Quan acabes de llegir La Terra no és el teu planeta, sents la necessitat d’anar de puntetes, com evitant de xafar les rajoles acabades de fregar, i de restar en silenci i a les fosques. I de no moure’s gaire per evitar de deixar una empremta profunda sobre el planeta. Amb aquest llibre, editat per Sembra Llibres, Andreu Escrivà fa un pas més en la seua tasca de divulgador climàtic i ens ofereix una visió més global. La tesi del llibre és que els humans no som ni podem ser el centre d’allò que passe al planeta, sinó que hi ha tota una biodiversitat que cal preservar.

Explica amb tots els ets i uts que ja ha començat la sisena extinció en massa, però, com a marca de la casa, diu que encara som a temps de frenar-la perquè no s’acaben complint els pitjors presagis. I a això lliga el concepte de retirada dels humans per a deixar espai a la vida diversa.

Fem l’entrevista a Andreu Escrivà, doctor en biodiversitat, dilluns al matí a la redacció de VilaWeb a València. Fa poques hores que ha començat la guerra al Llevant, i d’això també en parlem.

—Si el planeta no és nostre, de qui és?
—De totes les espècies que som ací. Hem d’assumir que aquest no és el nostre planeta, que el compartim amb un conjunt d’espècies que existeixen ara, i que n’han existit moltes més al llarg de la història del planeta.

—A diferència dels llibres anteriors, aquesta és una obra de divulgació entesa a la manera clàssica, potser més reposada. Era un pas natural per a vós, això?
—Per a mi, la paraula clau és que és un llibre més reposat. Recorde que Encara no és tard el vaig escriure en un mes, tancat en casa. Això té alguns avantatges, que és que tens sempre el llibre al cap, però amb aquest he fet una cosa que no havia pogut fer mai fins ara, que és deixar-lo sis mesos en guaret. Quan hi vaig tornar, vaig llevar cent pàgines d’anècdotes que pensava que ajudaven a entendre el meu viatge personal amb tota aquesta qüestió de la biodiversitat, però que realment no aportaven res al lector. Crec que és indefugible el fet que, si jo parle de fer alfabetització ecològica, he de donar exemple i he de transmetre aquests coneixements en un sentit divulgatiu. Fer entendre quines són les nostres coordenades, quins són els engranatges, quines són les ferides que infligim a la vida.

—Ja heu dit la paraula ‘biodiversitat’, que emprem molt, però de què parlem quan diem ‘biodiversitat’?
—Si fem cas a l’AVL, parlem de plantes i animals, però la biodiversitat són moltes més coses. També és el ventall genètic que hi ha dins de cada planta i de cada animal. És la diversitat d’ecosistemes, la varietat de relacions funcionals, i no només de plantes i animals, sinó de la resta d’organismes que hi ha en aquest planeta, des dels fongs, protozous i tota la diversitat microbiana, que és gairebé infinita. I parlem de tota aquesta diversitat. El problema és que moltes vegades associem la biodiversitat a algunes espècies i prou, perquè són emblemàtiques, i no pensem realment com funciona l’ecosistema, en quines relacions s’estableixen entre les espècies. És com funciona el teixit viu del nostre planeta.

—Comenceu descrivint un paisatge nocturn i reivindiqueu el dret de la foscor. Per què és tan important, la foscor?
—Jo diria que per dues coses. La primera és per una qüestió profundament identitària, que, com a éssers humans, hem de saber que som en un planeta que és un entre milions i milions de planetes. Tenim una estrella que és el Sol, que està en la galàxia entre centenars de milers de milions d’estrelles més… Crec que és una qüestió d’humilitat. Som un puntet. I si no veiem la resta del firmament, si de nit no podem valorar que sols que estem, i com és de singular la nostra vida, ens falten eixes coordenades. I la segona cosa, en un pla més directe i tangible, la foscor és important perquè ens ajuda a regular els nostres cicles biològics. Hi ha moltes plantes i animals que necessiten la foscor per a viure, per a reproduir-se i per a poder completar el seu cicle, i els humans no som cap excepció. Si vivim sempre amb una mena de llum eterna, no perdem les coordenades i prou, també perdem la salut.

