Quan falta aproximadament un any per a les eleccions generals a Andorra, el govern de Xavier Espot entra en la recta final amb els dos grans compromisos de legislatura encara per resoldre: l’acord d’associació amb la Unió Europea i la despenalització de l’avortament. El que havien de ser dues reformes concretes s’han convertit en dossiers complexos que, més enllà del contingut, posen en dubte fins on pot avançar el sistema institucional andorrà.

Un calendari europeu, sense data de resolució

L’acord d’associació amb la Unió Europea és el projecte més ambiciós del govern d’Espot i també el que millor exemplifica com el calendari polític s’ha complicat. Abans de les eleccions generals del 2023, es preveia que el contingut de l’acord es tanqués aquell mateix any, és a dir, just al principi de la legislatura. Finalment, es va endarrerir uns mesos, i es va tancar el maig del 2024. En aquell moment, el full de ruta era nítid i es va explicar públicament: signatura aquell mateix any i referèndum, a tot estirar, a principi del 2025. El govern assegurava aleshores que entre la signatura i la votació havien de passar, pel cap baix, sis mesos, perquè hi pogués haver un debat social que permetés de construir consens social, en un context en què les enquestes detectaven una majoria en contra.

Tanmateix, aquest esquema s’ha anat erosionant. El principal coll d’ampolla ha estat la seva naturalesa jurídica: si és d’un acord mixt, ha de ser ratificat també pels estats membres, més enllà de les institucions europees, fet que allargaria els terminis i la complexitat del procediment.

El desembre passat, en la compareixença de Nadal, Espot assegurava que les negociacions estaven molt avançades i que la decisió final arribaria al gener o, a tot estirar, al febrer. La realitat és que fa pocs dies, el 19 de març, les informacions sobre les reunions del grup EFTA del Consell de la UE indicaven que encara no hi havia unanimitat sobre si l’acord havia de ser mixt o no.

El govern diu que solament convocarà el referèndum quan el text sigui definitivament validat, i això fa que el calendari quedi en suspens, sense un control dels terminis per part de les autoritats andorranes, atrapades en mecanismes interns de la UE i sense garanties de resolució a curt termini. Això obre ara un escenari que semblava inconcebible: que la consulta no es pugui fer abans de les eleccions generals de l’abril de l’any vinent. Això fa que la qüestió hagi sobrevolat tota la legislatura. Sobre això, Espot ha descartat explícitament de fer coincidir el referèndum amb els comicis, perquè considera que en distorsionaria el resultat i convertiria el referèndum en una eina de confrontació partidista més que no pas en una decisió de país.

Alhora, la pressió política ha anat en augment i l’oposició defensa la contrària: sotmetre el text a votació, amb el contingut ja tancat, encara que el procés europeu no estigui complet, per evitar d’allargar-lo innecessàriament i haver d’assumir després costs polítics i diplomàtics, tot tancant la porta a les institucions europees, en cas que els ciutadans no aprovin el text. Un text que toca els fonaments de l’estat, com ara la lliure circulació de persones, el mercat del tabac i el sector financer.

El resultat és que l’acord amb la UE ha deixat de ser un procés tècnic per a convertir-se en un element central de disputa política. Si no hi ha referèndum abans dels comicis, les eleccions del 2027 no solament decidiran un govern, sinó que es preveu que seran, de facto, un plebiscit sobre l’acord. I hi ha encara un element addicional: Espot no podrà optar a un nou mandat, de manera que la resolució final recaurà, necessàriament, en uns nous dirigents.

L’avortament: una promesa també ajornada

El cas de l’avortament segueix una lògica similar quant al calendari, però amb més complexitat política i institucional. No és una promesa nova ni puntual. Fa anys que el govern treballa en una proposta i ha reiterat la voluntat de resoldre-la abans del final de legislatura. El 8 d’abril de 2025, en la seva intervenció a l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, Espot es va comprometre a despenalitzar l’avortament abans no acabés el mandat.

La proposta inicial implicava de permetre la interrupció de l’embaràs fora d’Andorra, amb acompanyament mèdic i el finançament de la intervenció per part de la seguretat social. Aquesta via volia compatibilitzar l’avenç en drets amb trobar un encaix que satisfés el Vaticà i que no posés en risc l’equilibri institucional i la figura del copríncep episcopal. La presentació del text havia de ser el 2024 i l’aprovació, el 2025.

Tot i haver-hi certs endarreriments, hi havia la percepció que es podia arribar a un acord. Però aquest escenari es va veure alterat per factors externs. La mort del papa Francesc i el canvi de la cúpula de la Santa Seu, amb la lectura mediàtica d’un enduriment doctrinal, van refredar de manera clara les expectatives. Sense que això s’hagi explicitat mai, l’entorn mediàtic andorrà ha interpretat que la nova etapa vaticana ha reduït molt el marge de maniobra.

