Antonina Canyelles, la dona bala de la poesia catalana

“Un dia/ diràs ametler/ i els teus néts/ no t’entendran/ perquè sols sembrares/ arbres d’ombra.” Aquest poema que acabeu de llegir és inclòs dins el llibre Xampú Xampany d’Antonina Canyelles (Palma, 1942), publicat la primavera passada per l’Editorial Lapislàtzuli. És solament una mostra de la intensitat de la veu poètica de Canyelles, un dels poetes més importants actualment en llengua catalana. Demà serà una de les grans protagonistes de la Setmana del Llibre en Català: a les vuit del vespre a l’escenari 1 farà un recital de la seva poesia titulat Antonina Canyelles, la dona bala de la poesia. Aprofitem l’avinentesa per traçar el perfil d’una autora extremadament original i contundent. “Massa sovint/ em demanen/ què és per a mi/ la poesia. Mira, abans/ de fregir el peix/ l’escat, l’esbutz,/ el rent, el sal/ i l’enfarin./ Ah, i l’oli,/ d’oliva i ben calent./ Au, circula.”

Molts dilluns Antonina Canyelles va a la llibreria Embat. En algun dels bars de la vora fa tertúlia amb amics i coneguts. Moltes vegades és amb Antoni Serra i amb Glòria Forteza i Xesc Sanchís, els amos de la llibreria. Ser-hi, en una d’aquestes xerrades, és un privilegi. Arreglar el món i la bolla és la màxima ocupació. Hi ha tabac a la taula, cafè i paraules gruixades quan calen. Però d’on surt aquesta poetessa que tot sovint he vist amb jaqueta texana o de cuir negre, cabells sempre curts, ulleres que amaguen uns ulls vius que quan s’emprenyen espurnegen i somriure acerat? Filla de la postguerra, afirma que sempre havia tingut contacte amb la poesia, però una tuberculosi a dinou anys la va obligar a estar mig any al llit i tres més de repòs en què va llegir de tot. Ha estat llibretera, professora de català, ha tingut una botiga d’antiguitats…

Ara fa vint anys va començar el seu ressorgiment poètic amb un llibre anomenat Piercing i publicat a l’editorial Lleonard Muntaner. Hi havia qui es pensava que era una autora novella i jove, però aviat canviaren la percepció en llegir la terrible potència d’aquells versos i de l’actitud que denotava el poemari. “A vegades,/ entre les runes,/ entre les bombetes foses/ entre les pells de taronja,/ entre les valves dels mol·luscs,/ dins les cabeces dels cascalls,/ dins els cors de les carxofes,/ dins el suc de la retina,/ dins la medul·la del vímet/ hi ha/ quelcom que em fa sentir/ que el meu centre som jo/ i la meva soledat.” Potser tot això era l’acumulació de gairebé vint-i-cinc anys de silenci poètic. Canyelles s’havia fet conèixer amb Quadern de conseqüències, el 1979, i el 1981 va ser el torn de Patchwork: dibuixos i poemes. De llavors fins al 2005, escriptura sí, contacte amb els lectors, gens ni mica. I aquest llibre el va seguir D’estructura circular, el 2007.

Començament de pinyol vermell

Això sí, el començament havia estat espectacular. Quadern de conseqüències va guanyar el premi Marian Aguiló del 1979 i al jurat hi havia Vicent Andrés Estellés, Miquel Bauçà, Josep Maria Llompart, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover. Poca broma. De fet, Estellés és un dels poetes que més sovint ha reivindicat d’ençà que va caure a les seves mans un exemplar de Donzell amarg. El defineix com un poeta de la carn, que l’interessen molt més que els poetes de l’esperit.

El gran punt d’inflexió en la trajectòria d’Antonina Canyelles va ser Putes i consentits, el seu llibre fetitxe, el que li va obrir les portes de tot allò que ha vingut després. Va veure la llum gràcies a Lapislàtzuli el 2011, i se n’han fet unes quantes edicions, com ara la il·lustrada del 2020, a més d’un espectacle poètic el 2015. I què hi poden trobar els lectors a Putes i consentits? Doncs una antologia de tots els seus llibres fins llavors i 34 poemes inèdits més. “Aquests poemes no contenen/ conservants ni colorants./ Consumiu-los preferentment/ abans de consumir-vos.” Tot va ser arribar a l’editorial perfecta per a la seva poesia, una espècie d’adopció mútua, un picar pedra conjuntament per trencar la invisibilitat d’una poetessa inclassificable.

