Antoni Baena: “No existeix l’addicció a internet”

Sabem desconnectar de les noves tecnologies quan fem vacances? Les noves tecnologies fan que la feina sigui més present a les nostres vides? Com ha canviat internet la nostra relació amb la feina? En parlem amb Antoni Baena, director  psicòleg i director del màster en salut digital de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

—Vivim en l’era de la hiperconnexió i les noves tecnologies. Això fa que cada vegada ens costi més de desconnectar i fer vacances?
—El que costa més és diferenciar la part de feina de la personal. La connexió de vegades és bona, el problema és per a què la fas servir. Diversos estudis han demostrat coses que nosaltres no havíem pensat mai. Per exemple, hi ha professionals de la salut que diuen que se senten més cremats perquè tenen un telèfon per a tot, per a la feina i per a les qüestions personals. Llavors, en moments que no són a la feina els arriben missatges sobre pacients. Abans tu tenies un el telèfon fix a casa i un altre a la feina. Quan sorties de la feina, el telèfon es quedava allà. Per tant, si algú et trucava, no t’arribava. Més tard es va inventar el contestador automàtic. Però rebies la informació quan tornaves a la feina. Ara no existeix aquesta diferenciació. A més, per a facilitar la nostra vida tots els telèfons tenen avisos. Perquè no t’oblidis de res. I, a més, els missatges que reps no solament et diuen que hi ha un missatge sinó que et deixa veure les dues primeres línies. Tot plegat és molt intrusiu.

—Per tant, hem de tenir dos telèfons?
—No sé si en calen dos, al final és una murga. Imagina’t, haver-los de carregar tots dos. Però ara la majoria de dispositius tenen l’opció de tenir dues targetes, per tant, dos telèfons en un aparell. Imagina’t si tinguessin només un correu, on ens arribessin els temes personals i de la feina barrejats. Oi que no ho fem?

—La major part de mòbils et permeten de posar que a partir de tal hora no vols rebre notificacions de certes persones. Però després és un mateix que agafa el mòbil i ho mira. Per tant, hi ha una feina que hem de fer nosaltres mateixos, d’aprendre a desconnectar…
—El problema principal de la tecnologia és la manca de competències. No existeix l’addicció a internet. Com a professional de la psicologia que fa molts anys que treballa en tecnologia he de dir que no s’ha demostrat que existeixi aquesta addicció, així com als videojocs. El que s’ha demostrat és que hi ha un abús o un excés d’ús. I això penso que és per culpa d’una manca de competències. Amb els telèfons d’ara pots programar des del punt de vista geolocalitzador. És a dir, li pots dir, quan surti de la meva feina, desactiva’m totes les alertes relacionades amb la feina. També ho pots fer per horari o manualment. Imagina’t si hi ha possibilitats, però la majoria de gent ho desconeix. I, per tant, deixen entrar tota la informació constantment. Per això, en el fons s’ha hagut de fer una llei, perquè ha arribat un moment en què la feina ja no depenia d’un espai. I el temps, en conseqüència, és infinit. En el sentit que durant vint-i-quatre hores al dia pots rebre missatges. La gent moltes vegades no sap diferenciar el que abans era molt clar, com ara els missatges síncrons dels asíncrons.

—Què voleu dir?
—Si jo envio un correu electrònic no puc esperar que em contestis en un minut. Si vull que em contestis de pressa t’enviaré un whatsapp o et trucaré. Però, en canvi, ara la gent pensa que tots és igual. T’envien un correu i et diuen: “Fa deu minuts que t’he enviat un correu i no em contestes.” Si vols rapidesa, el mitjà no és el correu electrònic. Si jo per conciliació t’envio un correu a les tres de la matinada, no puc esperar és que tu em responguis. Jo puc enviar-lo a qualsevol hora, però tu em respondràs quan puguis. En canvi, remetem aquesta sensació que ha de ser una resposta immediata, ha de ser superràpid, perquè, és clar, com que el correu electrònic és immediat… No pensem en qui el rep.

