15.01.2026 - 21:40
Una volta l’any, a Pollença (Mallorca) s’alça un pi al bell mig de la plaça Vella. Pelat i ben ensabonat, d’uns vint metres d’alçària, provinent de la finca de Ternelles, com és tradició per Sant Antoni. Al capdamunt hi ha una bossa amb paperines de colors –antigament, s’hi posava un gall viu, símbol del poble, en una senalla–, que són les que pinten el cel de la plaça quan qualcú el corona i aconsegueix de fer-les ploure damunt els caps amuntegats que miren, de baix estant, la fita. Allà n’hi ha que ho han intentat i no han pogut pujar-hi, d’altres que no hi han estat a temps perquè algú ho ha fet més de pressa i molts que donen suport, escalf i energia a qui gosa escalar el tronc.
“Pujar al pi és com un somni de vida. Una meta que tot pollencí sempre ha tengut des de petit.” Aquestes són les paraules amb què ho descriu Jaume Coll, la darrera persona de coronar-lo, per fer-nos una idea de què significa pujar al pi. Avui té 17 anys, però quan tot Pollença va aplaudir-lo l’any passat encara en tenia 16. És el segon menor que ho fa.
Ja de ben petit, diu, amb deu anys anava a entrenar per poder pujar-hi qualque dia. No estranya, aquesta afecció per les altures gairebé innata, perquè conta que sempre ha viscut en una finca pujant a Lluc, sense wifi, sense res. “Som una persona que de petit vivia damunt un arbre, tota la vida. La meva passió era pujar a l’olivera més alta que veiés i aconseguir anar més amunt”, diu en una conversa amb VilaWeb. Els anys de la pandèmia van obligar a fer una aturada per a intentar de coronar el pi, però a partir del 2023 ho va intentar de bon de veres. Després de dos anys fallits, va fer certa la dita que la tercera és la bona. És la persona més jove d’aconseguir-ho i va tardar poc més de deu minuts. En feia només vint que el pi era plantat a plaça.
Dies sense dormir i adrenalina al màxim
Coll explica que l’any passat li va costar dormir. Passat Nadal, tothom que hi vol pujar comença a pensar amb el pi. Diu que dormia potser dues hores el dia: “Tenia tanta tensió i tantes ganes de pujar-hi…” La pujada no és espontània. Ell reconeix que anava molt preparat mentalment i que havia entrenat molt perquè la pujada fos perfecta i no fallés res. S’estudiava els vídeos d’uns altres anys, les retransmissions en directe, per veure bé com ho feien els predecessors. Tant a baix, per enfilar-se cap apunt, com quan ja tenien els braços i les cames a mercè d’un tronc uns anys més ensabonat que uns altres.
Veure la pujada del pi, tot i saber que ho assolirà, és prou emocionant. Això sí, a vegades ha estat més un calvari dur el pi cap a la plaça entre els carrerons de Pollença. De fet, el 2018, feia vint-i-dos metres i es va esberlar per la meitat quan el van forçar per entrar a la plaça Vella. D’aleshores ençà, en teoria el pi només pot fer vint metres, tot i que s’ha tornat a superar la xifra.
📢 El jove pollencí Jaume Coll corona el Pi de Ternelles d'enguany.
Davant les càmeres d'IB3, en directe, ha agraït l'ajuda dels seus amics. I és que en uns 15 minuts, Jaume, de 16 anys, s'ha enfilat fins a dalt, davant una plaça Vella plena.
➡️ https://t.co/b922or1iPc pic.twitter.com/um1fyZQPDZ
— IB3 Notícies (@IB3noticies) January 18, 2025
En el cas de Coll, els moments més emocionants van ser els del final. A mig camí es va treure la dessuadora que duia, amb alguna dificultat. Aprofitava quan topava les cordes per descansar. Una volta al ternal, era el moment de demanar calma amb un gest cap a la gent de la plaça, que l’animaven a continuar pujant. “Era el primer, el sabó estava sense llevar gens. Quan vaig aferrar la mà al ternal, l’avantbraç ja no em podia fer gaire força. Em feia por que em fallés la mà. Tenc records de doblegar els dits, notar un dolor i demanar calma. Pensava que no era capaç de pujar”, recorda. Entretant, li llençaven alguna ampolla d’aigua que no podia pas agafar. Necessitava temps. Finalment, es va adonar que el cos es recuperava i va enfilar cap amunt.
