06.09.2025 - 21:40
Entre el 1789 i el 1794 Alessandro Malaspina i José de Bustamante i Guerra varen fer una de les expedicions científiques i polítiques més important de la història, que després es va conèixer com a Expedició Malaspina. Entre més coses, van cercar el pas del nord-oest en la comunicació entre l’oceà Pacífic i l’oceà Atlàntic, enmig del glaç de les mars boreals. L’expedició va arribar fins a Alaska i es va convèncer que no hi havia pas. Avui una de les glaceres de la contrada duu el nom de Malaspina.
El 1995, Andreu Martín va publicar una de les seves novel·les per a joves recreant una part important d’aquest llarg viatge: L’amic Malaspina, un dels llibres més interessants de l’escriptor i segurament un dels més desconeguts. Si ens fixem en aquesta expedició d’exploració, és perquè ens serveix molt bé com a al·legoria de la carrera literària d’Andreu Martin Farrero (Barcelona, 1949), una intent constant de dur la seva obra a nous límits, d’explorar el revers fosc de la condició humana amb novel·les negres i amb ganes d’expandir l’univers lector per a joves i petits. Ara tota aquesta dedicació es recompensa amb el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català i és molt bon moment per a traçar un recorregut per alguns aspectes de la bibliografia del degà de la novel·la negra catalana.
Martín ha anat rebent nombrosos reconeixements en els festivals de novel·la negra del país aquests darrers anys, però el Trajectòria de la Setmana és possiblement el gran homenatge que li faltava després d’haver obtingut el 2003 el Jaume Fuster que atorga l’associació d’escriptors en llengua catalana; o el Pepe Carvalho, el 2011, que concedeix el festival BCNegra; o tres vegades el premi Hammett de la Setmana Negra de Xixon, a més de guardons internacionals diversos. L’obra de Martín supera el centenar de títols, si ens fixem en el conjunt, novel·la negra, llibres per a joves i llibres per a adults, en català i castellà.
Andreu Martín sempre havia tingut un somni, que era publicar a la Cua de Palla, la mítica col·lecció de novel·la negra clàssica nord-americana que dirigia Manuel de Pedrolo. De fet, li va passar algun original a Pedrolo, però va descartar-lo per una qüestió lingüística, que féu que l’obra de Martín es desenvolupés inicialment en castellà. Sortosament, després d’una conversa insistent amb Jaume Fuster, es va convèncer d’escriure també en català i iniciar una carrera indefugible. Tots dos coincidiren fent l’obra de teatre El retaule del flautista i va ser quan Jaume Fuster li va dir que no es preocupés, que totes les editorials en català tenien correctors. Aquesta va ser una de les claus perquè Martin es llancés a publicar en català.
Hi ha tres característiques importants que destaquen en la narrativa negra de Martín. La primera és la construcció de molts personatges. Excepte casos comptats –el Flanagan de les novel·les juvenils o la Wendy, també juvenil–, a Martín no li agraden els personatges serials. El motiu és clar: si el lector ja sap que la novel·la pertany a una sèrie es perd una part important del misteri, no hi ha la possibilitat que el protagonista mori, perquè seria impossible que tornés a sortir a les següents. Això fa que Martín excel·leixi en la creació de personatges de tota mena, d’advocats sense gaires escrúpols a personatges marginals extrems, passant per policies que semblen gairebé cavallers medievals, dones explosives, psicòpates…
L’ús de la violència
La segona de les característiques de moltes de les novel·les d’Andreu Martín és la violència, tot sovint explícita, brutal, que delecta molts de lectors. Una ressenya apareguda ja fa uns anys deia: “Quinze anys abans que Tarantino debutés ja hi havia algú que emprava la violència amb la seva mateixa mestria, Andreu Martín.” És cert que potser aquesta violència més explícita la trobem en novel·les inicials en castellà, com A navajazos, o a Pròtesi, però s’ha anat mantenint com una de les seves marques estilístiques en el curs del temps.
