La setmana entrant arriba a les llibreries La meva Àntonia, de Willa Cather, una novel·la traduïda per Esther Tallada i publicada per l’editorial Cal Carré. L’obra ens presenta Jim Burden, que és advocat i viu a Nova York. Ell és qui escriu la història de l’Àntonia, que va conèixer a Nebraska quan ell tenia deu anys i ella catorze. Tots dos hi acabaven d’arribar i a tots dos se’ls obria un món nou, i ens regalen aquesta història d’amistat.

En Jim queda fascinat per la personalitat de l’Àntonia, un dels personatges més suggestius de Willa Cather. Forta i sensible, intel·ligent i crèdula, descobreix la duresa de la vida dels pioners, que han de conquerir la terra amb les aixades, la crueltat de la condició humana, que la toca de prop, però també la bondat de les persones, que la salva. Aquesta és una història de solidaritat. La solidaritat entre els nouvinguts i els qui ja hi eren. La solidaritat que fa aixecar un país que ho ha oblidat i és a punt de fer-nos-ho oblidar a tots. La solidaritat que ens salvarà i que només pot néixer d’una amistat com la d’en Jim i l’Àntonia, perquè “la felicitat és això: dissoldre’s en un tot complet i grandiós”.

Willa Cather (1873-1947) fou la filla gran de set germans d’una família de grangers d’origen gal·lès. Va néixer a l’estat de Virgínia i va passar la infantesa i l’adolescència a Nebraska, on vivien molts immigrants del vell món. La seva era una família rural molt culta: les dues àvies sabien llatí i grec. Va esdevenir una jove inquieta, meticulosa, es va tallar els cabells curts, es vestia d’home, es feia dir William Cather i va estudiar a la Universitat de Nebraska, a Lincoln, on va començar medicina i va acabar literatura. Es va interessar ben aviat pel teatre i per la música. Es va traslladar a viure a Pittsburgh, on va fer de periodista, de professora i d’editora. El 1906 es va instal·lar a Nova York, on va viure molts anys amb Edith Lewis i es va consagrar com una de les grans novel·listes nord-americanes, al costat de Faulkner, Fitzgerald, Hemingway o Wharton. Autora de dotze novel·les, quatre reculls de contes, dos volums de poesia i uns quants assaigs, va guanyar el premi Pulitzer el 1923, cinc anys després de la publicació de La meva Àntonia.

Llegiu un fragment de La meva Àntonia, de Willa Cather (Cal Carré).

Explica l’editora Antònia Carré-Pons, responsable de l’editorial Cal Carré:
“La publicació de les novel·les de Willa Cather és un dels projectes més rellevants de Cal Carré i ara entrem en escena amb una obra magnífica: La meva Àntonia (1918), que publiquem per primera vegada en català amb la traducció d’Esther Tallada. Aquesta és una de les novel·les més importants de Willa Cather, que va tenir una rebuda extraordinària quan es va publicar i que és considerada una obra mestra. Després de publicar El gran Gatsby (1925), F. Scott Fitzgerald va lamentar haver escrit una obra fallida, comparada amb La meva Àntonia.

Amb Pioners, oh pioners! (Cal Carré, 2023) i El cant de l’alosa (Cal Carré, 2027),  La meva Àntonia forma part del que s’ha anomenat la ‘trilogia de la praderia’: són tres novel·les independents ambientades a l’Oest, la terra conquerida pels pioners que han arribat d’Europa i que l’han domesticat amb molt d’esforç i treball. Hi parla dels grangers, dels camps de blat, de les pastures, de les granges de porcs, de les vaques… de tot un món que ella coneix molt bé perquè el va viure de petita. Aquesta trilogia va convertir Willa Cather en una de les escriptores nord-americanes més importants del segle XX.

Vet aquí uns arguments de pes per a publicar l’obra d’aquesta autora. I si ho fem és gràcies a Núria Sales. Ella me’n va parlar per primera vegada i es va oferir a traduir-la. Si podem llegir en català El pont d’Alexander (Cal Carré, 2021), Pioners, oh pioners! i Lucy Gayheart (Cal Carré, 2024) és perquè ella va traduir aquestes tres novel·les. No li estaré mai prou agraïda! 

La història de La meva Àntonia és una història d’amor a la terra i d’una amistat que dura tota la vida. En Jim Burden i l’Àntonia Shimerda van arribar alhora a les praderies de Nebraska. Ell tenia deu anys i hi havia anat a viure amb els seus avis després de la mort dels pares. Ella en tenia catorze i hi havia arribat des de Bohèmia amb tota la seva família i l’esperança de deixar enrere la pobresa. La història de la seva amistat ens l’explica en Jim molts anys després.

Willa Cather narra el mite fundacional d’una nació que actualment ha oblidat –i que ens vol fer oblidar a tots– que la història avança gràcies a la solidaritat. La solidaritat que neix d’amistats entre veïns com la d’en Jim i l’Àntonia.”