Sobre els usos polítics d’ètnia

El lector pacient i la lectora benèvola em permetran que els estalviï la definició d’“ètnia”, que poden consultar en tota mena de fonts d’informació. Em centraré, en canvi, en l’ús que se’n sol fer.

Només des d’una posició política dominant, se sol titllar un grup determinat d’ètnia: tu, indígena no civilitzat, en formes part perquè ho dic jo, ciutadà d’una nació o estat nacional encarregat de civilitzar-te. És l’ús banal –falsament despolititzat– d’ètnia al servei del colonialisme. Sota l’etnicitat assignada al sotmès, s’hi amaga la política racista del dominador en nom de la civilització, o sigui, l’extermini lent o traumàtic del dominat, que, en la mesura que no mereix esdevenir subjecte polític, només pot ser dissolt en una unitat nacional superior.

En canvi, quan ets tu qui es proclama part d’una ètnia, ho fas per voluntat expressa de pertinença històrica al territori on s’ha desplegat una comunitat –la teva–, on et reconeixes per una llengua, cultura i costums que atorguen i actualitzen aquella pertinença sense entrebancs. És des d’aquesta posició que et pots constituir en subjecte polític d’una nació o estat nacional; i és des d’aquesta posició que vols i pots alliberar-te de la dominació política de qui et nega el dret legítim a fer-te subjecte polític. Rere l’ús fort –voluntàriament polititzat– de l’ètnia, hi ha l’afirmació de la personalitat pròpia enfront de qui et nega i et vol anorrear.

Què succeeix, però, quan es pretén de negar els paràmetres que caracteritzen una dominació colonial per a dissoldre els trets ètnics del dominat sota el títol de “ciutadà” amb el segell humiliant de l’estat dominador (“ets espanyol perquè ho posa el teu DNI”)? En aquestes circumstàncies, arrecerar-se voluntàriament sota el rètol d’“ètnia” genera una contradicció: allò que serveix al dominat per a diferenciar-se del dominador, el fa minoria en la teva terra i li nega –simbòlicament, d’antuvi: és com admetre de formar part d’una reserva ètnica– la possibilitat material de recuperar el territori històric –ser incapaç de convertir la nació en estat i donar-se per vençuts abans d’hora. Per a entendre’ns: les distintes nacions indígenes nord-americanes van lliurar batalles molt sagnants abans de passar a les reserves.

És clar que l’autoproclamació d’ètnia pot significar l’avantatge de ser protegit com una minoria, o com un grup a part més (recordem els GOI), per instàncies supranacionals, però, justament, aquesta condició de “mereixedor de protecció” et fa un menor d’edat polític per sempre. Des del moment que acceptes la protecció d’unes instàncies superiors, tu mateix et talles les ales: qui, que necessiti protecció, podrà alçar-se algun dia per la independència usant tots els recursos a l’abast i amb tots els reconeixements necessaris?

Des d’un altre cantó, cal tenir present que, en un país atapeït d’immigrants que podrien ser induïts a reclamar la consideració d’ètnies, l’estat espanyol faria del component hispanòfil dels immigrants una forma de racisme discriminador de la catalanitat –la catalanofòbia lingüística n’és la pedra de toc– en favor d’una pretesa integració en una unitat colonial superior, la Hispanidad. Aquest nou ús banal de l’etnicitat, permetria de crear l’imaginari d’una població catalana dividida en “tribus” que passarien a engruixir la no menys imaginària “varietat regional espanyola”. Però ja sabem que, ara com ara, les batalles pel relat tenen lloc en el terreny de les múltiples recreacions de l’estupidesa. Del costat de l’independentisme, per cert, l’ús fort de l’etnicitat ja forma part de l’utillatge dels corrents populistes com a eina d’exclusió.

Tot aquest trencacolls de l’adopció de l’ètnia com a eina defensiva, afecta, igualment, les estratègies d’elaboració d’un cens català, que pretendrien de disposar d’una base ferma sobre la qual aixecar, en un moment donat, la legitimitat històrica, mai extingida, de la república independent en acte. (Quin millor cens en acte, per cert, que el del Primer d’Octubre?). La feblesa d’aquestes estratègies rau en el seu idealisme, que mena a la pretensió de fundar un subjecte polític mitjançant un recurs merament administratiu i, conseqüentment, a la renúncia implícita que l’independentisme esdevingui hegemònic en el conjunt de la societat en negar la lliçó universal que es desprèn de la història del petit món de la nostra nació sencera.