Finalment, tenim el joc i l’humor. A Martín li agrada de jugar amb els seus lectors, fer novel·les cada vegada diferents, i aquests darrers anys hi ha incorporat un punt d’humor molt interessant. Aquesta passió pel joc l’ha dut a escriure a quatre mans més d’una vegada. Amb Jaume Ribera va desenvolupar la saga per a joves dedicada al personatge de Flanagan i també alguna per a adults; amb Carles Quílez va signar la sensacional Cop a la Virreina; i amb el comissari Joan Miquel Capell, Tot anava bé fins ara i Policies. És a dir, tenim un escriptor que es deleix per construir personatges i trames, que fa servir la violència explícita sense manies i a qui agrada escriure amb companys i jugar. Festival assegurat per al lector.
Martín va estudiar la carrera de psicologia, però no ha exercit mai (amb pacients de carn i ossos, però sí amb els nombrosos personatges creats amb la seva ploma) perquè l’escriptura ha estat la seva manera de guanyar-se la vida. Primer va fer guions de còmics per a les editorials Grijalbo i Bruguera, on va col·laborar en nombroses capçaleres de l’editorial. També va traduir còmic del francès i va col·laborar en nombroses revistes dels anys setanta, fins que a final d’aquella dècada va començar l’aventura literària. El 1980 va arribar el seu primer gran èxit, Prótesis, que Vicente Aranda va adaptar al cinema amb el títol de Fanny Pelopaja, una adaptació que no ha convençut mai gaire a l’autor. Martín també ha fet de guionista de cinema i fins i tot de director. De fet va ser guionista de sèries mítiques de TV3 com Estació d’enllaç o Laberint d’ombres.
Segurament Pròtesi (publicada en català el 1990) i Barcelona Connection, del 1988, són dos dels títols més populars de Martín a la dècada dels 1980. En aquells anys es va consolidar la sèrie de Flanagan, amb tretze llibres. Però, sens dubte, hi ha un seguit de punts d’inflexió que marquen els darrers tres lustres de creació literària de Martín.
Els punts d’inflexió
El primer és l’aparició de Cabaret Pompeya, la seva novel·la més monumental, una mescla de novel·la històrica i negra que indaga en la història familiar per construir una de les millors novel·les barcelonines d’aquest segle. Martín reconstrueix a la perfecció els ambients barcelonins d’abans de la guerra de 1936-1939 i també la dura postguerra i aprofita les eines del gènere per bastir una obra que, sorprenentment, no va tenir l’èxit de crítica que es mereixia. Abans ja havia fet una provatura negra i històrica molt interessant amb Barcelona tràgica, coincidint amb el centenari de la Setmana Tràgica. Aquesta novel·la va arribar en un moment clau per a Martín. Necessitava poder publicar el llibre en què deia que feia anys que treballava i, a més a més, va guanyar el prestigiós premi Sant Joan.
El segon punt d’inflexió és Societat Negra, que va publicar dos anys després, el 2023. Hi havia lectors que pensaven que Martín es començava a repetir i que els llibres anteriors a Cabaret Pompeya ja no eren tan interessants. Amb aquesta novel·la va tornar a sorprendre tothom i va guanyar el premi Crims de Tinta del 2012. La història era tot un envit quant a les focalitzacions i al personatge, un confident xinès. Introduïa les màfies orientals i les bandes llatines en una novel·la de ritme molt marcat i violència extrema que demostrava que l’autor estava en plena forma.
El tercer ha estat trobar, a la fi, editorials a mida: Alrevés i la col·lecció Crims.cat, que ara edita l’Editorial Clandestina. Crims.cat, dirigida per Àlex Martín, va començar publicant Història de mort. Era el 2012 i significava tota una declaració d’intencions el fet de recuperar aquest títol clàssic. Però no va ser fins el 2018 –i el número 33 de la col·lecció– que va aparèixer un títol original de Martín a Crims.cat: L’harem del Tibidabo, del 2018, un dels títols més brillants de l’autor d’aquests darrers anys. De llavors ençà, sis títols més: Tothom et recordarà, La favorita de l’harem, Ara direu que estic boig, La quarta noia per l’esquerra (una altra obra de llarg format a la Barcelona de la Primera Guerra Mundial), Allò que només els passa als altres i Diners per als morts, a més de dos títols amb Joan Miquel Capell, ja esmentats. És a dir, del 2018 ençà ha engrandit el seu corpus amb set títols tot sol i dos en col·laboració. Tot això li ha fet merèixer el premi Trajectòria, que també haurien de donar als lectors capaços de seguir-li el ritme!