—Què vol dir, en termes humans, que ha començat la sisena extinció?
—La sisena extinció l’hem d’entendre com la certificació que entrem en un moment de crisi planetària. El nostre planeta té 4.600 milions d’anys i només hi ha hagut cinc crisis planetàries en què la vida s’ha desplomat. Ara estem en el sisè moment. La taxa d’extinció d’espècies és de cent vegades a mil més gran del que era esperable, i sabem que nosaltres en som els responsables. De fet, dedique una part del llibre a explicar totes les formes amb les quals afectem la vida. És un procés lent. No s’acabarà tota la vida del planeta d’ací a deu anys, però moltes vegades és irreversible.

—…
—Quan una espècie té una població tan petita que ja no es pot reproduir de manera viable, condemnem a mort moltes espècies i ecosistemes, encara que ara no els veiem. Són processos llargs i cal detectar-los. I ara sabem que entrem en la sisena extinció, que la nostra petjada n’és la responsable. I utilitze Blas de Otero quan diu que els humans donem senyals de vida amb trossos de mort. El nostre llegat no hauria de ser el buit en la història evolutiva del planeta. Encara som a temps de desviar el rumb.

—En la història de la Terra, hi ha cap moment o cap fet que haja accelerat el rellotge d’aquesta sisena extinció?
—Jo et diria que l’agricultura, fa vuit mil o deu mil milions d’anys. El descobriment de l’agricultura, la transformació del món, i la ramaderia, fan que acabem ocupant unes quantitats absolutament enormes d’espai per alimentar-nos, per dominar els ecosistemes, els animals… I, després, sí que hi ha un moment realment clau, molt recent, que és a partir del 1950 i que es coneix com “la gran acceleració”, que és aquell moment en què el món comença a expandir-se. Les distàncies s’escurcen, comencem a consumir moltíssima més energia, hi ha una explosió demogràfica. Són dos punts d’inflexió.

—Al llibre expliqueu experiments frustrats per a reproduir la vida humana fora de la Terra. Per tant, hem de perdre tota esperança d’anar a viure a Mart?
—A mi m’agrada molt l’exploració espacial. Estaria encantat de veure persones xafant Mart i sobrevolant les llunes de Júpiter i de Saturn. Però crec que això és compatible amb assumir que anar a Mart és anar a un planeta mort on no hi ha cap possibilitat de reproduir allò que hi ha ara mateix a la Terra. A més, la millor versió de Mart serà sempre pitjor que la pitjor versió de la Terra. El que hem de fer és salvaguardar allò que tenim ací ara, deixar-nos d’aquestes fantasies. La ciència i l’exploració em semblen fantàstiques, però que no ens desvien pensant que tenim una mena de còpia de seguretat, un pla B. No la tenim.

—Parleu dels estudis que diuen que els humans hem alterat el 75% de la Terra. Em sobta que hi haja un 25% sense alterar. Siga com siga, on és aquest 25%?
—Els estudis que cite parlen del 75%, però crec que va més enllà. Jo diria que hem alterat el 100% del planeta, perquè, si alterem l’atmosfera, produïm un canvi climàtic. És cert que hi ha zones molt llunyanes, a l’Antàrtida, a l’Àrtic, o les zones dels oceans més allunyades de la terra que poden tenir una modificació molt petita. Però allà on hem arribat nosaltres amb la nostra petjada, amb les màquines, amb la ramaderia i l’agricultura, les ciutats, etc., hi arriben els contaminants químics persistents, el canvi climàtic, el plàstic que duien a l’estómac molts animals que emigren. Crec que la dominació del planeta per part dels humans és total.

