Quan escrivia l’article d’aquest dilluns, ‘Policia colonial’, no em podia imaginar que aquella tarda mateix el sentiria a les costelles. Jo era entre els concentrats a la T1 de l’aeroport de Barcelona i m’he quedat perplex quan he començat a veure corredisses provocades pels mossos.

Sí, provocades pels mossos. La que volíem considerar la nostra policia. Però que no ho és. Són, anant molt bé, la policia que parla en la nostra llengua quan ens aplica la jurisdicció espanyola. I la jurisdicció espanyola fa mal.

Per què han carregat en aquell moment, a primera hora de la tarda? No n’hi havia cap motiu. La concentració era del tot pacífica. I de cop I volta s’han començat a desplegar, a fer córrer la gent i a empaitar-ne uns quants.

Jo era en un costat, a la vorera, en actitud totalment passiva. I un d’aquells brètols uniformats se m’ha acostat, m’ha amenaçat amb la porra i l’escut i finalment m’ha picat a les cames. Per què? Per fer-me sortir corrents? Per fer-me por? Per fer-me implorar clemència? 

Li he dit que què s’havia pensat. Que em deixés en pau. Però hi ha tornat. I m’ha fet caure el mòbil a terra, que s’ha trencat. I llavors li he exigit que es girés per prendre-li el número. No cal dir que no m’ha fet cas. Que m’ha empès i ha continuat bastonejant-me les cames.

I què n’he après, de tota aquesta situació?

Que tenim al davant veritables curts de gambals. 

Primer. Perquè han multiplicat per molt el col·lapse que nosaltres sols hauríem estat capaços de fer. Han tallat el metro i el tren. Què s’esperaven? Que giraríem cua? No: hem caminat fins a l’aeroport. Per les carreteres, és clar: el trànsit s’ha fet impossible. El col·lapse ha estat majúscul. I els uniformats han convertit l’aeroport en una gàbia per als turistes.

Segon. Perquè només entenen el llenguatge de la violència. I, per tant, si no se’l troben al davant miren de crear-lo. Les primeres càrregues dels Mossos d’aquest dilluns a la tarda només s’entenen com una provocació. Volien tenir al davant barricades, fum, gent disposada a la batalla campal. I amb prou feines se n’han trobat. Perquè fins ara nosaltres hem parlat un altre llenguatge. Que no hauríem d’abandonar.

I tercer. Justament per això, si no et poses a córrer davant seu els desarmes. Et peguen, és clar, però vacil·len. Tant de bo fóssim prou forts i prou serens per a seure davant les brimos. Simplement, seure a terra i esperar que passin. Protegir-nos el cap amb les mans i prendre paciència. Això els fa molt més mal que no pas córrer entre contenidors encesos. 

Jo avui no he corregut quan tenia aquell goril·la al davant. Li he demanat explicacions. I m’ha pegat, sí, però m’ha hagut de deixar per inútil. No li he servit per al seu joc. Aquesta és la força de la no-violència. Que ens fa forts malgrat ser tan febles.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb