Arcadi Alibés: “Si tens l’edat de jubilar-te, jubila’t”

Arcadi Alibés, cara icònica de TV3, es jubila després de quaranta-set anys de professió, quaranta-dos dels quals com a periodista esportiu de TV3 i Catalunya Ràdio. Alibés va entrar a TV3 l’any 1984, quan els periodistes treballaven amb màquines d’escriure. Va ser dels primers redactors d’esports de Catalunya Ràdio, el diari Sport i la revista Tot Barça. Alibés és recordat, sobretot, per les transmissions en directe a Canaletes quan el Barça guanyava títols. Però ell reivindica molt més la cobertura dels seus quinze Tours. Gran afeccionat a les maratons (n’ha fetes 165), atén VilaWeb a la vila natal de la seva dona, Cristina, Sallent (Bages), on viuen amb la seva filla Fiona. Ens rep poc després d’haver corregut 12 quilòmetres. I durant la xerrada descobrim la seva infantesa (va ser un nen nascut en una colònia tèxtil), el seu començament a TV3, quan la relació amb els jugadors del Barça era de molta proximitat, la passió per córrer o la data de l’aniversari: Alibés és nascut un primer d’octubre; i per ell ser català i ser independentista, diu, va lligat.

—A què es dedicava la vostra mare?
—Els meus pares havien estat pagesos tota la vida, de Vidrà (Osona). Als anys cinquanta se’n van anar a l’Ametlla de Merola, que era una colònia industrial, a treballar a la fàbrica. Jo ja vaig néixer allà, a la colònia tèxtil, però les meves germanes havien nascut encara a Vidrà.

—I els pares la van viure bé, la transició del camp a la fàbrica?
—Els va costar una mica, perquè la seva família sempre havia estat pagesa, de generacions. I una colònia, als anys cinquanta, encara era una cosa molt tancada. La gent no sortia d’allà. A ells els va costar molt. A mi, no, perquè ja vaig néixer allà, l’any 1959. La meva infància és jugar pels carrers de la colònia amb els altres nens. Allò ja era casa meva. Tot es feia allà, tot era de l’amo: les cases, la botiga –que en deien Economato Laboral–, tot era seu. Tot aquell règim va acabar als anys vuitanta, quan es van anar morint totes les colònies. L’empresa es deia Serra Feliu. Tot i que encara era època franquista, allà estaves com més aïllat i jugaves tot el dia. Fins i tot pel que fa a la llengua, tot era en català. El mestre ensenyava en castellà, però parlava amb nosaltres en català. No havíem cantat mai el “Cara al sol”. El capellà ens ensenyava català, que aleshores devia estar totalment prohibit. No tinc mals records de la infància, ni de bon tros.

—Germanes?
—En tenia tres, ara en tinc dues. La gran es va morir de càncer. De les dues que em queden, una té Alzheimer, pobra, ja ni ens coneix. Jo sóc el petit, amb molta diferència: vaig néixer quinze anys després de l’última. Entre la meva mare i jo hi havia quaranta-dos anys de diferència i amb el meu pare, cinquanta-quatre. Es va jubilar quan jo tenia deu anys. Era molt actiu: tenia hort, treballava la fusta de boix… Feia unes filigranes impressionants, com collarets amb anelles.

—I la vostra mare?
—La meva mare va treballar a la fàbrica fins que es va jubilar. El meu pare va morir a vuitanta anys justos i la mare va viure fins a noranta-tres.

—I per què feu periodisme? D’on us ve la crida?
—M’agradava el futbol i el ciclisme. Recordo escoltar el Tour de petit. Agafava la bicicleta i anava fins a Navàs a comprar El Mundo Deportivo. Els meus amics llegien el TBO i jo, El Mundo Deportivo. Devia tenir nou o deu anys quan vaig dir: “Jo vull ser periodista.” I no ho vaig canviar mai.

—Tothom us parla de Canaletes, però del que esteu més content és dels quinze Tours?
—Canaletes és una cosa que sé que m’acompanyarà tota la vida, però jo professionalment estic molt content de tota la meva carrera. No només dels quaranta-un anys a TV3, sinó dels quaranta-set dedicats al periodisme. Si m’haguessin dit que cobriria quinze Tours, que aniria a mundials de futbol, que faria cinquanta finals o partits internacionals, hauria al·lucinat. Ha estat un somni poder-me dedicar al que havia somiat de nen.