—A vegades us heu definit com el pesat climàtic, i en el llibre dieu que, ara que es parla tant de canvi climàtic, ja no es parla de la contaminació. El canvi climàtic no és a causa de la contaminació?
—Sí i no. Quan jo parle de contaminació, em referesc a aquelles coses nocives que són tòxiques directament per a nosaltres. El diòxid de carboni o el metà no són tòxics per a nosaltres, però fan pujar la temperatura. Una de les confusions més habituals es produeix amb el tema de les zones de baixes emissions, o en les restriccions al trànsit en les ciutats. Molta gent es pensa que és pel canvi climàtic, i no ho és. La restricció del trànsit, a banda de guanyar espai per als vianants i per a la vida, ve donada sobretot per les partícules d’hidrogen i de sofre, molt petites, que se’ns fiquen als pulmons i acaben causant problemes de salut molt grossos. Addicionalment, els cotxes emeten diòxid de carboni, etc. Quan parlem de contaminació, parlem de la química, de productes de síntesi nous, de contaminants persistents, com els anomenats PFAS, que apareix en el llibre i són és una preocupació creixent. O d’abocaments. Això és contaminació. Em preocupa una mica que aquesta mirada tan estreta ara al canvi climàtic ens impedesca d’actuar en uns altres àmbits.

—Què són els PFAS de què tothom parla ara?
—Són contaminants molt persistents. Molècules químiques molt difícils de trencar, i que són coneguts com els químics eterns. Són útils per a moltes coses, per exemple, com a retardants del foc. Però s’ha comprovat que no hi ha rutes metabòliques de cap planta o animal per a poder trencar aquestes molècules, de manera que s’acumulen en l’ecosistema i passen als animals que es mengen els animals més petits, i la cadena va fins a l’ós polar o nosaltres. És molt preocupant, perquè encara no hi ha prou literatura científica sobre aquests contaminants per a saber exactament quins són els seus efectes sobre la salut. Jo òbric en el llibre una finestra de preocupació cap a aquesta qüestió.

—’Retirada’, és un mot que useu a bastament. Expliqueu-nos aquest concepte, d’on ens hem de retirar?
—Hi ha un concepte molt bonic que pensava usar que és ‘regeneració’, que s’utilitza molt, perquè el mot ‘sostenibilitat’ està buit. L’han banalitzat, l’han mercantilitzat, s’han de buscar paraules noves. ‘Regeneració’ està molt bé, és bonic, però la regeneració continua ancorada en el paradigma de creixement. Regenerar per a què? Per a qui? Com? Moltes vegades hi ha un intent de vendre com a regeneració allò que són projectes d’especulació immobiliària. S’han de buscar paraules incòmodes, que les empreses o institucions ho tinguen més difícil per a apropiar-se’n. I ‘retirada’ és una d’aquestes paraules. És retirar-nos d’aquesta petjada de què parlàvem abans. I la retirada pot ser geogràfica, per pura supervivència. És a dir, retirar-nos de la primera línia de costa davant una pujada del nivell del mar i una intensificació dels fenòmens extrems. Però no és això i prou.

—Digueu.
—També hi ha una retirada metabòlica, en el sentit de reduir els fluxos d’energia i de materials que utilitzem al planeta. Una retirada identitària, en el sentit de no creure’ns que els éssers humans som especials. I, fins i tot, una retirada legal. Donar drets a la natura, donar drets als animals perquè puguen estar en igualtat de condicions. És un concepte que costa d’explicar, però crec que és un bon punt de partida per a repensar aquesta predominança humana i aquest sotmetiment del planeta.

