El govern del president Salvador Illa té un problema fonamental amb el poder: no el tindria sense els catalans que el van votar, però tampoc sense el favor de Madrid, que sembla que li hagi cedit un virregnat, i els interessos dels uns i els altres topen per sistema, inevitablement. Si fa gaire el funàmbul, la corda s’inclina ben amunt, cap a la Meseta, i perd tothora l’equilibri. Mentre s’agenolla davant el PSOE i la Moncloa, alliçona mestres, pagesos i metges. És arrogant amb els ciutadans, convençut que la seva missió és redreçar-los en lloc de servir-los, i servil amb l’estat, convençut que, de fet, és a l’estat que es deu, com si en fos tan sols una prolongació. 

Per això els acords que vinculen la legislatura amb Madrid són un problema per al PSC, perquè n’exposen les lleialtats massa sovint, i per això tot s’ha embarrancat en la transferència de l’IRPF. L’aspiració d’obtenir concessions significatives d’Espanya és un element fundacional de la presidència d’Illa, perquè sense la promesa de la sobirania fiscal Esquerra no hauria aconseguit el suport de les bases, però el PSC no té ni la valentia ni la voluntat de pressionar més el govern espanyol: forma part de la mateixa estructura i es fa càrrec dels seus càlculs. Els interessos de Pedro Sánchez abracen els d’Illa i els anul·len. El govern dels partidaris del 155 pot pidolar coses a Madrid, però no es confereix mai a si mateix l’autoritat d’exigir-les, i això el fa inhàbil per a governar Catalunya.

Com que Oriol Junqueras no vol que hi hagi eleccions, han trobat una solució salomònica: els socialistes paguen el preu humiliant de retirar un pressupost per primera vegada a la història, i els republicans paguen el preu ridícul de retirar en diferit la condició d’aconseguir l’IRPF, que era la més bàsica de totes les que contenia l’acord. Així s’ha obert una escletxa d’incertesa, i els socialistes la volen aprofitar per a redefinir el sentit de la legislatura. Les conselleres Alícia Romero i Sílvia Paneque repeteixen aquests dies que a partir d’ara la negociació del pressupost s’ha de circumscriure tan sols a Catalunya. És una manera desesperada d’enviar un missatge: s’acosta la tempesta, Sánchez no cedirà més.

Paneque té sovint la temptació de vestir-ho com una qüestió d’autocentrament: “En tot allò que té a veure amb el nostre autogovern, les decisions es discuteixen i es prenen al Parlament de Catalunya, no pas a cap altre espai”, va dir una vegada, en referència a la negociació de Junts i el PSOE a Ginebra. En realitat, és clar, no té res a veure amb l’autocentrament. Si Paneque pensés que, per esperit d’autogovern, les decisions les prenen els catalans, en lloc de demanar socors al secretari d’Estat de Transports durant la crisi de Rodalia, s’hi hauria enfrontat i li hauria demanat el comandament. Si el PSC pensés que el parlament és el centre de gravetat de la sobirania del país, no l’hauria tancat el 2017.

L’autèntic objectiu de tornar a circumscriure la conversa a Catalunya és governar sense molèsties. Sense política. Com que els socialistes han tornat al poder, en gran manera, gràcies a la domesticació del país, es creuen que tenen dret de governar sense conflicte, i això els encega. Els fa perdre la mesura. Només així s’entén l’arrogància del conseller Albert Dalmau, que fa un acord d’esquena als sindicats majoritaris de mestres i confia que no hi haurà cap incendi, i després de veure’n les flames encara es creu que l’apagarà amb una mica de pluja. No són coses diferents, l’obediència al PSOE i la voluntat que a Catalunya ningú no planti cara: són el mirall de l’atzucac del PSC, que no té tant de poder com es pensa ni deixa que ningú no l’hi disputi.