diari dels esdeveniments del seu dia a dia. A tots tres els agrada economitzar la seva escriptura. Tots tres estan en aquella edat en què la realitat i la imaginació col·lideixen i generen dolls de deliris i fantasies. Tots tres es prenen a si mateixos molt seriosament. Els seus creadors, Damià Bardera i Agota Kristof, també se’ls prenen així.
Diu Artur Garcia Fuster en el pròleg que acompanya la nostra edició: “Bardera, ras i curt, narra la infància, com Agota Kristof a El gran quadern. […] Però ho fa […] afegint-hi també la meravella i la fantasia d’aquests anys, amb tot el que això comporta d’il·lusions i dubtes. Pensaments banals, absurds –potser risibles des del punt de vista de l’adult (lector)– però igualment reals i obsessius per a aquells que els viuen en el moment en què els viuen. […] El mèrit de l’autor […] és que ens fa replantejar sovint si aquesta mirada per sobre l’espatlla que [els adults] projectem cap a les criatures és realment justa. Podem ser condescendents amb els afanys i les pors dels infants quan, per a ells, això ho és tot? Perquè el món en meravelles i jocs atrafegats és la seva vida, amb tots els ets i uts, i és normal que se la prenguin seriosament.”
Prenguem-nos seriosament aquesta novel·la, perquè és una poca-soltada ben seriosa.”
Miquel Adam, editor de La Segona Perifèria