Món negre
Si passeu per la Setmana del Llibre en català, el dia 20 us hi trobareu la tarda negra, amb un munt d’activitats. Però potser paga la pena d’aturar-nos a veure tres novetats molt diferents, tot esperant de poder analitzar més endavant què ens ha dut la represa en les col·leccions i editorials especialitzades.
Gangsta Major és el retorn d’Edgar Cantero. A Empúries tenen sort de poder tornar a comptar amb un dels autors més interessants de la nostra literatura, Edgar Cantero. Gangsta Major no el podrem llegir fins el 10 de setembre però se’n sap això: “Tot és a punt per a la festa del patró de Verri, comarca de la Llobera i Volpenars: els carrers engalanats, les gralles afinades, la pregonera al balcó… Només un pronòstic de tempesta, una estelada inoportuna i un cadàver al campanar amenacen d’enfosquir la diada. Sospitós d’almenys una de les tres coses, li toca a l’antiheroi local, un ex-indigent que malda per reintegrar-se, garantir que el municipi quedarà bé davant les càmeres de TV3. Cosa difícil quan s’hi posen pel mig una misteriosa turista americana, un escamot de pistolers i un orde religiós a la caça d’unes relíquies més valuoses del que semblaven. Protagonitzada pel detectiu sense vocació ni domicili de Ràdio Free Camaco i a ritme d’un dels àlbums més populars del folk català, Gangsta Major cobreix el programa frenètic d’una diada en què Edgar Cantero mescla sardanistes i gegants amb tirotejos i persecucions: una novel·la negra electritzant, tendra i gamberra que agermana tradicions nostrades i gèneres universals.”
En un pol totalment oposat ens trobem la proposta de Voliana Edicions i la seva col·lecció Falciot Negre: Corda de cànem, de Joan Carles Libori, que ha sortit al carrer aquesta setmana. Així ho explica l’editorial: “Barcelona. Hivern de 1981, pocs dies abans del 23-F. Una indiscreta avaria de la línia telefònica i l’aparició fortuïta d’un cadàver al terrat de l’edifici on viu i treballa de portera aboquen la Lola a una trama de luxúria i xantatge que marcarà la seva vida per sempre. Amb la ferma voluntat d’ajudar el seu nebot, un jove i inexpert policia, la Lola furga en la vida de cadascun dels veïns provant d’aclarir el que ha passat. El ritme de la història, però, s’accelera la nit del cop d’estat. Aquell vespre, enmig d’una ciutat convulsa, tot passa molt de pressa i la Lola, com molts d’altres, es veu superada pels esdeveniments. Corda de cànem és una història de secrets, dels més íntims i inconfessables secrets. Aquells que només les persones més properes –amics, familiars, veïns…– poden arribar a soterrar sota l’obscuritat més profunda. Secrets que sovint són el fonament de vides dobles, falses i angoixants, sobre les quals mai ningú no s’atreveix a posar llum.”
I una d’espies. Vicenç Villatoro també arriba a les llibreries el 10 de setembre, amb Polonesa, que ens endinsa en una història d’espies on tot és ficció però tot hauria estat possible. “Any 1991. La guerra freda s’ha acabat i el món ha canviat de dalt a baix. Algunes armes i alguns mercenaris de les velles guerres s’ofereixen al millor postor per a guerres futures. Un agent de la intel·ligència israeliana acut a una cita a Varsòvia –la ciutat on va néixer abans de l’Holocaust– amb un vell conegut que havia estat responsable del Pròxim Orient dins l’espionatge soviètic. S’han de trobar per fer negocis, per comprar i vendre. Però al mateix temps els espies veterans hauran de trobar el seu paper en aquest món nou tan diferent del d’abans. I per fer-ho hauran de decidir qui són i qui volen ser, malgrat la càrrega d’un passat que no es pot esborrar i malgrat que un espia –també en l’esfera més íntima– té sempre més d’una identitat.”
