18.09.2025 - 21:40
Andrea Bajani comença l’entrevista dient que és un home alegre que escriu històries tristes. La seva presència a Barcelona per promocionar el llibre L’aniversari (Editorial Periscopi), reconegut amb el premi Strega 2025, gran èxit de vendes a Itàlia. El llibre desperta passions. La història que explica no tan sols enganxa, sinó que trasbalsa, perquè toca la part més profunda de cadascú. Bajani està encantat de veure com la gent s’hi reconeix per raons totalment diferents. Però això no rebaixa ni un mil·límetre la seva qualitat literària. Explica que va escriure el llibre en vint dies però que abans de donar-lo per enllestit en va fer vint-i-dues versions. No hi ha res que quedi a l’atzar.
Un dels reclams dels llibres és la pregunta: Un fill pot dir prou? Pot escapar de les urpes paternes i negar l’herència del dolor? La resposta és sí, i és el fonament del llibre, sense revelar res que estalviï de llegir-lo. Quan preguntem si la novel·la és autobiogràfica, esquiva la resposta sense manies. Aprofundeix en allò que li interessa: per què la família i les relacions que implica són encara tabú?
—Què hi ha de biogràfic a la novel·la?
—Aquí puc respondre dues respostes diferents.
—Comencem per la primera.
—Faig novel·la perquè és un gènere inquiet, sempre en moviment. La novel·la no s’atura mai, perquè mira de definir-se i prova de trobar camins que no s’han agafat abans. La novel·la des de sempre conté el que és real i el que no ho és. Per a mi és com un recorregut pel coneixement per a descobrir tot allò que no sé. No m’interessa transcriure les coses que ja sé. Allò que menys m’interessa del món és explicar la meva història. A través de la novel·la vull descobrir tot allò que no és la meva història.
—I la segona?
—Té a veure amb el que em passa quan faig presentacions del llibre. Saps què em diuen? Com ho has fet per saber que era la meva història amb tants detalls? Això és tot el contrari d’una història meva, és una història col·lectiva. Afirmar que és una història individual seria ser còmplice d’un sistema polític i cultural que afecta milions de famílies.
—I què heu descobert escrivint aquesta novel·la?
—Què hi ha un tabú profund: la institució de la família no es pot qüestionar. Qualsevol relació es pot qüestionar si és violenta, si no funciona, si no t’agrada en l’àmbit jurídic. Fins i tot hi ha el divorci, que fa uns quants anys era escandalós. Així i tot, no és benvist tractar les relacions familiars exactament com les altres relacions. Interrompre les relacions familiars desencadena culpabilitat. Això ho he descobert escrivint, però també quan el llibre s’ha convertit en un objecte social. Milers de persones que l’han llegit s’hi han reconegut i s’han sentit alliberades. Algunes altres han reaccionat escandalitzades.
—Però quan vàreu néixer –veig que sou del 1979– ja es qüestionava la família. En aquest moment tan complex la família és vista més com un refugi?
—En aquest moment en què tot ha quedat frenat, que no hi ha cap institució de referència, hi ha una violència social difusa i una violència geopolítica molt generalitzada. Això fa que, d’una banda, les persones busquin el refugi dins la família, però també, a causa d’aquesta inseguretat, la violència s’expressa molt més. Per desgràcia, ho llegim massa sovint als diaris. És com si hi hagués un intent de protegir-se encara que sigui destruint-se. És tornar a oferir un sistema familiar tradicional com a possibilitat publicitària de resoldre tots els problemes. Per tant, de manera reaccionària s’ofereix simplificadament la família tradicional com a resposta al gran malestar que vivim.
—Els problemes de la família són sistèmics?
—Per a mi és inacceptable que l’home mani a la família perquè és home i la dona hi resti subordinada. Això és polític i s’expressa en l’organització de la societat. No sé si és estructural o intrínsec que la família és una comunitat, que de manera no natural és tancada en un espai que té parets i que contemporàniament té pulsions generacionals, arcaiques, momentànies. És el lloc on allò que és arcaic explota i això la tragèdia grega ens ho diu. L’ètica i la política han de tenir un paper perquè la frustració arcaica de la por, de ràbia, de gelosia puguin ser evitables en un sistema tancat, L’ús autoritzat i lliure de la violència no ha de ser autoritzat políticament i cultural.
—En una crítica italiana al vostre llibre parlaven de la masculinitat fràgil, que no sap navegar per les emocions i els fracassos i acaba fent repercutir la seva frustració en els altres.
—Hi ha una inadaptació cultural de generacions senceres que van rebre aquest model com l’únic possible. Desfogar la mediocritat sobre els altres compta amb l’autorització política, com qui té un permís de conduir.
—Pot existir un home nou?
