Arriba a les llibreries la primera novel·la de la jove autora parisenca Alice Renard, La còlera i el desig, traduïda per Cristina Garcia Molina. És la història de l’Isor, que no és una nena com les altres. No es relaciona amb el món d’una manera “normal”. S’hi comunica mitjançant llengües inventades, el ball, la mirada o esclats de ràbia intensa. En una societat obsessionada amb la norma, aquestes formes d’expressió no són acceptades ni enteses. Els metges no aconsegueixen de diagnosticar el seu cas i persisteixen a voler-la curar. El seu pare oscil·la entre el rebuig i la incomprensió, mentre que la mare respon amb una sobreprotecció asfixiant.

Llegiu un fragment de La còlera i el desig d’Alice Renard (Labreu).

Alice Renard (París, 2002) és una escriptora francesa. Ha cursat estudis literaris medievals a la Sorbona. Va publicar la seva primera novel·la, La còlera i el desig, a vint-i-un anys. Amb un gran èxit de públic, va ser seleccionada per al premi Femina i va rebre el premi Méduse 2023, el Premi Literari de la Vocació 2023 i el premi Maurice Genevoix 2024 de l’Acadèmia francesa. El 2024 va viatjar a Oceania cercant “el continent invisible”, tal com l’anomena J. M. G. Le Clézio al seu llibre Raga. Va viure uns quants mesos a Vanuatu. L’octubre del 2025 va publicar un recull de contes titulat Peaux Vives, el seu segon llibre.

Expliquen els editors de Labreu:

“Publiquem la primera novel·la d’una nova veu de la literatura francesa: Alice Renard, autora de La còlera i el desig. Una obra colpidora, bella, un joc de veus al voltant de la identitat fora de norma i la transmissió del llegat vital. 

L’Isor és una nena que no parla i que no es relaciona amb el món d’una manera ‘normal’. Els metges no aconsegueixen de diagnosticar el seu cas, però persisteixen a voler-la curar. El pare lluita contra un sentiment de rebuig, la mare ho compensa sobreprotegint-la. Però l’Isor continua muda. Els seus mitjans de comunicació són, tanmateix, nombrosos: s’expressa en ‘llengües fantasma’ i en ‘llengües estrangeres inventades’, balla, té accessos de fúria devastadora; i s’expressa amb la mirada. Però en un món obsessionat per la norma, amb això no n’hi ha mai prou.

En créixer, l’Isor s’ofega en el clos familiar, aquesta cèl·lula casolana que la manté presonera de les projeccions que els adults fan sobre ella. A la nit, fuig de casa per recórrer el barri parisenc on viu. Un dia, coneix el seu veí Lucien. Setanta anys els separen. El Lucien és un vell esquerp que sembla haver renunciat a l’alegria, fins i tot a la vida. Trasbalsat per drames insondables, s’amaga als racons de la seva solitud. El seu únic consol prové de la música que escolta durant tot el dia, i en la qual inicia l’Isor. Entre tots dos s’entrellaça una història d’amor i d’amistat. Els seus pares estan perplexos, han de rendir-se a l’evidència: el Lucien aconsegueix d’establir un vincle allà on ells no ho han aconseguit. 

Un esdeveniment tràgic farà de detonador perquè l’Isor iniciï un viatge al pur estil cavalleresc, físic i interior, imbuïda per la certesa que se li ha encomanat, o s’ha encomanat ella mateixa, una missió que vol acomplir per amor, que posarà a prova les seves capacitats, farà que trobi el seu lloc al món i canviarà la percepció externa que els seus pares tenen d’ella.

Llegirem el creixement d’una ànima rebel, dividida entre la ràbia d’estar atrapada en un món que no l’entén i el desig de viure, d’alliberar-se de les restriccions socials i sentimentals. A mig camí entre la novel·la de formació i el manifest poètic pel dret a la diferència, La còlera i el desig és el retrat en tres actes d’una criatura, i després d’una jove, que no es deixa definir. Ni el llenguatge patològic de la ciència ni els discursos moralitzadors de la societat no podran amb el seu sentit de la llibertat ni amb la seva disposició cap al sagrat. Alice Renard ho explica així: ‘Per a mi, l’Isor és una geganta, infinita i immensa. L’única manera d’esperar captar-la, si és que ho podem intentar, és amb alguna cosa fragmentada i molt dispar, com la forma d’aquesta novel·la.'”