De tota manera, els records de Coll són, sobretot, posteriors, d’haver-se mirat la pujada després. “No en recordes res. L’adrenalina fa que et centris tant en el que fas, que el cervell no processa records. És com una il·lusió. És tan poc creïble, que no t’ho creus”, explica. A ell, el sabó no li va molestar gaire, tot i que diu que n’hi havia més que l’any anterior.
“Has de dominar el teu cos”
Per pujar al pi han de tenir estratègies. Ell anava preparat mentalment, però també amb la roba que duia, les sabates… i una forma física que no té qualsevol. Jaume Coll és gimnasta artístic d’alt nivell, i ens atén en la poca estona lliure que li queda al centre de tecnificació. Sap que la condició de gimnasta li ha estat útil, perquè muscularment ja estava més desenvolupat. També la tècnica de sentir el cos col·locat. “L’esport que faig és risc constant i, al final, saps que has de dominar el teu cos”, subratlla. A més, ja de petit ha fet feina per a perfeccionar la tècnica i també el ritme, del qual destaca la importància: “Dur un bon ritme és dur. No has d’anar a totes per no cansar-te més, ni molt lent, perquè no s’ha de fer gaire llarg.”
Per ell, la cosa més important és sens dubte el joc de cames. “Si la teva tècnica és bona, que n’hi ha moltes, i no et patinen, tens molta més facilitat per a pujar”, apunta. I dóna alguns consells per a qui, com ell, s’animi a pujar al pi: “Si estàs entrenat, la teva dificultat no serà pujar al pi, sinó aferrar-t’hi i no haver-te cansat una barbaritat a l’hora de fer-ho. És una doble partida.” Per això és important també l’ajuda dels amics. Ell ho té clar i diu que no ha pujat tot sol, sinó que ha estat mèrit de tots ells: “Si ets aquí tot sol, ja et dic que no ho aconseguiràs.”
Cadascú té els seus secrets i tècniques. Ell recomana no espitjar constantment el pi amb el braç i el pit, sinó tenir tan sols tensió en el braç el temps que amolles les cames per pujar. La resta de temps, aguantar el pes sobre les cames, creuant-les bé. Sabent com col·locar el taló de la de davant i el turmell de la de darrere, perquè hi hagi la superfície més gran de contacte. I optimitzar músculs i esforços. I és clar, entrenar, perquè per escrit tot sembla més fàcil.
Dos pins en un any
Coll es va convertir en la primera persona de pujar al pi de Pollença i al de Bunyola el mateix any. Del segon, que és una mica més curt i no té tant de sabó, no en feia cap compte. Hi va anar per entrenar amb els amics. Va aconseguir de dur dos al·lots fins a la segona corda, però no s’hi van veure amb cor. Ell s’havia quedat allà, a la segona corda, i era a punt de baixar, però diu que l’ajuntament li va insistir que acabés la fita. “No volia, si a Pollença el puja algú de fora, és com una deshonra”, matisa, però el van animar a fer-ho i ho va aconseguir.
Demà, diu, no intentarà pas de repetir la gesta a Pollença. Sobretot, perquè se centrarà a fer que els amics també ho puguin aconseguir. “S’ha de compartir tot”, diu, tot i que no descarta que d’ací a quatre anys, o cinc o sis, ho torni a intentar. Això sí, assegura que si la cosa es posa torta abans, a la gent li costa i ell se’n veu capaç, tornarà a mirar el cel amb els mateixos ulls que l’any passat, disposat a coronar-lo.
