Un any bo, entre “trumpades” i el drama de l’habitatge

El 2025 ha anat bé, amb un notable creixement del PIB, un augment de la feina, una baixada dels desocupats i uns preus que han fet els deures. Però una normativa mal enfocada gairebé ha eliminat l’habitatge de lloguer, tot agreujant el gran problema de Catalunya.

Si a començament d’any ens haguessin dit que l’acabaríem amb augments de les estimacions del creixement econòmic per part d’entitats serioses, probablement no ens ho hauríem cregut. El fet és que fa dotze mesos les previsions de l’augment del PIB per al 2025 estaven al voltant d’un 2%. I sembla que acabarem fregant un 3%. Una diferència molt positiva, senzillament espectacular, sobre allò que era esperat. La bola de vidre es va quedar curta en la xifra, però no anava desencaminada sobre l’estat dels ànims, que han estat presidits per l’angoixa i els sobresalts. Ha estat un any de tensions, gairebé totes venint de fora, per les excentricitats i els rampells del president Trump, pel seu interès a trencar l’ordre del món d’aquestes darreres dècades. I, durant tot aquest procés, la paraula més habitual ha estat incertesa. Les formes barroeres d’actuar de Trump feien por, però el comportament de gàngster emprat, finalment, ha ultrapassat les previsions.

Avui, amb perspectiva, sembla que les pors a les amenaces del multimilionari president havien superat l’afectació real a casa nostra, ja que les exportacions catalanes als EUA, malgrat els aranzels, no han afectat massa les xifres globals, perquè la part que hi va és molt baixa en percentatge sobre el total, un 4%. En canvi, sí que s’ha notat un fre en les vendes destinades als grans països clients tradicionals, com ara Alemanya, França i Itàlia, que han travessat uns mesos molt complicats i amb el tradicional motor d’Europa fregant la recessió aquests últims sis mesos. Malgrat tot, fins al mes d’octubre, les exportacions totals catalanes de béns encara han pujat un 1%.

Un dels aspectes més destacats de l’any ve, sens dubte, per aquesta banda. Durant el 2025 hem canviat el patró de creixement econòmic, en els últims temps molt basat en les vendes a l’exterior. Enguany, en canvi, la demanda interna, és a dir, el consum de les famílies i la inversió, ha estat el motor del creixement, i han quedat en un segon pla les exportacions de béns i serveis.

De fet, els tres pilars sobre els quals hem crescut més que no esperàvem els podem resumir en la demanda interna, és a dir, en un fort consum privat i un repunt en la inversió empresarial; en la despesa del turisme, que malgrat haver reduït el ritme de creixement ha aportat més diners a l’economia i al fet que s’ha continuat creant ocupació neta de manera notable, amb una taxa de desocupació que ha tornat a baixar.

Comencem per aquest últim factor. Durant l’any s’ha mantingut l’expansió en el mercat de treball. Així, l’ocupació, segons l’EPA del tercer trimestre, registra un creixement interanual d’un 2,3%, fins a assolir una xifra rècord de 3,9 milions d’ocupats, i l’afiliació a la Seguretat Social creix d’un 2,2% interanual, fins a 3,7 milions. A més, la taxa d’atur (8,2%) es manté en els valors més baixos des de començament del 2008, tot i que encara estem dos punts per damunt la mitjana de la zona euro.

Un dels aspectes més negatius en el mercat laboral és la queixa continuada dels empresaris que, malgrat els més de 300.000 desocupats, no troben gent preparada per a treballar. Aquest és un problema que s’arrossega des de fa molts anys, però es fa més punyent en moments d’expansió com els que travessem. El desequilibri entre la formació i les necessitats del mercat es torna a fer palès amb més gravetat.

Per sort, amb vista al demà, ha augmentat la gent que volt estudiar formació professional, però no n’hi ha prou, perquè la necessitat de moltes empreses és per a ara mateix. En alguns casos, es contracten nois i noies amb una bona preparació bàsica i són formats a les empreses, però és clar que no totes ho poden fer, sobretot les pimes.

Si passem al consum privat, cal dir que manté un to dinàmic (3,5%), recolzat en l’augment de l’ocupació, la recuperació gradual de la renda real disponible de les llars i, no ho oblidem, a un tipus d’interès més baix. Un tipus que ha alliberat diners a les persones endeutades, sobretot en hipoteques, per una banda, i han facilitat la demanda de crèdit a un cost més raonable, per una altra.

