Antoni Vives: “L’Aràbia Saudita viu una revolta il·lustrada des de dalt”

L’economista Antoni Vives (1965), ex-militant de l’MDT, ERC i finalment CDC, va formar part de l’equip del batlle de Barcelona Xavier Trias i durant quatre anys va ser regidor d’Urbanisme a Barcelona (2011-2015). Figura destacada i ascendent dins el partit, la seva carrera política s’estroncà quan fou condemnat per haver contractat irregularment Jesús Arévalo (CiU). El 2015 va renunciar a l’acta de regidor, i tres anys després se’n va anar a l’Aràbia Saudita, on hi ha viscut set anys. Deu ser un dels catalans que coneix més bé el país, i el príncep Mohammed bin Salman, a qui admira per haver-se decidit per transformar el país. Vives va ser un dels directius del projecte saudita i futurista de Neom, en ple desert, on es vol que visquin deu milions de persones i on es preveu de construir una ciutat, la Línia, que s’inspira, en part, en el pla Cerdà. Vives, convençut de les seves arrels jueves, família de conversos, ha quedat fascinat pel caràcter acollidor del país àrab, com explica en aquesta entrevista feta a l’Ateneu Barcelonès. Una entrevista en què avança detalls del llibre que escriu sobre els seus anys a l’Aràbia Saudita, que Vives és un autor prolífic consolidat (té més de deu llibres escrits, i és premi Joan Fuster d’assaig 2003, premi Crexells 2011 i premi Llibreter de Narrativa 2014). Vives, ara que podria viure retirat, i s’ha instal·lat bàsicament a Mallorca, avisa que no ho pensa fer perquè hi ha lliçons saudites per a aplicar als independentistes catalans.

—Diu que heu escrit un llibre. De què tracta?
—És una barreja de la meva experiència a l’Aràbia Saudita, no tant des del punt de vista memorialístic, que també, com mirant d’entendre quin és l’estat de la geopolítica mundial, que passa, sens dubte, per aquest país i el príncep Mohammed. M’hi vaig estar set anys. Venia cada dos o tres mesos, però vaig arribar a fer-hi estades de més de mig any. Hi vaig anar sense la família.

—Éreu a l’equip que feia Neom.
—Neom és una regió al nord-oest de l’Aràbia Saudita. A mi m’agradava dir que és una de les fronteres indiscutibles del món: un xoc entre dues plaques tectòniques, l’asiàtica i l’afroeuropea. És un lloc meravellós. És on passa gran part de Lawrence d’Aràbia, i les tribus locals són les mateixes que hi apareixen. El príncep Mohammed va triar aquesta regió per desenvolupar-hi una zona econòmica especial, com va fer Deng Xiaoping a la Xina. Volia que fos una vàlvula amb la qual el món pogués entendre la transformació saudita i, alhora, aprofitar un espai de progrés on es poguessin resoldre alguns dels grans problemes de la civilització actual. Tot això s’emmarca en la seva Visió 2030. És un projecte brutal.

