12.11.2025 - 18:58
|
Actualització: 27.11.2025 - 22:59
Un equip internacional d’astrònoms ha confirmat per primera vegada l’existència d’una explosió gegant en un estel diferent del Sol. És una ejecció de massa coronal —una immensa erupció de plasma i camp magnètic— observada amb el telescopi espacial XMM-Newton de l’Agència Espacial Europea (ESA) i amb el radiotelescopi LOFAR, als Països Baixos.
Aquest fenomen, habitual al Sol, no s’havia observat mai de manera concloent en cap altre estel. “Durant dècades hem intentat detectar una ejecció de massa coronal en un estel aliè, i ara, finalment, ho hem aconseguit”, ha explicat Joe Callingham, investigador de l’Institut Neerlandès de Radioastronomia (ASTRON) i autor principal de l’estudi, publicat a Nature.
L’equip ha detectat una ràfega breu però intensa d’ones de ràdio, produïda quan el material expulsat travessa les capes externes de l’estel i s’endinsa a l’espai. Aquest senyal provenia d’una nana roja situada a uns 130 anys llum de distància, un tipus d’estel molt més petit, fred i magnèticament actiu que el Sol.
Una erupció capaç de destruir atmosferes
La recerca ha determinat que el material expulsat viatjava a 2.400 quilòmetres per segon, una velocitat excepcional —solament una de cada dues mil ejeccions solars arriba a aquest ritme—. Segons els investigadors, un esclat així seria suficient per arrencar completament l’atmosfera d’un planeta proper, fent impossible que hi pogués existir vida. “És una descoberta fascinant, perquè ens obliga a repensar la noció de zona habitable”, ha assenyalat Henrik Eklund, investigador de l’ESA al Centre Europeu de Recerca i Tecnologia Espacial. “Encara que un planeta orbiti a la distància ideal, si el seu estel és massa actiu pot quedar reduït a una roca estèril.”
Les nanes roges són les estrelles més comunes de la Via Làctia, i molts dels exoplanetes descoberts fins ara giren al seu voltant. Entendre com aquestes erupcions afecten els seus entorns és clau per avaluar quines condicions poden permetre la vida fora del sistema solar.
El paper del XMM-Newton
Després de detectar el senyal amb LOFAR, l’equip va utilitzar el XMM-Newton per mesurar la temperatura, la rotació i la brillantor de l’estel en raigs X. Aquestes dades van permetre de confirmar que es tractava efectivament d’una ejecció de massa coronal i de descriure’n el comportament. “Sense la sensibilitat del XMM-Newton no hauríem pogut contextualitzar el fenomen ni determinar com es movia la massa expulsada”, ha explicat David Konijn, coautor de l’estudi.
L’XMM-Newton, llançat l’any 1999, és un dels principals instruments per estudiar l’univers més calent i extrem. Ha observat els nuclis de galàxies, els voltants de forats negres i nombroses explosions estel·lars, com aquesta, que ajuden a entendre com evoluciona el magnetisme i el clima espacial a escala galàctica. “Amb aquesta observació, el XMM-Newton ens permet d’explorar com varien les ejeccions segons el tipus d’estel”, ha conclòs Erik Kuulkers, científic del projecte a l’ESA. “Això no sols ens ajuda a conèixer millor el nostre Sol, sinó també a continuar la cerca de mons habitables més enllà d’ell.”