31.12.2025 - 20:40
|
Actualització: 04.01.2026 - 21:15
Imbuït d’un esperit nadalenc molt encongit que arrossego des de fa molts anys, vaig veure que em tocava publicar la meva col·laboració quinzenal just entre la nit de Cap d’Any i el primer dia del 2026. I vaig pensar que tenia una responsabilitat; i que no podia desaprofitar l’ocasió. Quina ocasió? La de fer una carta als Reis de l’Orient demanant pau al món, concòrdia i salut per a tothom? No, gràcies. Posem-nos seriosos. Cada vegada que comença un any no passa res més que comença un nou dia i, pels capricis d’una convenció antiga, però convenció al capdavall, un any, ras i curt. Per canviar les coses no cal esperar cap data especial. I, tanmateix, ara que n’emprenem el camí, em sembla que aquest 2026 podria ser fascinant si…
Si fem entendre als pobres que votar partits que defensen l’estat actual de les coses, entre les quals es troba la seva pròpia pobresa, és de tanoques. Que defensar abrandadament els líders d’aquests partits i barallar-se per ells és de tanoques al quadrat.
Si fem entendre als pobres que, si no troben un partit a qui votar, que busquin entre totes aquelles formacions (verdes, pirates, animalistes, comunistes de vella escola…) que, persistents tot i les seves derrotes successives i amb una bona voluntat fora mida, defensaran els seus interessos molt més que aquells partits que necessiten els qui els donen suport per fer el que convé al partit, no als seus seguidors. I si no troben cap opció que els convenci, que recordin la vella opció àcrata, l’abstenció, per no caure en el parany de donar la capacitat de manar a personatges que van en contra dels teus ideals o, si d’això no en gastes, de les teves necessitats. (Ah!, que ningú no digui que l’abstenció és antipolítica, que la veritable antipolítica és als inferns de la política institucional, començant pels jutges.)
Si fem entendre als pobres que és a les seves mans –perquè són majoria, ai las!– canviar les coses. Com era en mans dels esclaus acabar amb el seu estat, que descriu tan bé l’escriptor Percival Everett: “Esperar ocupa bona part de la vida d’un esclau: esperar i esperar per esperar més. Esperar encàrrecs. Esperar menjar. Esperar que s’acabi el dia. Esperar la recompensa justa i cristiana al final de tot plegat.”
Si fem entendre els que encara malden per la independència de Catalunya que això no ho solucionaran els partits polítics: ni els antics –això ja ho han demostrat amb escreix– ni els nous –aquests que fan por quan diuen, sense diferenciar-se de l’alcalde de Badalona, que Catalunya serà dels catalans blancs (llegit com a resposta a un tweet del col·lega Julià de Jòdar). Ecs!
Si fem entendre aquests joves que, segons una enquesta, diuen que preferirien viure en una dictadura, que hi havia una proposta teòrica que es deia “dictadura del proletariat” (Karl Marx és el primer que la va enunciar). I que, encara que la seva posada en pràctica hagués fracassat, el seu fracàs no és pas diferent del fracàs del capitalisme. En tot cas, jo m’acullo al que diu Erri De Luca sobre la joventut: “N’espero una nova arrogància que no sigui bravata contra el més feble.” Aquesta arrogància és la que practiquen la majoria d’estudiants de les universitats públiques. No tot està perdut.
Si fem entendre als protagonistes de la cultura (tant els creadors com els receptors, que també són creadors si ho volen) que és urgent que intervinguin en la situació malèvola en què ens trobem. Com? Trastocant les seves estratègies, això és evident. Potser començant per cridar amb Erri De Luca (un altre cop ell): “No vull el poder, sota cap forma.” És a dir, deixant d’alimentar, ni que sigui gradualment, les engrunes del sistema sota el paradigma de les subvencions, les ajudes i els premis. Perquè la cultura que vol transformar deixi de ser competència i desfici per guanyar, cosa que no la diferencia gens de l’esport.
Si fem entendre que, en tots els camps de la cultura (i de la societat, ben mirat), és millor el poder assembleari, col·lectiu, que el dirigisme autocràtic. Ja podem riure i fer befa de les assemblees de la CUP. No siguem rucs, no ens deixem entabanar: és millor una assemblea, per més manipulada que la interpretem, que la gran manipulació que suposa que des del comitè central d’un partit, des del despatx d’un polític o d’un funcionari, des d’un tribunal o des dels salons d’un monarca et diguin el que has de fer. Es tracta d’avaluar on s’escolten més les teves opinions, on ets més lliure. Per no caure en un nou esclavatge com el descriu Everett: “Som esclaus. Nom som enlloc. Una persona lliure pot ser on vulgui. L’únic lloc on podem ser nosaltres és l’esclavitud.”
Si fem entendre a la ciutadania que els poders esperen de nosaltres la conformitat amb tot el que diuen i fan; i que ens hauríem d’acostumar a repetir, encara –i amb els mateixos motius de quan va concebre la cançó–, aquests versos de Raimon:
“Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.
Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.”
Si em faig entendre, per acabar aquest escrit meu a cavall de dos anys, que us desitjo el millor per al 2026 que acaba de començar. Tot depèn de nosaltres!
Nota al marge 1. De Percival Everett cito la seva novel·la James, en traducció de Jordi Martín Lloret. D’Erri De Luca, La volta de l’oca, traducció d’Albert Pejó.
Nota al marge 2. La imatge que encapçala aquest text és un grafit de l’artista David Ribas Boldú. Li agraeixo la confiança.