—Costa de creure que es pugui construir una ciutat de més de cent quilòmetres, un sol edifici, la Línia, la capital de Neom.
—Aquesta regió està pensada per tenir uns deu milions d’habitants, amb la mida exacta de l’estat de Massachusetts, als Estats Units: 26.000 km². Havíem de fer-hi una ciutat nova. I que no tingués embussos, ni la petjada ecològica i física com les ciutats d’ara. Durant un any, vam treballar amb els millors despatxos d’arquitectura i urbanisme del món per presentar vuit propostes diferents: Nikken Sekkei, Stefano Boeri, Bjarke Ingels... Fins que vam parlar amb Morphosis, l’equip d’en Thom Mayne, de Los Angeles, premi Pritzker. Thom és un vell rocker de la utopia. Ha fet peces úniques. Nosaltres volíem protegir el desert. El desert, sovint, és vist amb menyspreu. Jo deia: “No, no, el desert té valor per si mateix.” Fer una urbanització al desert, aixecar un carrer, això ja està fet. La part creativa de la discussió amb el príncep era que ell demanava més. Amb Thom se’ns va acudir la idea d’una ciutat lineal. Parlant amb ell, vam recordar les vies transcendentals de Cerdà [les que connecten la ciutat amb l’exterior] i vam arribar a la conclusió que havíem de fer-ne una de planetària. Si agafes la posició de la Línia i la relaciones amb el món, lliga amb tots els deserts de la Terra. Si som capaços de crear una ciutat nova amb una petjada ecològica mínima i que permeti de viure en ambients aparentment impossibles, haurem fet bingo. En aquell moment, la Línia no feia cinc-cents metres d’alt i dos-cents d’ample; feia prop d’un quilòmetre d’amplada i tenia edificis normals. Després vam decidir compactar-ho.

—I ara és un sol edifici?
—La Línia no és un edifici, és una topografia.

—Però hi ha talls o és una continuïtat?
—És una continuïtat. Neix al golf d’Àqaba i puja fins a set-cents metres. Mor en un penya-segat i reapareix a la plana de Tabuk. Els dos trams s’uneixen per sota: en diem l’espina dorsal, on hi ha el sistema i la infrastructura.

—Vau conèixer de prop el príncep. Com és?
—El príncep Mohammed és un estadista jove, molt intel·ligent, atent als signes del temps i amb una gran ambició de situar el seu país al nivell d’influència que creu que li correspon. Té idees pròpies. Ha nascut per ser rei, i per ser rei absolut, en el context de la cultura àrab. Ha nascut per redefinir el paper de l’Aràbia Saudita i dels àrabs en el món. És un nation builder, un home que vol convertir els saudites en un poble cohesionat no només per la religió, sinó també per un sentiment compartit de solidaritat, de béns i de serveis, i d’un orgull nacional que abans no tenien.

—Si ho he entès bé, vol substituir la religió com a factor unificador pel nacionalisme.
—Sí. És un nacionalista. N’hem parlat. Coneix bé la realitat catalana, coneix molt bé Barcelona. Vol construir una nació.

—I quina seria la seva posició respecte de l’independentisme català?
—Aquesta gent és molt intel·ligent i està molt ben informada. Sabien a qui contractaven quan em van fitxar. Podien haver triat qualsevol. A Google hi ha totes les coses bones i dolentes que es diu de mi. No sé quina és la seva posició exacta, però crec que entén que, per tenir un país fort, cal una identitat forta que es transformi en voluntat política. Ho entén perfectament. Admira els pobles que han fet una opció nacional forta, i un d’aquests, sens dubte, és Catalunya. Quan em van contractar, l’1 d’Octubre era molt recent, i se’n parlava molt.

—Comenteu la frase: “Bin Salman és un demòcrata.”
—No, no ho és. El món occidental hauria d’entendre que, encara que la democràcia és el millor sistema –perquè incorpora la llibertat individual i col·lectiva–, establir-ne una com les nostres requereix segles, i encara tenim el que tenim. Donar lliçons a gent que fa vuitanta anys vivia en un sistema tribal i colonitzat és, com a mínim, de pocavergonya. Mohammed bin Salman està convençut que el seu sistema familiar és el que defineix el país (sense els Saud al poder no hi ha Aràbia Saudita) però també entén que la societat ha de ser oberta. Neom n’és un exemple fonamental. Cal admirar-lo, perquè afronta aquests canvis amb molt de coratge i contra sectors poderosos.