—Imagino que també ens passa igual, al revés. Som a la feina, en una reunió, i de cop rebem un missatge d’un familiar i ens despistem.
—És el que et deia, com que només tenim un dispositiu, tant per a la feina com per a les qüestions personals, arriba un moment en què, com molt bé dius, si tu fas alguna cosa, i t’arriba un missatge d’un amic, et distreus. Quan te n’adones veus que has perdut mitja hora. Mitja hora que havies de dedicar a la feina i has fet una altra cosa. I, és clar, després acabes volent recuperar això en el teu temps lliure. Això és el que s’ha d’aprendre a gestionar. És difícil, molt difícil. Hem de saber que si som a la feina, si no és que és molt urgent, no hem de fer cas dels missatges de fora, i al revés. Però suposo que el que li passa a molta gent és que pensa: I si és un missatge important? Els telèfons també tenen l’opció que si algú et truca dues o tres vegades, aquest missatge entra, perquè interpreta que és urgent. També pots fer que els missatges i trucades de certes persones entrin sempre. La cosa és que això requereix seure, pensar i fer una sèrie de passos. En canvi, les notificacions vénen activades per defecte.

—El fet de no desconnectar com ens afecta psicològicament? Per què moltes vegades pensem que per respondre dos correus no passa res.
—És clar, però tu pensa què passaria si no fos respondre a dos correus electrònics. Imagina’t que treballes en una fàbrica, i et diuen de posar dos caragols més. Tu què diries? “El meu horari és fins a les cinc, marxo.” En canvi, sembla que amb el correu electrònic no passa res. El problema al final és que ho fas un dia, però llavors no poses el límit, i cada vegada seran més correus electrònics. Hi pot haver un moment que acaba suposant una o dues hores al dia. I això no està bé. Per això s’ha legislat, perquè tu tinguis dret a dir que no, que tens l’opció de no respondre i no fer cap feina quan acaba el teu horari. Una altra cosa és que a totes les empreses s’hauria de tenir uns acords de mínims. Per exemple, ara es fa un projecte molt important, i cal estar-ne pendent, cap problema. Sempre que el treballador i l’empresa es posin d’acord en les excepcions. Pot existir una certa flexibilitat, però s’han de posar límits. I també aquesta flexibilitat ha de ser de totes dues bandes. Hi haurà un dia que necessitaràs entrar una mica més tard i no et diran res. Això implica avantatges. Però s’ha de limitar.

—Entenc que tot plegat també varia segons la feina. Per exemple, gent que té responsabilitats. Si gestiono un equip i algú es posa malalt, m’ha d’avisar.
—Sí, és clar, en aquestes circumstàncies es complica molt més. No és el mateix una feina que quan surts ja no et necessiten més, que una feina intel·lectual o d’escriure. Perquè fins a cert punt és normal que el cervell pensi en això. Però, és clar, al final amb aquest problema de no desconnectar, amb l’estrès, acabaràs treballant pitjor. Perquè no tens els espais per a pensar, per a planificar, si no has de resoldre situacions urgents. I tot és urgent, perquè quan t’envien un correu tot és urgent, tot és immediat. I, és clar, no tens temps per a pensar o per a llegir, que també és molt necessari. És vital per a tenir idees. Si no, al final acabes cremat, i acabes fent la feina pitjor. Al final tenir aquest temps de desconnexió és un guany. Òbviament, en el sou d’un directiu hi va el fet d’haver de gestionar equips i més qüestions. Però això també té un component, si parlem de salut mental, que moltes vegades acaba amb un estrès terrible, mal d’estómac, problemes per a dormir, insomni, que és el burnout. Per això, en aquestes situacions són tan importants les vacances. Per a fer les coses que no has pogut fer, per a reconnectar amb unes altres coses. Potser no cal que deixis tota la feina, potser hi ha una feina intel·lectual que t’agrada, però has de recuperar aquelles coses que no tens temps de fer quan treballes.