—Hi hem de treballar tots. Els homes hem de fer feina, hem de treballar-hi. Escriure aquest llibre m’interessava perquè es qüestionés això. Si no, no anem a enlloc. Sens dubte les noves generacions de famílies ho tenen present i hi treballen. Tot i això, hi ha famílies joves que encara reprodueixen el model reaccionari. És evident que alguna cosa passa. El fet que aquest llibre, en aquest moment, hagi trobat tants lectors, gràcies també al premi Strega, que és important, significa que si més no som en un moment de crisi. On ens portarà? No ho sabem perquè les forces reaccionàries actuen amb molta determinació i, com explico, encara són més agressives quan se senten amenaçades.
—En el vostre llibre descriviu la ira. Sovint parlem de la violència d’una perspectiva més teòrica, però s’entra poc en la gestació d’aquesta ira destructiva.
—La ira també és política, no hi ha ira individual que no sigui expressió d’una època específica. L’expressió de la ira és una fotografia d’allò que una societat ofereix com a expressió de la violència. A mi, que considero la literatura com el lloc de la complexitat, m’interessa relacionar la part arcaica amb la política i fer preguntes. Sense posar aquestes dues coses juntes, no podria ser escriptor. Hi ha un fragment al final del llibre, en què es parla de la violència i es diu que la violència pot ser destructiva o vehicular-se mitjançant la precisió.
—…
—Tenim la violència destructiva, que és l’afirmació desesperada del poder. És estèril, inadmissible i perjudicial. La incapacitat política de gestionar el caos tan generalitzat ofereix als ciutadans una única manera d’utilitzar la violència, que és la de “ja us podeu destruir entre vosaltres”. Però també hi ha la possibilitat que la violència es canalitzi cap a les arts, cap al fer i es transformi. I la societat té el deure d’oferir aquest camí als individus. No tan sols hi ha el camí de l’educació, que em sembla paternalista, sinó que hi ha aquesta altra via de la transformació.
—Aquesta transformació de violència cap a la precisió costa una mica d’entendre. La podeu explicar més?
—Això vol dir que si una persona en el moment que vol donar una puntada de peu o llançar una cadira, o vol colpejar una persona, es posa a fer un dibuix, haurà fet alguna cosa positiva, es podrà tranquil·litzar i no faltar al respecte a l’altre i, alhora, mantenir la seva dignitat com ser humà.
—Com a dona, se m’ha fet molt dur d’acceptar aquesta esposa tan submisa, que arriba a desaparèixer, per més que sàpiga que allò que descriviu existeix, passa cada dia. Gairebé se m’ha fet insuportable, suposo que perquè pertanyo a una generació que representa que hem superat això.
—És un fet que aquest llibre desencadena reaccions molt fortes en la gent. Pel que m’han dit molts lectors i lectores, el llibre provoca una activació de les autobiografies dels lectors. És com si posés sobre la taula tots els punts sensibles personals, polítics, ideològics de cada persona. Som com animals.
—També hi ha un moment que dieu que la mare és més forta, perquè fa que el seu marit li demani perdó. És trasbalsador aquest tros.
—Dic que és més forta que ell, no que sigui forta. Ho aclareixo. La mare és l’única que en el sistema fa com un sabotatge a la violència i a la por. Hi ha un altre lloc on dic la cosa més dramàtica que hi ha: pot guanyar la vida contra ella, però hi va perdre la vida. Això no és trasbalsador, és molt trist.
—Una cosa que queda clara és que hi ha la possibilitat d’alliberar-te de la família, encara que costi.
—De bon començament, vaig tenir clar que el llibre s’havia de titular L’aniversari, perquè no era la història d’una família trista, amb un home tirà. El punt fonamental del llibre és la reivindicació del dret de tenir una vida diferent i de sentir-se segur. El motiu de la celebració de l’aniversari és que es pot celebrar també el moment en què t’alliberes de la família. Per a mi, el fet més important també era que no tingués un final hollywoodià. La història d’una família desgraciada, on hi ha molt dolor per a tothom, no pot oferir un final on tot acaba bé.
—La germana surt poc…
—És un personatge menor a la història, però és important perquè és l’evidència del fracàs d’una aliança entre germans. També hi ha un desfasament generacional. Ell refusa la lluita i no vol alimentar una guerra civil i tria un altre camí. Per una altra banda, tenim la germana que, com a dona que és, desitjaria no tan sols salvar la mare, sinó també encomanar-li una idea de dona i família que potser la mare no està preparada per a assumir, per a ella no és una alternativa perquè no la pot acceptar.
—Però al final dibuixeu una certa esperança respecte de la família.
—En cap cas no volia atacar la institució de la família, que és allò que diuen els reaccionaris quan em volen atacar. Jo volia reivindicar la possibilitat d’una família que no estigui instaurada a partir del poder masculí. I també que la família pugui anar canviant quan canvia la societat.