—Costa de creure que pugui acabar traient la religió com a element unificador en el país de la Meca, de Mahoma.
—I tant, que se’n sortirà. L’Aràbia Saudita és un dels països més joves del món: la mitjana d’edat és de trenta anys. El 25% dels menors de trenta s’ha format als Estats Units. Els programes de beques són espectaculars. Quan el 1979 hi va haver l’intent de cop d’estat i l’ocupació de la Meca per salafistes, el rei va pactar amb el món wahhabita, i va cedir part del control de l’estat al clergat. Però també va crear aquestes beques per a estudiar fora: un cavall de Troia. Pensen a llarg termini. I ara a l’Aràbia Saudita la dona és el gran motor de canvi, juntament amb la joventut. Les dones brillen. En el món islàmic, el vel cau més a l’Aràbia Saudita que enlloc.

—Quan vau arribar, dèieu que les dones del ministeri eren darrere una mampara, amagades. Quan vau marxar, on eren?
—Eren arquitectes, secretàries, directores generals, consultores. Hi ha hagut una liberalització total. Un perfil molt important és el de la princesa Reema, cosina del príncep i ambaixadora als Estats Units, que estima Barcelona, on ha passat les vacances catorze anys, i és clau en aquest canvi. En una conferència sobre el nou rol de la dona, va explicar que li havien prohibit dedicar-se al patrimoni familiar i s’havia revoltat. És una revolució, es diu que l’Aràbia Saudita viu una mena de revolta il·lustrada des de dalt: una aliança de gent intel·ligent dins la família reial.

—Volia parlar de Jamal Ahmad Khaixoggi, periodista, opositor… esquarterat pel règim.
—Jo ja era allà. Ho vaig viure molt malament, va ser un desastre.

—I el príncep, com ho va veure?
—No en vull parlar, d’ell. Però això era antic règim. Va passar un any després d’haver anunciat ell la Visió 2030, que mira al futur, i estic segur que no va agradar gens als qui la impulsaven. Va ser un assassinat execrable. Diguem-ho perquè quedi dit. Ara, quan sento segons qui parlar-ne, que són els mateixos que manaven amb Lasa i Zabala, que no em vinguin amb lliçons. Està malament? Sí. Però això justifica destruir tot un règim? No. A nosaltres ens va perjudicar: algunes portes es van tancar durant set o vuit mesos… Després es van reobrir totes.

—A The Wall Street Journal van publicar que us havíeu barallat a cops de puny amb un altre directiu.
—Totalment fals. Una invenció. Jo he estat molt a prop del príncep i he atret molta atenció, positiva i negativa. Per treballar allà cal personalitat. Hi ha hagut tensions, però mai violència. Ara bé, sí que hi ha gent que ha sortit escaldada de discussions amb mi, això és cert.

—El llibre The man who would be king, de Karen Elliot House, diu que el príncep us defensava a vós.
—No és que m’hagi defensat: he estat al seu servei i ens hem entès molt bé. Hi ha hagut una connexió intel·lectual important. Quan hi he discrepat, li ho he dit. Per exemple, si vols resultats en cinc anys o deu, no facis una ciutat com aquesta. Però al final ha prevalgut el curt termini, i també ho entenc: cada rial que anava a Neom era un rial que podia anar a escoles. Però la visió ja està consolidada, i per això també era el meu moment de marxar.

—Us en vau anar perquè vau voler, o perquè ho van voler ells?
—Perquè ho vam voler tots dos. I me’n vaig anar bé. De fet, continuo fent consultoria per al món saudita.

—Comenteu la frase: “Bin Salman voldria fer pactes amb Israel, però les accions de Netanyahu a Gaza ho frenen.”
—Això no va de persones, sinó de realpolitik. El príncep entén la geopolítica des de la influència i la realitat. Israel hi és per quedar-s’hi, això és un fet. La inestabilitat no beneficia ningú, i cal trobar una solució que inclogui els refugiats i aïlli l’Iran, que vol dominar la zona i tenir sortida a la Mediterrània. Tot això és històric, i gira entorn del conflicte sunnita-xiïta. Per cert, prop del 20% dels saudites són xiïtes, i viuen sobretot a la zona del petroli. El príncep vol estabilitzar la regió i que tothom hi trobi lloc. I sabem que les reserves de petroli duraran encara uns cent vint-i-cinc anys al ritme actual. Per tant, ara és el moment de posar pau.

