Antoni Gelonch: “No et fas catòlic per patir, home”

Antoni Gelonch Viladegut (1956) publica un altre llibre. I ja en són vint. L’ex-directiu d’una multinacional farmacèutica i ex-director general de la Generalitat de Catalunya, ara a punt de fer setanta anys, mecenes cultural i escriptor, no ha parat de publicar els darrers anys. El llibre en qüestió és Encara ets de missa? (Albada Editorial) i hi explica la seva experiència com a catòlic partidari de la ciència i la tolerància, a més d’una fe alegre i la humil acceptació que els catòlics ja són, també a casa nostra, una minoria. Gelonch diu que sovint ha de justificar la seva creença en un entorn indiferent o directament hostil. VilaWeb va entrevistar per Zoom el senyor Gelonch, que ens atenia des de la seva estimada ciutat de Lleida.

—Al llibre intenteu lligar, i no posar en lluita constant, la fe i la raó.
—Va ser una de les intuïcions del papa Benet XVI. Jo dic que la fe no hauria d’atemptar contra els principis de la ciència. Per exemple, negar la teoria de l’evolució, com fan alguns, bàsicament protestants, em sembla patètic. Ara, la fe es basa en el misteri. Per tant, el misteri és indemostrable i, per tant, s’escapa de la raó. El lligament entre fe i raó és complex. Però com a mínim la fe no ha d’anar contra la raó.

—Parleu de l’aneguet lleig i de la idea que teniu la sensació que els catòlics comenceu a ser una minoria.
—És que som una minoria. Fa cinquanta anys, qui s’havia de justificar era qui no anava a missa, perquè tothom hi anava. Al cap de cinquanta anys, ara que és estrany és qui hi va. Fa cinquanta anys hi havia una Església que era com un pèplum de films de romans, perquè tots anàvem a missa amb centúries i era en tecnicolor. I ara, al cap de cinquanta anys, el film és en blanc i negre i estem tancats en una habitació de Bergman. La meva generació ha vist centenars de capellans que ho han deixat, seminaris tancats i la majoria de la població abandonant la fe. Quan vaig néixer, l’any que ve farà setanta anys, el nivell de batejats era del 97%. Avui no arriba al 50%. A la comunió ens movem en xifres per sota del 3%. L’assistència a la missa dominical és del 4% de la població i la majoria és gent gran, tampoc no ens podem enganyar. Aquesta és la meva generació. I ara, és clar, quan vaig a un sopar he de dir per què vaig a missa, perquè els altres no hi van.

—Defenseu un cristianisme alegre.
—És que és una cosa patètica. Vas a una església i tots fan cara de Setmana Santa. La cosa important no és que el clavessin a la creu, perquè a la creu els romans en van clavar milers. La cosa important és que va ser ressuscitat, com a mínim segons la nostra creença.

—En un capítol dieu: “Jo vull ser salvat. No som perfectes, fallem i jo vull ser salvat.”
—Sí. Què és la fe? La fe és la confiança. Confiança en Déu. Confiança que hi ha un ésser superior que vetlla per tu i t’ajuda. Perquè, pels mèrits propis, ningú no pot ser salvat. Si no és per la gràcia de Déu, no serem salvats. Això és molt protestant, d’alguna manera, però és la meva creença. He estat temptat de convertir-me al protestantisme. No ho dic al llibre, però sí. Per què no he fet el pas? Trobo que els protestants, els pastors, estan molt més preparats que el clergat catòlic, però tinc la sensació sempre d’assistir a una lliçó de filosofia i no necessàriament de teologia. És tan i tan racional que dius: “Home, si és tan racional, no sé què hi fem, aquí.” I després, perquè no hi ha la dimensió de misteri, al protestantisme. I, a més, estan neguitejats tot el dia perquè no saben si se salvaran o no se salvaran. I encara són més trists, els luterans.

—Frase del llibre: “El descoratjament és el gran mal del nostre segle.”
—El mal més gran d’aquest segle per als catòlics és el descoratjament. Pensar que tornarem a una època de cristiandat… no. A la cristiandat, no hi tornarem. Anirem cap a un altre cristianisme. I el gran problema de la societat occidental, probablement no tant de les altres societats, és la manca d’esperança. Que la primera causa de mort dels joves entre 18 anys i 25 sigui el suïcidi ja denota una enorme manca d’esperança. Per què els joves tornen a la fe? Perquè és l’única institució que els dóna esperança. És una esperança a la qual s’agafen a vegades d’una manera molt utilitarista. És l’esperança de creure que Déu els ho resoldrà tot. Sempre dic que la fe no és una assegurança. Tenir fe no t’assegura res. Però els joves, contràriament a allò que van pensar els seus pares, tornen al camí de la fe o de la pràctica religiosa cercant-hi un paraigua.

—Puc discrepar-ne una mica? Els joves tornen, més que a la fe, a l’espiritualitat.
—Aquí hi ha una diferència interessant. L’espiritualitat és individual. L’espiritualitat més la institució és la religió. L’espiritualitat pot ser molt solitària i un primer pas per a arribar a la religió. És veritat també que la institució crea molts anticossos, perquè hi ha hagut casos de pederàstia, hi ha hagut casos d’abusos, l’estructura no és gens clara, la jerarquia –sobretot a l’estat espanyol– fa declaracions polítiques que no li corresponen.