El 23 d’octubre de 2025, Espot i el ministre d’Educació i Cultura, Ladislau Baró, van reprendre formalment el diàleg amb la Santa Seu en una reunió amb el secretari d’estat vaticà, el cardenal Pietro Parolin, per “prosseguir els treballs” sobre la despenalització.

Fa poc més de quinze dies, Baró deia que l’executiu volia tenir definit abans de l’estiu el model normatiu de la despenalització. Ara com ara es treballa en una proposta encara més rebaixada: treure la dona del codi penal, garantir alguna mena d’acompanyament institucional i permetre’n la pràctica fora del país. Això, en realitat, simplement oficialitza la situació actual, no es processa cap dona tot i estar castigat amb penes, i no resol el debat sobre l’accés efectiu, la cobertura pública i el paper dels sanitaris andorrans.

En aquesta línia, l’oposició ha introduït un element clau: la necessitat de despenalitzar també els metges. Sense aquest pas, la reforma tindria un abast principalment simbòlic. El Partit Socialdemòcrata ha insistit que el debat no es pot reduir a una solució tècnica de mínims i ha apel·lat a la mobilització social per evitar que la qüestió quedi diluïda o tancada en fals.

Espot, per la seva banda, ha admès que l’avortament és una “assignatura pendent”, però continua fixant el mateix límit: qualsevol reforma ha de ser compatible amb el sistema institucional. Aquesta és la clau del blocatge: no es tracta de trobar la fórmula jurídica o política, sinó que aquesta encaixi amb el coprincipat. A mesura que s’esgota la legislatura, el marge per a tancar aquest dossier es redueix i podria deixar l’altra gran promesa de la legislatura, també, sense resoldre.

El factor clau: els límits del coprincipat

El model institucional andorrà, amb Emmanuel Macron i el copríncep episcopal Josep-Lluís Serrano Pentinat com a caps d’estat, és una garantia d’independència i equilibri entre potències, però també un límit polític tangible de què es pot fer. I s’ha anat fent visible sobretot en l’avortament, que ara mateix és il·legal en tots els supòsits.

Aquestes darreres setmanes, el govern ha verbalitzat amb claredat que no impulsarà cap reforma que pugui posar en risc el coprincipat. El ministre Baró ho va dir en termes inequívocs: no hi haurà aprovació de la despenalització sense consens si això pot comprometre el coprincipat. Això implica, de facto, acceptar que hi ha reformes que poden quedar descartades no per manca de majoria parlamentària ni de voluntat política interna, sinó pel parer de l’església catòlica.

Alhora, el debat mediàtic ha fet un pas significatiu. Aquestes darreres setmanes han aparegut anàlisis que sospesen escenaris que fins fa poc no formaven part del discurs públic habitual: la possibilitat d’una crisi al coprincipat, la hipòtesi d’un xoc institucional o, fins i tot, la necessitat d’obrir un debat sobre el model d’estat. Idees que no són estructurades políticament –cap partit no proposa una república ni res semblant–, però el simple fet que aquestes hipòtesis hagin entrat en el debat públic és, per si sol, prou significatiu. I això fa que el dossier de l’avortament pugui esdevenir una autèntica prova d’estrès del sistema institucional andorrà si no hi ha aviat una resolució que sigui compatible tant per a l’església catòlica com per a la societat andorrana.

Un final de legislatura obert

En aquest context, el paper de Macron adquireix una rellevància que va molt més enllà del simbolisme institucional habitual. Com a copríncep, és una peça estructural del sistema, però, alhora, com a president francès, és també un actor polític amb agenda pròpia, amb posicionaments definits en matèria de drets i d’integració europea, i amb una capacitat d’influència significativa.

En el missatge institucional amb motiu del Dia de la Constitució, Macron va fer una intervenció aparentment genèrica, però carregada de significat. Va defensar de tots els drets de les dones i la igualtat davant la llei, sense esmentar explícitament, però sí implícitament, l’avortament. La visita prevista per als dies 27 i 28 d’abril a Andorra, formalment, és una visita institucional, però en un moment de forta càrrega política.

El resultat de tot plegat és un final de mandat amb totes les carpetes obertes, tot i ser promeses de la campanya electoral anterior, i amb una sensació creixent de provisionalitat. Ni l’acord amb la Unió Europea té un calendari definitiu ni la despenalització de l’avortament ha cristal·litzat en una proposta clara i operativa, en bona part perquè no depèn de les autoritats andorranes. Això crea una situació particular: l’executiu no ha renunciat a cap dels grans objectius, però tampoc no els ha pogut completar.

Si cap de les dues qüestions no es tanca, el trasllat serà inevitable: les decisions quedaran en mans del govern que surti de les urnes. I és aquí on el significat de les eleccions del 2027 canviarà radicalment. Més que un simple final de legislatura, el que es dibuixa pot ser un moment de transició que pot obrir escenaris de tensió política i institucional inimaginables fins fa poc.