—Fa quaranta anys, com era la relació amb els esportistes del Barça?
—Era molt més propera; ara és inviable. Abans era pim-pam. Avui entrevisto en Reixach. Acabava l’entrenament i li deies: “Charlie, vine cap aquí.” I sèiem en un banc a parlar. Avui si miro el mòbil, tinc molts contactes de ciclistes actuals, però no tinc el telèfon directe de cap futbolista.

—I com era la televisió del 1984?
—A TV3, el 1984, treballàvem amb màquines d’escriure; no sabíem què era un ordinador. Les càmeres pesaven catorze o quinze quilos; els pobres companys han quedat tots amb l’esquena feta malbé. Editàvem amb cinta. En l’àmbit de continguts, però, els primers Telenotícies es preparaven igual.

—La Volta Ciclista a Catalunya seria la vostra segona gran passió, més enllà del Tour?
—La primera Volta la vaig fer, treballant a Sport, l’any 1980. Durant vint anys no la vaig fer com a periodista, sinó com a speaker. M’agafava una setmana de vacances i hi anava a fer de speaker. Era com una feina extra. El ciclisme sempre m’ha agradat, i a disset anys, recordo anar a l’Ametlla: vint-i-cinc quilòmetres d’anada i vint-i-cinc de tornada.

—La vostra gran passió, però, ha estat córrer.
—La primera marató la vaig fer el 1983, a Nova York. Ara, el 2 de novembre, faré la número 166. Vaig ser el primer a córrer maratons a les vint-i-quatre ciutats que han estat seu d’uns jocs olímpics: San Louis (EUA), Anvers, París, Londres, Pequín, Tòquio, Sydney…

—Alguna anècdota?
—A la marató de Londres vaig arribar abans que Sir Sebastian Coe, que era un mite de l’atletisme però ja retirat. Dins del món de l’atletisme popular, el repte de la majoria és baixar de les tres hores. Tinc deu maratons per sota de tres hores, i el meu rècord és 2h 53m. Dels professionals, el rècord del món és de 2h 35s. Jo no m’he jubilat de córrer ni de fer maratons, i continuaré fins que el cos digui prou. Encara ho veig lluny, conec gent de més de vuitanta anys que encara fan maratons. Aquest matí he fet dotze quilòmetres.

—Sou pare a cinquanta-dos anys.
—Jo no havia volgut tenir fills: volia viure tranquil, sense maldecaps ni responsabilitats. Però, mira, la vida. Vaig conèixer una noia disset anys més jove que jo en un sopar d’una cursa aquí, a Sallent. Ella, la Cristina, com a presidenta de la penya barcelonista, col·laborava en l’organització. Visc de pare una mica el que veia de petit: quan portava la filla, la Fiona, al col·legi veia els pares dels seus companys, que eren nois de trenta o quaranta anys… I alguns es pensen que sóc l’avi de la meva filla,

—Teniu un aniversari molt significatiu: primer d’octubre. Com recordeu l’aniversari del 2017?
—Sí, faig anys l’1 d’octubre. Recordo aquell matí aquí, a Sallent. Hi havia l’Anna Gabriel, que és d’aquí. Va ser un dia molt especial per a tots els catalans.

—Sou polititzat?
—Més que polititzat, sóc clarament català i, per tant, independentista. Per mi una cosa va lligada amb l’altra. Ara bé, no he estat mai en cap partit polític. Els últims anys, això sí, he quedat molt desencantat dels partits.

—Hi ha qui critica el nou model i format de TV3.
—Els canvis de nom i de marca són el que els veterans no veiem clar. Per nosaltres sempre serà TV3 i Catalunya Ràdio. Calia crear aquesta marca, 3Cat, per agrupar canals i emissores? No ho sé pas.

—Ara m’explicàveu les raons de la jubilació.
—L’any passat, quan en vaig fer seixanta-cinc, ja em podia jubilar amb el cent per cent de la pensió, perquè tenia quaranta anys cotitzats. A TV3 et permeten treballar fins als seixanta-vuit, si vols. Em deien: “Aguanta, home, que el Tour sortirà de Barcelona!” Però jo pensava: quan tenia vint anys ja veia gent gran que no es volia retirar, i deies: “Plega, deixa’ns pas.” Ara penso que moralment no és just ocupar una plaça fixa en una empresa com TV3 quan hi ha tanta gent esperant una oportunitat, amb tanta desocupació juvenil. Si tens l’edat de jubilar-te, jubila’t. He fet allò que havia de fer, i prou: ja he fet un any de propina.