Augustine Sedgewick ha escrit una obra necessària. Paternitat. Una història d’amor i poder (Comanegra) és un llibre escrit per un pare parlant d’uns altres pares. I, mitjançant les històries de Bob Dylan, Sigmund Freud, Luter, sant Agustí, Enric VIII i Aristòtil, entre més, aprenem l’origen i l’evolució del poder que tenen els pares sobre la societat, els fills, les filles, les dones o uns altres pares. Un poder que apuntala i encadena alhora. L’objectiu de Sedgewick, que va tenir un pare sempre present i que no escriu a partir del trauma, és que els homes parlin entre si de coses de què no parlen mai. Ho intentem, via Zoom, en aquesta entrevista.

—Hi ha un nen que diu: “Un bon pare és algú divertit i que sap abraçar.” Qui és aquest nen?
—És el meu fill. Quan va néixer, el judici a Bill Cosby sortia a totes les televisions. Ell, el pare dels EUA, jutjat. I aquella tardor també era el començament del moviment Me Too. I no gaire abans, el meu pare havia tingut un ictus. Jo lluitava molt per entendre què volia dir ser pare d’una manera positiva. I no sabia com fer-ho. Hi ha llibres que expliquen com podem fer que el fill mengi o dormi, però no n’hi ha gaires sobre què vol dir ser un bon pare. Després de treballar en aquest projecte un parell d’anys, em vaig sentir una mica decebut amb tot allò que havia trobat. Com que em sentia decebut, vaig fer preguntes al meu fill. Quan em va dir que un pare és algú divertit i que sap abraçar vaig pensar que parlava de la seva mare. Només ara he après que un pare hauria de ser divertit i que ha de saber abraçar, en compte de ser el protector i el proveïdor. Però la lliçó més important és que havia de deixar de pensar que en sabria les respostes. Havia de començar a escoltar.

—Un dels capítols més impactants del llibre és el de Bob Dylan. Un periodista li pregunta: “Com és que us caseu amb la Sara i no amb Joan Baez?” I ell li respon: “Perquè la Sara serà a casa sempre que jo li digui que ha de ser a casa.”
—Ell va crear aquesta imatge de rebel, però venia d’una família molt tradicional i volia una família molt tradicional. I no crec que sigui una contradicció, són dues cares d’un desig comú: trencar amb allò que hi ha i reproduir-ho alhora. Aquests patrons ens són tan familiars! I, tanmateix, jo, i potser el mateix Dylan, no voldríem sinó sortir d’aquests patrons vells que resulten tan asfixiants, fer una cosa diferent i ser algú nou. Però les idees de família, d’home i de paternitat són tan poderoses, que costa escapar-se’n del tot.

— Un altre pare que descriviu és Sigmund Freud i la relació amb una de les seves filles, Anna.
— Freud deia que l’esdeveniment més important en la vida d’un home és la mort del seu pare. Quan el seu pare va morir, va reaccionar-hi caient en una depressió que va tractar essencialment assegut sol a la nit, bevent vi i fumant. I a través de la mort del seu pare va crear allò que ara coneixem com a psicoanàlisi. La idea que ens convertim en qui som, creixem i ens desenvolupem a través dels nostres conflictes, especialment amb els nostres pares. La idea de matar, de superar el pare. En el cas de la seva filla Anna, va ser ella qui el va acompanyar fins a la tomba, cuidant-lo quan ningú més no ho feia. D’alguna manera, va matar el seu pare. I després Anna va desenvolupar la seva idea de la psicoanàlisi, per la qual es va fer coneguda: no és un pare biològic allò que tothom necessita i davant de qui tothom ha de reaccionar. Només cal reaccionar davant d’algú. No cal que sigui el pare biològic. Va acabar descartant la importància de la idea del pare. Un cicle força boig, aquest.

— Un altre capítol és el de Jefferson, un dels pares fundadors dels Estats Units. Expliqueu que a l’estat Virgínia, ets allò que és la teva mare, no allò que és el teu pare. Per tant, si la teva mare és una esclava, tu seràs esclau. Una manera molt recaragolada de donar poder a la mare
—Benvingut als Estats Units. La tradició europea era que tu eres allò que era el teu pare. Als Estats Units, eres allò que era la teva mare per tal de produir més persones esclavitzades.

— I l’altra idea que xoca és aquesta que l’home blanc va arrabassar als homes negres la capacitat de ser considerats pares. Així els treien poder.
— Es feia per desapoderar els homes negres. I als homes negres no se’ls permetia transmetre propietat als seus fills de la manera que ho hauria pogut fer un pare blanc. Ni tan sols se’ls reconeixia pròpiament com a pares dels seus fills. Moltes llars s’organitzaven al voltant de la mare, suposo que com una manera de fer els fills i les dones, més vulnerables.