—Què vol dir retirar drets de propietat dels humans per tornar la propietat als animals?
—Ja es fa en l’àmbit legislatiu. En el llibre cite algunes sentències de drets que s’han donat a rius. Al Mar Menor, per exemple. En el tema dels animals, hem vist com hem transitat de pensar que són coses a pensar que són éssers que senten, i a pensar que són persones no humanes. Sí que veig una retirada geogràfica. El Regne Unit o França tenen una planificació de retirar-se. I també veig una retirada de zones de cultiu que s’han revertit a un estat més natural. El tancat de la Pipa a l’Albufera ja no és un arrossar, ara funciona com una marjal més o menys natural. O l’estany d’Ivars, que s’ha recuperat. Passa que són exemples molt circumscrits a un moment concret, a un espai relativament petit. Però crec que hi ha la possibilitat de visualitzar que aquesta retirada cultural identitària i geogràfica és beneficiosa per a nosaltres.

—Ara em ve al cap una notícia d’aquests dies que va contra això de la retirada. La Generalitat ha recorregut contra la llei de costes espanyola per preservar les casetes que hi ha a la vora de la mar, i que cada temporal trenca. El pretext és preservar allò que anomenen identitat mediterrània.
—Crec que això és perfectament coherent amb una Generalitat negacionista que rebutja qualsevol evidència científica sobre el canvi climàtic, i que actua com si no hi hagués cap problema, com si el nivell de la mar no pujàs, ni les precipitacions fossen més freqüents i més intenses, i no hi hagués cap mena de problema als ecosistemes del nostre país ni a les marjals, ni a res… Lamentablement, és el que podem esperar d’aquesta Generalitat i, particularment, del departament de Territori i Medi Ambient.

—Parlàveu del perill del mot ‘regeneració’, de l’ús que se’n fa. D’ençà del 29 d’octubre de 2024, no deixem de parlar de ‘reconstrucció’ aplicada a zones del país que sabem que són perilloses i inundables.
—Sobre la reconstrucció, el que em fa més ràbia és que algunes institucions ho han entès com a reconstruir exactament allò que hi havia. Es pot reconstruir des d’una altra òptica. Hauríem d’entendre el que deia el Col·legi de Geòlegs de Catalunya, que a l’agenda de la reconstrucció podem incorporar-hi els conceptes de decreixement i deconstrucció. Retirar-se. Passa que moltes institucions o organismes fan una lectura molt antiga del que significa reconstruir, sense tenir en compte el que vindrà.

—Reconnectar amb la natura, amb les plantes, és una altra de les missions que tenim, però les ciutats semblen trampes mortals on ens hem clavat les persones.
—Jo crec que sí. Hem concebut les ciutats com una manera d’expulsar la natura, encara que siga l’ecosistema humà per antonomàsia, perquè tot estiga al nostre servei, i hem donat molt poc espai a la sorpresa, a la meravella, a la natura, a les coses una mica incòmodes, als sorolls diferents dels que fem els éssers humans. Crec que no tenim aquesta possibilitat de reconnectar en una ciutat. El cas de València és molt particular, perquè tenim el riu, que és una victòria veïnal brutal, tenim molt a prop l’Albufera… València és un cas meravellós per a reconnectar amb la natura, però fins i tot així hi ha molts barris que els falta moltíssim de verd i els falta la possibilitat de trobar un verd que no siga només de jardineria, un verd humanitzat i quadriculat. Que siga un verd que tinga una mínima capacitat d’expressar-se i de fluir i d’establir relacions pròpies. Per això defense que les ciutats tornen a impregnar-se de verd, tornen a impregnar-se de natura, perquè és el primer contacte i és el que més importa.

