18.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 19.11.2025 - 21:01
“Crepuscle
Tot i que avui els sucs del crepuscle
són corones d’espines, ira de llangardaix,
com quan era més jove a estones m’ompl
les butxaques de velluts i llunyanies.
Me les ompl de pensaments balsàmics,
d’intervals lírics, de cistelles de fruita,
de resplendors i ecos de la terra promesa:
rius i vinyes, mel i horts, coure i ferro.
Després, ¿el buit total, ni un bri d’herba?”
Aquest és un dels poemes que podreu llegir a Entre dues fosques, d’Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, Mallorca, 1945), publicat per Proa en aquesta represa literària de tardor. L’escriptor mallorquí va tenir una entrada tardana en la publicació dels versos –no va debutar fins el 1986– però s’ha consolidat com una veu imprescindible d’aquests darrers quaranta anys, primer amb una repercussió sobretot illenca, però després com a autor de culte del panorama literari de tots els Països Catalans. La celebració d’aquests quaranta anys de creació poètica i dels seus vuitanta anys de vida és un bon moment per a traçar el perfil de Vidal Ferrando i celebrar l’aparició d’Entre dues fosques.
Néixer a Santanyí en plena postguerra condiciona. Acabar dedicant-se a les lletres a la contrada on t’has dedicat a ensenyar a l’institut, també. Més que res perquè hi ha llargues ombres que pesen tant en la memòria com en la història i en la literatura. Una, sens dubte, és el contraban. Santanyí ha estat un dels municipis illencs amb més presència d’aquesta activitat. Les històries del contraban –que abracen de mitjan segle XIX fins fa dos dies, però que van viure la plenitud del 1910 al 1960– forgen caràcter. De fet, Joan March va venir a aprendre’n en aquesta vila de Mallorca abans de convertir-se en “el darrer pirata de la Mediterrània”. L’escriptora Antònia Vicens (1941) ha explicat més d’una vegada que va demanar al seu pare que un dels seus viatges li portés una màquina d’escriure i que aquella, la seva, va ser la tercera que hi va haver a la vila, després de la del mossèn i de la de l’apotecari. El contraban també ha estat un dels temes importants de Vidal Ferrando, quan el poeta es vesteix de narrador.
L’altre fet important és la història i la consciència de formar-ne part. Santanyí és un dels pobles més àrids de Mallorca, amb una gran extensió de costa al sud de l’illa. La mar immensa al davant, el rostoll cremat al darrere. El poble blanc on ara el dimarts, quan hi ha mercat, l’embús arriba a molts quilòmetres de distància. El poble on es pot viure perfectament en alemany, on sentir català de vegades és prou difícil. Aquesta brutal transformació i tot el pes exercit per la dreta agrària i terratinent (ara reconvertida en molts casos en hotelera) també hi marca el caràcter. I l’arribada del turisme en massa, és clar, que ha canviat la fesomia del municipi en molts indrets de costa. Antoni Vidal Ferrando n’ha explicada molta, d’història, als seus alumnes. I l’ha viscuda en la pròpia carn.
I la literatura, és clar. Santanyí és el poble on va sorgir la figura de Bernat Vidal i Tomàs (1918-1971), apotecari i literat, i sobretot la de Blai Bonet (1926-1997), un dels grans referents de la poesia catalana del segle XX. Tant l’un com l’altre són noms que marquen d’alguna manera la resta d’escriptors, tant de la vila com de Mallorca, i directament aquesta altra escriptora santanyinera de gran projecció, Antònia Vicens, que a vint-i-set anys ja va guanyar el premi Sant Jordi de novel·la amb 39 graus a l’ombra (1967), una de les primeres novel·les a descriure les transformacions que causava el turisme a l’illa.
Així doncs, el nostre escriptor té, d’una banda, la història del poble i el contraban; la història general i la transformació de Mallorca i de Santanyí pel turisme, d’una altra; i la presència de grans figures literàries sorgides del municipi com a elements que poden ajudar a entendre la seva trajectòria. A tot això hi hem d’afegir sens dubte un material de primer ordre que marcarà l’obra de Vidal Ferrando: totes les seves lectures, la porta a tot un univers que es mescla amb el substrat anterior per convergir en una obra ben singular que arriba ara a Entre dues fosques, on podem llegir els versos del poema “Veus”:
“Fa estona que em criden des dels avencs
inescrutables del país dels morts.