—  Jefferson tenia una amant negra. En comptes de fills, tenia esclaus…
— Tenia totes dues coses al mateix temps. Els seus fills i filles eren esclavitzats per ell. I era el pare de dues famílies alhora. Una família Jefferson [blanca] i una família Heming [negra]. I aquestes dues famílies vivien juntes a la mateixa casa. Ell va fer esforços bastant grans per intentar convèncer la gent que no. I les mentides que es deia a si mateix eren les mateixes mentides que el país es deia a si mateix.

— Un altre pare, sant Agustí, quan perd el seu fill, té una reacció que gairebé em fa plorar.
— Aquesta història també em va commoure molt, perquè podia veure’n la força. Sant Agustí estimava el seu fill, més que res. Quan el seu fill va morir, ell va quedar perdut. Només llavors es va fer capellà i després bisbe. Totes les seves idees, que en certa manera són la base del cristianisme modern, especialment el pecat original, es poden interpretar com esforços per donar sentit, explicar i fer-lo sentir millor davant la mort del seu fill. “Déu, gràcies per haver-me pres el fill abans que es pogués corrompre”. I llavors va escriure aquest llibre, que és un diàleg entre ell i el seu fill, ja mort, on el seu fill accepta Déu com el seu veritable pare, en lloc del seu pare pecador. Tot això és tan elaborat i tan…

— Jo ni tan sols sabia que el pecat original és a través del pare, mai de la mare.
— És una herència masculina. Segons Agustí, Eva va ser enganyada, perquè ja no era gaire intel·ligent de bon començament. Però Adam va triar el pecat per luxúria. I és la luxúria d’Adam la que es transmet a través del sexe com a pecat original. I, per tant, l’única cosa que pots fer per salvar-te com a cristià és renunciar al pecat del teu pare i acceptar Déu com el teu veritable pare.

— Citeu Women’s Creation, d’Elisabet Fisher, que diu que en l’antiguitat l’auge del patriarcat sorgeix amb la domesticació dels animals. Els homes aprenen, a través de veure la reproducció animal, com deu funcionar la humana. I van començar a exercir poder sobre les dones, inclòs el sexe forçat,  la violació, tal com havien fet amb els animals. També citeu el ritual grec de l’amfidromia, quan els homes no saben exactament del tot si són els pares o no, que és molt revelador.
— La idea d’home, la idea de paternitat, durant la major part de la història, ha estat modelada per aquest problema de si som o no som el pare. I la bogeria és que només durant les nostres vides, als anys vuitanta i noranta, ha estat humanament possible dir amb seguretat qui és el pare. I és una benedicció enverinada: si simplement pots eliminar el misteri fent-te una prova de paternitat, llavors les grans històries poderoses sobre Déu Pare, i sobre el poder del pare són menys misterioses. A què ve tant d’enrenou?  Això, no ho sabia abans d’escriure el llibre, i és una de les coses més sorprenents que he après. Tant com el fet que realment no sabem on va començar la idea de paternitat.

— En algun moment dieu que la idea de paternitat ve molt després que la de maternitat, i que l’aparició de l’escriptura hi va lligada.
— Una manera de portar el compte de què pertany a qui, i de qui té dret a què. L’escriptura, la propietat privada, el comerç a llarga distància i la família nuclear amb un patriarca al centre, tot això sembla que són sistemes relacionats. Són maneres de portar el compte de què pertany a qui.

—Doneu-nos esperança als pares. Anem en la direcció bona? Quines eines tenim per travessar aquests temps foscos que dieu?
— Aquests són mals temps per a molts homes en la meva cultura. La millor cosa que podrien fer els homes és aprendre la història de la masculinitat. Aquesta no és una història que ens estigui ajudant. Ens ha servit. Ens ha apuntalat, però no ens ha deixat en un bon lloc. I si poguéssim entendre la història de la masculinitat, que en molts sentits comença amb la història de la paternitat, crec que podríem imaginar-nos en un lloc millor.  Però això no és possible sempre. I el fet que no sigui possible ser sempre un protector i un proveïdor, això no és culpa de l’individu. Si poguéssim reconèixer-ho, llavors potser estaríem més disposats a perdonar-nos els uns als altres quan necessitem ajuda. A fer un pas endavant i donar-nos suport mútuament en lloc de dir: oh, mal proveïdor, mal protector!

— Us agraeixo molt el llibre. És molt agradable veure homes que parlin d’homes.
— Sabeu per què estic tan content de sentir-vos dir això? Ara mateix estic iniciant aquesta sèrie d’actes que es diuen d’Home a Home. Són converses entre homes sobre coses de què els homes no parlen mai. Això ens farà més feliços. Moltes gràcies.