—Quan sabem si som a punt d’arribar al límit del burnout?
—Hi ha molts indicadors. El clàssic és que ja no gaudeixes de la feina que t’agradava. No cal que gaudeixis de la feina, no cal que sigui la feina de la vida, però si més no que no et causi problemes. Quan comences a tenir la sensació que si reps un correu ja t’acceleres i comencen els maldecaps, tens en un problema. Quan no pots desconnectar, quan el cap de setmana has de mirar si reps algun correu, per tenir-ne menys el dilluns, vol dir que sobredimensiones la feina que se t’encarrega. Com que és molt fàcil enviar-te correus, arriba un moment en què, a la safata d’entrada, pots tenir-ne quatre-cents. Això és impossible de gestionar. Quan et comences a notar que no pots desconnectar, comences a tenir ansietat, insomni, mal de panxa, mal de cap… Aquí t’has de plantejar que hi ha d’haver un canvi. Cal canviar la gestió de la feina. Et demanen més feina que no pots assolir d’una manera correcta en el teu horari.

—En general, la nova tecnologia com més va és més present a les nostres vides. No sé fins a quin punt això ens fa voler-ho tot immediatament, ho volem saber tot ja. Tot plegat fa que visquem amb més ansietat. No solament a la feina, sinó també amb els afers personals.
—Abans ens veien amb l’aparell de vídeo, de discos, la càmera de fotos, la televisió. Fèiem diverses activitats, en aparells diferents, i ara ho fem tot amb el mòbil. Ara veus una persona davant una pantalla i penses que fa quatre hores que hi és, però en aquestes quatre hores ha pogut veure una pel·lícula, llegir un llibre, escoltar música, escriure correus electrònics. Per tant, no és tan important el temps, sinó a què es dedica. Moltes vegades els estudis que parlen d’addicció es basen en el temps, però no han analitzat realment la qualitat del temps que s’hi dedica. Mirar el mòbil no vol dir que no gaudeixis de les vacances. Per exemple, pots estar al mòbil mirant què anar a visitar o a quin restaurant anar. Això no vol dir que si sents aquesta pressió, també està bé buscar moments sense connexió. Però si la connexió que fas és lúdica, també està bé. No diem que la tecnologia és dolenta, sinó que el que pot ser dolent és com la fas servir. Sempre tens el botó de tancar. Mira, ara de vacances veig els meus fills, la creativitat que tenen a l’hora de fer vídeos és brutal. Això també és un guany. Els he de treure la tecnologia perquè estiguin a casa sense fer res? A més, quan tenen més opcions com anar a la platja o amb bicicleta, ho fan. T’asseguro que s’estimen més això que el telèfon. El que has de vigilar molt bé és, sobretot, l’assetjament a les noies. Això sí que està molt demostrat. Igual que no és bon utilitzar-ho una hora abans de dormir, perquè et desvetlla. I també és molt més fàcil fer assetjament escolar.

—Per tant, les xarxes també són positives?
—Tots els estudis diuen que té un impacte positiu. Òbviament, les xarxes han d’estar tancades i protegides segons l’edat. Torno a dir-ho, no és la tecnologia el problema, és el manca de competències per a fer-la servir adientment. Darrere les empreses tecnològiques hi ha unes empreses que volen és que t’hi estiguis el màxim de temps. Això és claríssim. O sigui, guanyen el teu temps.

—A l’estiu dediquem més temps al mòbil?
—No hi ha cap estudi al respecte. Però, és clar, a l’estiu tenim més temps lliure, i per tant pots dedicar més temps al mòbil. Que et preocupa que el teu fill passa moltes hores al mòbil? Posa límits. Això no és dolent. Però posa’l amb la tranquil·litat que no parlem d’una addicció. No existeix una allau de persones amb problemes de trastorn mental per l’ús de la tecnologia. Això no existeix. Ara, sí que hi ha una correlació. Hi ha persones que ja tenen una problemàtica mental, i determinades tecnologies i aplicacions l’empitjoren. Però no li causen aquest trastorn mental.

