25.01.2026 - 21:40
|
Actualització: 25.01.2026 - 21:41
La NASA és a les portes d’un nou capítol en l’exploració espacial. Artemis II, la primera missió tripulada del programa Artemis, s’envolarà el 6 de febrer del Centre Espacial John F. Kennedy de cap Canaveral (Florida), si les comprovacions tècniques són favorables i les condicions meteorològiques ho permeten. Serà el primer vol tripulat més enllà de l’òrbita terrestre d’ençà del 1972, quan la missió Apol·lo XVII va tornar a la Terra.
L’expedició orbitarà la Lluna i ha estat concebuda com un vol de prova clau, pensada per a verificar que tots els sistemes funcionen correctament amb humans a bord en l’espai profund. Artemis I, el novembre del 2022, va servir –encara sense tripulació– per a provar la fiabilitat del coet SLS i de la càpsula Orion. Ara es fa un pas més, amb la mirada posada en Artemis III, que ha de permetre de tornar a trepitjar la Lluna.
Un vol de deu dies fins al costat llunyà de la Lluna
La missió tindrà una durada aproximada de deu dies. Després del llançament, el coet SLS (Space Launch System) –el més potent construït mai– impulsarà la nau Orion fins a l’òrbita terrestre. Una vegada estabilitzada, la tripulació hi farà unes quantes comprovacions tècniques abans d’afrontar la maniobra decisiva: la injecció translunar, que enviarà la nau en direcció a la Lluna.
L’Orion sobrevolarà el satèl·lit per una trajectòria que la portarà pel costat llunyà de la Lluna, a una distància d’entre sis mil quilòmetres i deu mil de la superfície. Aquesta regió, que no és visible de la Terra estant perquè la Lluna és blocada gravitacionalment i sempre ens mostra la mateixa cara, no ha estat mai observada directament per humans. Ni tan sols les missions Apol·lo hi van passar amb astronautes a bord: tot i que van orbitar la Lluna, van passar per trajectòries que mantenien la cara visible com a referència. Fins ara, el costat llunyà solament ha estat observat per sondes automàtiques.
Després del pas lunar, la combinació de la gravetat de la Lluna i de la Terra guiarà la nau de retorn cap al nostre planeta, on amararà a l’oceà Pacífic, davant la costa de Califòrnia. Durant tot el trajecte, la tripulació posarà a prova els sistemes de suport vital, les comunicacions en espai profund, la navegació, el control manual de la nau, la protecció de la radiació i els procediments de seguretat.
Són els mateixos elements que hauran de funcionar sense marge d’error quan, en missions posteriors, els astronautes hagin d’aterrar a la Lluna i tornar a envolar-se, i també quan, a més llarg termini, hi hagi vols tripulats cap a Mart.
Qui anirà a bord de l’Orion
La tripulació de la missió Artemis II és formada per quatre astronautes amb una àmplia experiència: el comandant serà Reid Wiseman, antic cap dels astronautes de la NASA; el pilot serà Victor Glover, que ja va passar sis mesos a l’Estació Espacial Internacional; i com a especialistes de missió hi haurà Christina Koch, que té el rècord del vol espacial més llarg fet mai per una dona, i Jeremy Hansen, de l’Agència Espacial Canadenca.
Hansen es convertirà en el primer astronauta de fora dels EUA que anirà a la Lluna, cosa que reforça la dimensió internacional del programa Artemis i la voluntat de la NASA de situar l’exploració lunar en un context de cooperació mundial.
Quan s’envolarà exactament?
El 6 de febrer de 2026 no és una data tancada, sinó l’obertura de la primera possibilitat de llançament. La NASA ha deixat clar que no prendrà cap decisió definitiva fins que no s’hagin completat totes les comprovacions del coet, la nau, els sistemes terrestres i la tripulació.
Un dels passos clau abans de validar el llançament és la càrrega completa de combustible, un assaig general en què el coet es carrega completament amb combustible criogènic i se simula el compte enrere fins a pocs instants abans d’envolar-se. Aquest assaig és previst a principi de febrer. Si tot funciona bé i les condicions meteorològiques ho permeten, el llançament ja es podrà fer el dia 6 de febrer. En cas contrari, encara hi hauria quatre dies més possibles durant el mes de febrer i hi ha unes quantes alternatives al març i a l’abril, condicionades tant per qüestions tècniques com per la posició orbital de la Lluna.