—Una marca de la casa és aquest “encara hi som a temps” de què ja parlàveu fa uns anys en un llibre i que continueu mantenint. Encara hi som a temps, realment?
—Sí. A més, és una cosa que intente de transmetre. Primer, hem de saber què vol dir que hi som a temps. No podem pensar en les temperatures de l’any 1915, ni en tornar a la biodiversitat del planeta que teníem fa dos-cents anys. Som a temps d’evitar aquesta sisena extinció. Som a temps de recuperar moltes zones, de regenerar moltes zones, de restaurar molts ecosistemes, de bastir una nova relació amb la natura i de garantir-nos un futur que no vaja cap al precipici de l’extinció. De tot això som a temps. I, a més a més, una cosa que intente de transmetre molt amb aquest llibre és que la natura és molt agraïda. Si ens retirem, torna. Si li donem espai, torna. Si l’ajudem una mica, torna i torna amb molta força. Les victòries que podem veure en la restauració ecosistèmica, en la conservació de la natura, en la conservació de la biodiversitat, crec que són molt més esperançadores, molt més boniques que no les que podem veure en la qüestió climàtica. La qüestió climàtica, moltes vegades, acaba en qüestions tecnològiques, en qüestions molt fredes. La qüestió natural apel·la a una fibra interna molt amagada en aquests moments per als humans i crec que aquestes victòries poden ser molt més esperançadores i molt més inspiradores. Això no vol dir que jo siga optimista.

—Del punt de vista d’aquest llibre, i els dies que vivim, no sé si hi ha res més catastròfic per a la Terra que la destrucció causada per la guerra. Estem acostumats a veure les ciutats de la franja Gaza totes grises, la pols de la destrucció. Ara ho veiem a la guerra del Llevant.
—No hi ha res més destructiu. El gran problema és que estem en guerra amb la vida, amb nosaltres mateixos. És important recalcar que lluitar per la vida d’aquest planeta és lluitar per la vida de les persones, per la vida dels animals i les plantes i tota la resta d’organismes, i és la lluita més profundament pacifista que hi ha. Ara llegesc La destrucció de Palestina és la destrucció de la Terra, d’Andreas Malm, i diu això de la devastació. Veiem un genocidi en directe, amb aquesta impotència, aquesta vergonya que crec que sentim els europeus en veure com es reacciona políticament a Europa, és molt dur i molt trist. I és de veres que per a mi és la imatge, lamentablement perfecta, de la lluita contra la vida. Que és la lluita contra les persones, contra el territori pels recursos. No hem d’oblidar que és una lluita per la terra de Palestina, i s’ha vist molt clarament quan l’exèrcit israelià tapa pous amb ciment, arrenca oliveres, llança contaminant perquè no hi puga créixer res. El que passa a Gaza escenifica el pitjor del segle XXI i per això és tan important fer un pas i provar d’aturar-ho com siga, perquè, si no, serà el punt d’inflexió del segle. La guerra és la cosa més destructiva que tenim.

—Acabeu el llibre amb una nota contra la intel·ligència artificial i expliqueu no l’heu emprada per a escriure. Per què?
—Crec que la IA ens roba allò que ens fa humans. Jo no estic en contra de tenir més capacitat computacional, en qüestions mèdiques, d’anàlisi d’imatges, o qüestions d’astronomia o física, per exemple. Té un paper i hem de saber-ho. Per a mi, en qüestions d’escriptura, no hi ha cap paper. No té futur, perquè ens furta allò que ens fa humans. Ens furta la creativitat, ens tapona la ment. La IA és una crossa cognitiva. Si jo pregunte a la IA quins són els reptes de la biodiversitat, quines són les solucions, deixe de pensar per mi. I tu, com a lectora, no veuries la meua visió, veuries la visió de la IA, que és una mena de mitjana de tot el que ha llegit i t’ho vomita. Usar la IA fa que m’ho passe pitjor escrivint. En gaudesc menys. Però és que, a més, cal preservar la humanitat. Si parlem de reconnectar amb la natura, de tornar a la vida, donaria un mal exemple si externalitzés el meu pensament a un generador de llenguatge. He volgut deixar per escrit que darrere aquest llibre hi ha un esforç de molt de temps, de molt de pensar, que tots els articles els he llegit jo, que totes les cites les he valorades jo, que les errades són meues. Seria incoherent usar la IA en un llibre com aquest, i estic molt content de no haver-ho fet.