Albert Mestres, al pròleg del llibre, afirmava que si la recepció de l’obra de Canyelles va ser tardana fou per qüestions externes. “Em refereixo a la doble condició d’Antonina Canyelles de dona i de mallorquina, ja que és una persona que escriu literatura marginal, com és la poesia, des d’un gènere marginal, com és el femení, dins una cultura marginal, com és la catalana, dins una catalanitat marginal, com és la mallorquina. I Canyelles no s’ha barrejat mai ni amb la beateria feminista ni amb la beateria literària, l’única manera de prosperar en condicions tan adverses.”

Jon López de Viñaspere, editor de Lapislàtzuli, explicava en una reedició de Putes i consentits: “Deien els indis Lakota que tots tenim una música, i que cadascú ha de cantar la seva cançó. I no hi ha dubte que aquesta oreneta de vol alt, que aquest falciot de mitjanit i vol rasant de qui parlem, canta formant la seva tonada en un estil unívoc, amb una veu tan personal i tan identificable com ho poden ser els primers acords de la guitarra de Lou Reed o com l’animalitat escènica dels Rolling Stones. I això és, en definitiva, Antonina Canyelles, la vella rockera que mai no mor, una cuqueta de llum enmig de tanta foscor, una veu humil i rotunda de poeta perduda en el gran soroll del món.”

Els darrers deu anys

L’arribada a Lapislàtzuli, doncs, va voler dir canviar el ritme de publicacions que havia tingut fins llavors. Va fer una provatura a Edicions 62 el 2013 amb La duna i la cascada, però aquests darrers deu anys tot ho ha publicat a Lapislàtzuli: Nus baixant una escala, el 2015; Les banyes del croissant, el 2018; Exercicis d’una mà insomne, el 2021; Bistecs de pantera, el 2023, i finalment aquest Xampú Xampany del 2025. Cinc llibres en deu anys que han anat acompanyats de l’assaig de Sílvia Campins sobre la seva obra, el 2018: Mai de mai, bandera blanca (una aproximació a la poesia d’Antonina Canyelles), o el retrat que en va escriure Laia Malo per a l’associació d’escriptors en llengua catalana.

Abans del 2011 i Putes i consentits, arran del seu retorn a la poesia el 2005 i el 2007, Canyelles es va anar convertint en una autora de cada vegada més sol·licitada als recitals. La seva presència escènica i la manera singular com recita els versos –demà en podeu tenir una bona mostra– la fan també magmàtica. Amb la contundència dels seus poemes breus, ben sovint carregats de dobles i triples significats, i amb la manera de dir-los va anar corrent el boca-orella fins a convertir-se en un dels poetes més sol·licitats en els recitals.

Més d’una vegada ha reconegut que li costa d’escriure, que hi ha versos que se li resisteixen, però que s’ho passa molt bé i que en cap moment l’escriptura no li ha pres ni la son ni la gana. Hipertensa, afirma que la ironia és la seva sal i que treballa molt els texts, esporgant-los una vegada i una altra fins a arribar a aquesta forma suposadament senzilla, però que et deixa el cap com un timbal. També afirma que és autora d’un sol llibre que ens va lliurant a bocins i que l’encanta inventar a l’hora de crear. Canyelles estima Mallorca amb bogeria, però està farta de moltes coses que hi passen, allà i a tot arreu: la saturació de les cales, les botigues singulars que tanquen, els escriptors beneitons i el fet que “pots escriure molt malament i et publiquen”.

Així, doncs, si a la dona bala de la poesia catalana un vers se li apareix a l’hora de dinar, el deixa partir perquè hi ha coses més importants, com ara dinar. De vegades la trobes per Palma, en llocs autèntics com la Bodega la Rambla, gaudint d’un variat amb amics, perquè, com ella mateixa escriu: “A la tomba,/ res de maletes,/ només coses/ petites i alguns/ secrets.”