—Què voleu dir?
—És a dir, si tens un problema de conducta i fas servir una aplicació, potser aquesta et genera més ansietat o problemes. La teva conducta potser ha empitjorat, però no t’ho ha causat la tecnologia. Si tens una depressió, la tecnologia farà que estiguis al sofà veient vídeos sense fer res, que no surtis de casa, però en cap cas t’haurà causat la depressió. Hem de vigilar clarament aquestes situacions i estudiar-les. Si posem el focus que això causa addiccions, ens oblidem que aquestes persones tenen una problemàtica prèvia. Hi ha una correlació, més ús de tecnologia, més problemàtica, però no és causalitat. Per exemple, l’assetjament a noies sí que augmenta clarament, perquè és molt fàcil amb les noves tecnologies. L’anonimat o les imatges de mentida afavoreixen que l’assetjament sigui més fàcil.

—Parlant de les noves tecnologies, ara ha aparegut la intel·ligència artificial. I això també ens canviarà? Ara aquests dies veig que molta gent que la fa servir com si fos un amic o un psicòleg…
—Sí, és una qüestió que ens preocupa. De moment no en tenim dades, i tampoc seran fàcils de trobar, perquè es fa en xats privats. Però al Col·legi de Psicòlegs hem engegat un estudi per a obtenir-ne informació. Fa molts anys que tenim la intel·ligència artificial, el que tenim ara és la generativa. La generativa el que permet, sobretot, és el llenguatge natural. Que et preguntin i et responguin com si tinguessin davant una persona. Això és el gran salt, perquè en el fons la informació que et dóna la intel·ligència artificial és la que hi ha a Google. Però te l’elabora d’una manera en què tens la sensació que parles amb una persona. Què passa? Què la informació que et dóna és la que trobes en un manual d’autoajuda. Un desastre. Això no és psicologia. A part, la intel·ligència artificial té una cosa que es diu psicofonia. Sempre et dóna la raó. Moltes vegades els psicòlegs ens contraposem amb la persona i diem, potser aquest pensament que tens no és l’adient per a tu o per a la situació. Recomanem de canviar la mena de conducta. La intel·ligència artificial no ho fa. Et dóna la raó. Per això t’agraden les converses que hi tens. Però quin és el resultat? Que pots allargar una problemàtica que és un trastorn mental, i quan arribis al psicòleg estaràs pitjor.

—És clar, però si sempre et dóna la raó…
—Hi ha exemples de gent a qui ha dit que se suïcidi o que maltracti una altra persona. De fet, un noi es va suïcidar als Estats Units i l’American Psychology Association va posar una denúncia a l’aplicació. No era una aplicació de psicòlegs, sinó que et creava el perfil de la persona que volies. Ell va demanar un psicòleg. I, és clar, aquest personatge no era creat per ajudar-lo. Finalment es va suïcidar. Aquesta persona tenia el problema mental abans, per tant, no li ha creat l’aplicació. Però és clar que la IA, agafant una informació d’aquí i una altra d’allà, tampoc el pot ajudar. No és una cosa dissenyada per professionals de la salut mental. Un altre exemple, que s’ha sabut és que una associació de trastorns de la conducta alimentària va crear un xatbot amb intel·ligència artificial. Això podria ser genial per a respondre les preguntes més freqüents. Però, és clar, hi has de posar unes limitacions. I aquesta associació no ho va fer. I al final, va passar que el xatbot va començar a donar receptes per a aprimar-se. Una mala idea tenint en compte que eren persones en trastorns de conducta alimentària. Ara, això no vol dir que ben aplicada la IA no pugui ser un aliat de la psicologia. Però ha de ser programada i dissenyada per professionals de la salut. El problema moltes vegades de la tecnologia és que hi ha unes empreses que tenen uns interessos econòmics. Els psicòlegs, metges, infermers, qualsevol, té un codi deontològic. Els enginyers informàtics no hi pensen. No és que siguin els dolents de la pel·lícula, però, és clar, ells no en saben, d’això. En canvi, els professionals de salut el primer que pensen és quin impacte tindrà tot plegat.