De segur que no és la mare ni el pare.
Hi ha massa impietat, excessos, grunys;
molta d’escòria i gens de tendresa,
cap redol de safirs o de roselles
en la insistència color de rata,
compulsiva, estrident, d’aquestes veus.”
El 2023 Antoni Vidal Ferrando va rebre el premi Jaume Fuster, que concedeix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, a la seva trajectòria. Era la culminació d’una col·lecció de guardons entre els quals es poden comptar dos premis Ciutat de Palma Joan Alcover de poesia (el 1985 per Racó de n’Aulet i el 1995 per El batec de les pedres); el seu debut amb el premi Ausiàs March de poesia de Gandia el 1985 per El brell dels jorns i el premi Carles Riba de poesia el 2021 per Si entra boira no tendré on anar, a més de guardons com la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Santanyí el 2018 per la seva trajectòria, que demostrava que alguns, pocs, sí que acaben essent profetes a la seva terra. Els premis han estat una de les maneres que ha tingut de poder anar publicant de manera més o menys regular els tretze poemaris que fins ara ha editat. Alguns dels seus poemes s’han traduït al francès, a l’anglès, al castellà, al gallec, a l’hindi, al neerlandès, a l’italià, al romanès i al rus.
La narrativa
I així com l’obra poètica de Vidal Ferrando ha anat fent un camí que l’ha convertit en un poeta referencial dels darrers temps –amb especial consolidació els darrers vint anys, de Cap de cantó, del 2004, publicat a Proa, fins ara–, la seva projecció narrativa ha estat desigual. Vidal Ferrando ha estat un dels escriptors que han captat millor l’essència de la Mallorca contemporània, entesa com un segle llarg, en la seva trilogia El cicle d’Almandaia. Aquest conjunt novel·lístic va començar el 1994 amb Les llunes i els calàpets, publicada a l’Editorial Moll el 1994; va continuar amb La mà del jardiner, del 1999, publicada a Edicions 62, que va ser premi Sant Joan; i finalment L’illa dels dòlmens, que va veure la llum a Ensiola el 2007 i que va acabar essent premi de la Crítica Serra d’Or.
Ara fa deu anys, el Gall Editor va acabar aplegant les tres novel·les en un volum monumental titulat, precisament, El cicle d’Almandaia. La dilatació en la publicació de l’obra (un total de tretze anys entre el primer volum i el darrer) va fer que la recepció completa del cicle es compliqués. Tanmateix, el conjunt de la trilogia és un retrat demolidor de l’illa i ha tingut influència en narradors posteriors.
L’escriptor santanyiner té quatre llibres més de prosa: les novel·les La ciutat de ningú (Meteora, 2016) i Quan el cel embogeix (Adia, 2020); i el llibre de relats Els miralls negres (Meteora, 2013), a més del llibre de proses assagístiques sobre art i literatura Amors i laberints que va publicar el 2010 a Ensiola.
L’escriptura d’aquest professor tan elogiat pels seus alumnes –i en aquests temps que corren això no és gens fàcil d’aconseguir– i bonhomiós home de lletres és sempre pausada, en cerca de la paraula precisa, la manera exacta de clavar el coltell en la memòria i l’ànima dels seus lectors. Són els mateixos lectors que a vegades deuen pensar com és possible que en la mirada profunda que traspua al darrere de les seves ulleres, i en el posat d’home tranquil, calmat i bo, s’hi amaguin aquestes profundes ganes de justícia social, de passar comptes amb el món que li ha tocat de viure, bé amb la seva novel·la més punyent, el seu relat més acerat o el seu poema més culte.
Antoni Vidal Ferrando acaba de fer vuitanta anys i quaranta anys de trajectòria literària i s’afegeix a la tríada de grans poetes mallorquins imprescindibles situats en la vuitantena, juntament amb Antònia Vicens i Antonina Canyelles. Tres poetes excelsos, absolutament diferents l’un de l’altre, i que confirmen la dita que assegura que a Mallorca pegues una potada a una pedra i hi apareix un poeta. Potser sí, però de tan bons com Vidal Ferrando, pocs.