—Parleu amb una persona que és atea o agnòstica, depèn del dia, però que no és menjacapellans. Als Estats Units em va xocar molt veure que realment cada església era portada des de baix pels creients, mentre que aquí et cau de dalt del cel i et preguntes qui ho paga, tot això, com deia Josep Pla. Allà realment veus una cosa molt més dinàmica, molt més horitzontal, molt més de debò.
—L’Església catòlica als Estats Units no rep subvencions públiques. Són els fidels els qui han d’assegurar-ne el manteniment, i això els dóna una responsabilitat més gran. Aquí estem acostumats que algú paga la festa i els catòlics som aquella gent que, quan passa la col·lecta, hi posem un euro, no fos cas que ens arruïnéssim. Per tant, no tenim aquesta vocació o necessitat de mantenir l’Església. I això fa que la teva percepció sigui una altra. Paral·lelament, nosaltres hem tingut una jerarquia i un clergat molt abundants, molt més que als Estats Units, i molt acostumats a manar. La força dels fets portarà que tot això es dissolgui com el sucre. Perquè, dic al llibre, l’any 1985 hi havia un capellà per cada 2.900 habitants a Catalunya. Avui n’hi ha un per cada 6.000. Haurem de tendir cap a unitats pastorals dirigides per laics o religiosos, on la figura del capellà serà esporàdica. Una vegada el mes per a administrar sagraments, i ja està. I l’Església de Catalunya s’haurà d’autoadministrar com l’Església americana. A l’Església catòlica de Catalunya i Espanya ens aniria molt bé que l’estat no ens mantingués. Perquè hauríem de fer un esforç que no fem.

—L’ateisme a Europa és molt alt. Es deu al fet que el cristianisme és molt tolerant o que la democràcia a Europa s’ha imposat a les mentalitats inquisitorials?
—Això passa perquè Europa va tenir la Il·lustració. Sense la Il·lustració, no seria així. El problema de l’islam és que no ha tingut Il·lustració, li falta la Il·lustració. La Il·lustració permet de separar la teologia de la filosofia i fomenta l’esperit crític. Crec que la Inquisició [sic: Il·lustració] ens ha fet un gran bé també a l’Església, perquè ens ha confrontat amb el món modern. A vegades hem rebutjat el món modern, però al final ens hi hem adaptat. Quan s’arriba a l’acord que la religió del súbdit és la religió del senyor, la llibertat religiosa s’acaba. I, d’això, Luter també en té culpa. Però la Inquisició [sic: Il·lustració] fomenta aquest esperit crític que fa que la gent pugui abandonar la religió sense cap problema, sense cap condicionant. Això, en el cas d’unes altres religions, no és possible.

—Aneu una vegada la setmana a missa, sempre al mateix lloc, amb el mateix capellà?
—Normalment hi vaig el diumenge a dos quarts de deu a la meva parròquia, que és Santa Tereseta. M’agrada la comunitat i m’agraden els capellans que hi ha. Són carmelites, és una comunitat petita, però són molt oberts. Hi ha un fenomen, que és la peregrinació de catòlics cercant una església pròpia, un capellà que els agradi. Perquè, és clar, hi ha vegades que et toca cada tòtil, que és millor no anar-hi. Per exemple, el meu capellà d’aquí, a la missa on vaig, és un tio que sempre riu. I a mi m’agrada.

—Quan dieu als sopars amb amics que encara sou de missa, quines reaccions hi ha?
—Hi ha quatre posicionaments. El primer és la pura indiferència: “Que vas a missa? Doncs molt bé, però parlem de futbol.” El segon és mostrar-hi un cert interès: “Home, jo ho vaig deixar, però m’ho replantejo ara mateix.” Després, el tercer és l’hostilitat, qui treu la llista: la Inquisició, la pederàstia… Hi ha un capítol, al llibre, que es diu Hereu però no responsable. Sóc gran, però a la Inquisició no hi era. Evidentment que no la defenso, però no va ser culpa meva. I el quart posicionament és el d’una certa commiseració. M’he sentit a dir moltes vegades: “Ah! Que vas a missa? Jo et tenia per intel·ligent i encara et mous amb l’obscurantisme.” No crec que deixi de ser intel·ligent o no pel fet d’anar a missa. El llibre intenta de donar resposta a aquests quatre posicionaments.

—Voldríeu dir alguna cosa que no us hagi preguntat o subratllar una idea ja expressada?
—Que s’ha de viure amb alegria, tot això. I que no et fas catòlic per patir, collons! Et fas catòlic per estar més tranquil, per estar millor amb tu mateix. I no cal ser superman per ser catòlic. Caus i t’aixeques, com tothom a la societat. I que no tens l’obligació d’arrossegar aquesta sensació de culpa permanent, escolta. Creus una cosa que et pots proposar, però que no has d’imposar. Pots proposar la fe, però no la pots imposar. I la fe és una fe individual: la tens o no la tens. I si no la tens, escolta, deixa d’anar a missa i deixa de fer el paperot. I si la tens, no te n’avergonyeixis i no te n’amaguis. Ho has de viure amb tranquil·litat perquè no fas el mal i pots fer el bé. Aquest seria el meu principi.