A la millor activitat comercial hi ha contribuït també el turisme estranger, malgrat l’estancament en els mesos d’estiu, sobretot a la ciutat de Barcelona. En el conjunt de l’any (del gener a l’octubre), l’afluència de turisme estranger registra un creixement d’un 1% en termes anuals, mentre que la despesa manté un ritme més positiu (4,4%), si bé inferior al 10% que es va anotar el 2024. De qualsevol manera, cal recordar que l’any passat es va assolir un màxim històric, per exemple, en el total de pernoctacions. Per tant, és molt difícil continuar un ritme d’augment en un context de màxims i d’alta intensitat turística, alhora que l’apreciació del tipus de canvi de l’euro, enfront del dòlar i unes altres divises, ha afectat lleugerament el turisme no europeu (atès que els surt més car fer turisme aquí).

I l’altre aspecte que, enguany, també té una especial rellevància és la formació bruta de capital, que presenta una taxa interanual d’un 6,9% en el tercer trimestre, cinc dècimes superior al trimestre anterior. Quant a aquesta variable, la inversió en béns d’equipament mostra una taxa d’un 9,1% i la inversió en construcció d’un 5,4%. En la primera, el fons europeu hi té alguna cosa a dir i el tipus d’interès, també. A més de les expectatives, és clar.

Quant al segon, el sector, des de la segona meitat del 2024 mostra una acceleració gradual, afavorit pel tipus d’interès més baix. El tercer trimestre del 2025, el creixement del VAB de la construcció augmenta un punt percentual i la creació d’ocupació també és molt significativa. Amb tot, alguns indicadors d’oferta, com ara els visats d’obra d’habitatge, continuen amb una evolució feble a Catalunya. Vet aquí el problema.

Perquè, sense dubte, el de l’habitatge és el problema, amb majúscula, que tenim en acabar l’any a Catalunya. Diguem-ne que ha estat un exercici molt intens per al mercat immobiliari a Catalunya. Les dades de l’INE demostren que els preus en els dos primers trimestres van registrar pujades històriques, al voltant d’un 11% interanual, fet que no vèiem des de fa gairebé dues dècades. Això reflecteix una demanda molt activa enfront d’una oferta limitada, sobretot a zones urbanes i costaneres.

Ara bé, cal reconèixer que durant l’estiu s’ha començat a notar certa moderació dels preus d’oferta, que creixien al voltant d’un 9% al setembre, però encara són a un nivell molt alt. Tot apunta que tancarem l’any amb un increment proper a un 10%, fet que consolida el 2025 com un dels exercicis més dinàmics del mercat català. Probablement, en compravenda hagi estat el millor d’ençà del 2007.

Quant al lloguer, l’any acaba amb la regulació del de “temporada i d’habitacions”, prevista al projecte de llei aprovat el dijous 18 de desembre pel Parlament de Catalunya. La qualificació que ha merescut per part del Foment del Treball ha estat fulminant: un “atemptat contra la propietat privada”.

No oblidem que Catalunya aplica d’ençà del 16 de març de 2024 la limitació del preu del lloguer en 140 municipis on l’escassetat d’habitatges a un preu assolible dificulta de trobar una llar o, fins i tot, mantenir la que ja es té. A més, des del 10 d’octubre de 2024, aquesta limitació també afecta 131 municipis més. En total, són 271 on viuen més de 7 milions de persones, el 90% de la població de Catalunya.

En conseqüència, els ritmes d’augment s’han alentit, però amb una conseqüència col·lateral lògica: la progressiva desaparició d’habitatges per a llogar. Els propietaris prefereixen no renovar contractes i vendre. No és cap sorpresa, però escalfa més la situació. L’administració continua actuant sobre la demanda, mentre el problema cada dia més greu és en l’oferta. Els joves són els grans afectats per la manca d’habitatges i pels preus massa desequilibrats en relació amb els sous que es cobren.

Crec que és el gran problema per a resoldre de l’any. Bé, en queden molts més, sobretot, amb les pensions, que han assolit rècords històrics de pagaments i de dèficit sobre les cotitzacions, però les conseqüències no són tan immediates com a l’habitatge.

Finalment, gairebé amb to menor, queden els preus al consum. Al novembre tenim l’IPC al 2,6% a Catalunya, que es repeteix per tercer mes, però puja des del maig (1,8%), tres dècimes per sota del tancament de l’any passat, però amb un comportament pitjor al de la zona euro (2,1%), si bé millor que en el conjunt de l’estat espanyol (3%). Durant l’any s’han fet els deures, però podria estar una mica més avall.

I, “last but not least“, quant a les promeses econòmiques que el govern central havia fet a Catalunya, continuem esperant què passarà amb la principal, el finançament singular, si bé, com més dies passen creix la percepció que hi haurà un nou finançament autonòmic l’any vinent, però de singular, res de res. Segur que hi haurà més cafè per a tots i ja veurem com es distribueix la loteria, després de tants anys d’estar caducat l’actual sistema. No sóc gens optimista en aquest punt. Motius me’n sobren i n’hem parlat molt durant aquests últims mesos. El 2025 s’ha acabat, com tantes vegades, amb moltes paraules i sense fets. Confiança, doncs, per sota de zero.