—Quin paper tindrà ara Mohammed bin Salman respecte de Gaza?
—Ja el té. És impossible que hagi passat el que ha passat a Gaza sense una certa anuència dels estats àrabs. No els agradava el drama humà, però aguantaven. Esperaven que aparegués el president nord-americà amb una proposta acceptable, i s’hi han alineat. Tot i els estirabots del president, darrere de la proposta de Trump hi ha la voluntat d’estabilitzar.

—Hi vau veure pobresa, a l’Aràbia Saudita?
—Sí, però no extrema, perquè tothom rep una pensió, també els joves, per anar tirant. Hi ha una gran classe mitjana, molta gent que viu de l’administració. Els rics són extremadament rics, però el que més m’agrada és el desert i l’enyorança que desperta. El millor saudita és aquell amb qui comparteixes un foc en una haima a les dues de la matinada sota un cel estrellat i ben servits!

—Voldríeu subratllar alguna idea?
—Sí: hem d’acceptar que hi ha una distància cultural, però també que som molt a prop. Ells formen part de nosaltres, i nosaltres vivim en gran part d’ells. La hipocresia no pot durar. Hi ha qui al Mobile World Congress de Barcelona critica durament el règim i després es posa un logotip d’STC al pit, sense saber que vol dir “Saudi Telecom”. Els hem de conèixer millor i amb respecte. Hi podria haver una relació molt més fructífera, especialment entre catalans i saudites. El somni seria que evolucionessin cap a una societat democràtica, i és possible, però cal temps. Crec que hauríem de tenir-los més en compte i, alhora, ajudar-los a evolucionar. He arribat a estimar molt el Caire i Amman. Fer el viatge d’Amman a Neom és sensacional. He tingut la sort de pregar dins la mesquita del Profeta. Vaig pregar davant la cúpula verda, a la casa de Khadija, dona del profeta. Em va emocionar molt.

—Sou un ateu interessat en la religió?
—No. Sóc catòlic, d’aquells progressistes que ja gairebé no som catòlics, perquè el catolicisme actual és insuportable. Però pertanyo a aquest món. M’interessa l’espiritualitat dels pobles. La religió cada dia m’emprenya més, però l’espiritualitat m’agrada. Quan vas a l’Índia o a Indonèsia descobreixes coses fonamentals. En el llibre, hi ha un capítol dedicat a la fe petita, com la de la meva mare: la fe que aguanta la vida de les persones. Si la destrueixes, el buit és tan brutal que només el poden omplir coses fungibles. S’ha d’anar amb compte. A l’Aràbia això es veu molt clarament.

—Ara a què us dediqueu?
—He tornat i em volia retirar. Passo molt de temps a Mallorca, on he trobat el meu lloc. Escric, i quan em truquen del món perquè els doni un cop de mà, si m’interessa, hi vaig.

—Podeu retirar-vos?
—Però no em retiraré. Hi ha molta feina a fer, sobretot aquí. Una de les lliçons de l’Aràbia per als catalans: deixem d’obsessionar-nos per l’estètica i fem-nos efectius en l’aplicació no tan sols de polítiques, sinó també de maneres de fer política des d’on siguem, que ens acostin de debò a l’objectiu fonamental: la independència. La segona lliçó és que això va de realpolitik: segons quines gesticulacions no serveixen per a res, sinó per engrandir persones molt petites. Si no ens convencem que cal fer política de debò, que aquí no tenim amics i que hi estem tots sols, el temps se’ns acaba –almenys als qui tenim l’edat que tenim. Espero que els nostres fills ho puguin fer. Però nosaltres hem d’entendre que s’ha acabat el temps de l’estètica. Si no, estem ben fotuts.