Per què Artemis II és un pas imprescindible
Artemis II ocupa el mateix lloc estratègic que van tenir les missions Apol·lo VIII, IX i X abans del primer allunatge. No cerca un èxit espectacular pensant en el públic, sinó reduir riscs, completar una missió prèvia clau i acumular experiència real amb humans a l’espai profund. Serà la primera vegada que el coet SLS volarà amb tripulació, que la nau Orion portarà persones fora de l’òrbita terrestre i que es posaran a prova sistemes concebuts per a missions de llarga durada lluny de la protecció del camp magnètic terrestre. Sense Artemis II, Artemis II no és viable.
La missió Artemis III és la que ha de marcar el retorn d’astronautes a la superfície de la Lluna. L’objectiu és aterrar a la regió del pol sud lunar, una zona d’alt interès científic, sobretot per la possible presència de gel d’aigua. Ara com ara, la NASA situa aquesta missió no abans del 2027, però admet que el calendari dependrà de l’èxit d’Artemis II i, sobretot, del desenvolupament del sistema d’allunatge, que s’ha de basar en una versió adaptada de la nau Starship de SpaceX. Per això, el termini més realista és entre el 2027 i el 2028, és a dir, d’ací a dos anys o tres.
Una tornada a la Lluna mirant al futur
El programa Artemis no vol repetir exactament el model del programa Apol·lo. L’objectiu és establir una presència humana constant a la Lluna, amb estades més llargues, una estació orbital –el projecte Gateway– i una cooperació internacional estable. La Lluna és concebuda com un banc de proves abans d’afrontar missions encara més ambicioses, com ara l’enviament d’humans a Mart.
El projecte Gateway és una futura estació espacial en òrbita lunar, concebuda com un punt de pas i de suport per a les missions tripulades. A diferència de l’Estació Espacial Internacional, no estarà en òrbita terrestre baixa, sinó que girarà al voltant de la Lluna en una òrbita molt el·líptica. Servirà de plataforma logística i científica: permetrà d’allotjar-hi tripulacions durant períodes limitats, facilitarà l’arribada i la sortida de mòduls d’aterratge cap a la superfície lunar i permetrà de fer assaigs tecnològics clau per a missions de llarga durada en espai profund.
El Gateway és un projecte en què participen els EUA, Europa, el Canadà, el Japó i uns quants socis més. La NASA preveu que l’estació comenci a prendre forma a partir del 2028, amb l’arribada dels primers mòduls, i que pugui acollir tripulacions cap al final de la dècada. Aquesta estratègia de llarg abast no es pot deslligar del context geopolític actual.
La pressió sobre el programa Artemis s’explica, en bona part, pels plans espacials de la Xina, que fa anys que impulsa un programa lunar propi, sostingut i ambiciós, basat en missions robòtiques i amb un horitzó clar de vols tripulats. Després d’haver assolit fites destacades, com ara alguns allunatges i l’obtenció de mostres del costat llunyà de la Lluna, Pequín té la voluntat d’enviar astronautes a la superfície lunar la dècada vinent, amb l’objectiu explícit d’establir-hi una presència estable.
El projecte xinès preveu la creació d’una base científica internacional al pol sud lunar, en col·laboració amb Rússia i alguns estats més, i el desplegament progressiu d’infrastructures orbitals i de superfície. Aquest enfocament, molt semblant en la lògica al del programa Artemis i al projecte Gateway, ha reforçat la percepció que torna la cursa espacial entre grans potències.
Un programa sota pressió política i pressupostària
El programa Artemis avança, però en un context polític com més va més tens. Els darrers mesos, l’administració de Donald Trump ha proposat d’aplicar retallades importants al pressupost de la NASA, amb propostes que afectaven tant els programes científics com l’exploració humana de l’espai. Entre les partides que podien quedar tocades hi havia, indirectament, el calendari i l’abast del mateix programa Artemis.
Aquestes retallades han topat ara com ara amb l’oposició del congrés nord-americà. El 18 de gener, tant el Senat com la Cambra de Representants van aprovar un pressupost per a la NASA clarament superior al que proposava la Casa Blanca, en una votació de caràcter bipartidista. El text aprovat manté el finançament dels vols tripulats i blinda, de moment, el desenvolupament d’Artemis II i Artemis III.
Aquest suport legislatiu respon a uns quants factors. D’una banda, el pes industrial i tecnològic del programa, que implica empreses i centres de recerca repartits per molts estats dels EUA. D’una altra, una lectura geopolítica: l’exploració lunar és vista com un element clau de competició estratègica amb la Xina, que també té plans avançats de missions tripulades a la Lluna durant la dècada vinent. En aquest context, Artemis II no és tan sols una fita científica i tecnològica, sinó també una peça central d’un equilibri polític delicat. L’èxit de la missió reforçaria la continuïtat del programa davant de futures batalles pressupostàries; qualsevol retard o problema, en canvi, podria reobrir el debat sobre el cost i l’exploració espacial.
