El Macba dedica una gran mostra retrospectiva a la figura de l’artista minimalista i conceptual Rosemarie Castoro. ‘Enfocar a l’infinit‘, que s’acaba d’inaugurar i es podrà visitar fins al 15 d’abril del 2018, aplega 230 obres i documentació inèdita, com ara els diaris personals de la pintora i escultora nord-americana. Centrada en el període entre 1964 i 1979, l’exposició ‘Enfocar a l’infinit’ inclou pintura abstracta, art conceptual, accions performatives, poesia, escultura, instal·lacions i land art, evidenciant la diversitat de la pràctica artística de l’autora.

‘Amb aquesta mostra volem fer-li un reconeixement. Ens centrem en el període concret de 1964 a 1975, uns quinze anys increïblement productius per a Rosemarie Castoro’, afirma la comissària i conservadora en cap del Macba, Tanya Barson. De fet, el nom escollit per a l’exposició, ‘Enfocar a l’infinit’, és una de les frases que surten en una de les performances de l’artista conceptual i minimalista. El tema de l’infinit és omnipresent en l’obra de Castoro, una artista en contínua experimentació que va formar part del cercle de l’avantguarda novaiorquesa dels anys seixanta i setanta al costat de Carl Andre, Donald Judd, Yvonne Rainer, Robert Morris, Sol LeWitt i Agnes Martin, entre més.

La ‘pintoraescultora’ –com s’autodenominava Castoro– va començar la seva trajectòria en el camp de les arts gràfiques, tot i que de seguida es va interessar per la dansa, que va influir decisivament en la seva concepció de l’espai. Després es va decantar per la pintura i, més endavant, per l’escultura. També va participar activament en l’Art Workers’ Coalition i es va relacionar amb el feminisme, encara que va rebutjar d’involucrar-s’hi a fons perquè el considerava restrictiu i segregatiu.

Primeres pintures: ‘Y’ i barres

Les seves primeres obres de maduresa (1964-1965) són pintures executades sobre teles quadrades. Al principi eren mosaics pictòrics construïts amb forma d”Y’. Més endavant, les formes geomètriques ‘Y’ es van disposar sobre un fons monocromàtic: la composició mínima amb un potencial d’infinites repeticions. Feia servir colors intensos disposats en contrastos cromàtics i tenia una gran precisió en el dibuix amb llapis. Aquesta unitat bàsica ‘Y’ demostra que la seva experiència del món era la d’una ballarina. Títols com ‘White Blue Feet, ‘Banded Feet’, ‘Feet of Y’ evidencien que aquesta analogia antropomòrfica s’origina en la dansa. A mesura que la pintura de Castoro anava evolucionant, l’artista va fracturar la forma ‘Y’ en ratlles amples o barres distribuïdes per tota la tela en composicions aleatòries d’aparença caòtica, en petits grups superposats o amb unes determinades pautes gràfiques.

Des del 1966, Castoro va començar a emfasitzar en la seva pintura les formes geomètriques irregulars, aparentment aleatòries, creades a partir de superposicions o interferències d’una barra sobre una altra. Dues sèries de finals dels seixanta indiquen l’ús creixent dels sistemes per part de Castoro i el seu desplaçament cap a l’art conceptual. Pròximes a les abstraccions monocromes, les pintures anomenades ‘Inventory’ fan servir línies diagonals per a enregistrar mesuraments de l’espai. Des del 1968, i malgrat que encara pintava, es va aventurar a sortir de l’estudi i va crear peces conceptuals en forma de texts. Durant aquest període, va refermar la seva inclinació cap al concepte d’intermèdia amb la instal·lació de diapositives i àudio del poema ‘A Day in the Life of a Conscientious Objector (1968-1969)’ i d’una sèrie d’obres cronometrades, ‘Stopwatch’, que fan palesa una atenció obsessiva pel temps.

Entre el 1969 i el 1970 va participar en tres exposicions comissariades per Lucy Lippard i en una sèrie d’accions al carrer titulades ‘Street Works’. Algunes d’aquestes accions van consistir a lligar un pot de pintura a la seva bicicleta i circular pels carrers deixant-hi un rastre, marcar el contorn d’una illa de cases amb cinta adhesiva o desplegar un gran rotllo d’alumini al Soho per a una performance que va titular ‘Gates of Troy’. El 1970, Castoro va començar a desenvolupar panells recolzats a terra que ocupaven l’espai de l’espectador. Les superfícies eren de guix aplicat amb escombra que després cobria amb grafit, de manera que les obres combinaven pintura, escultura i dibuix. Aquests panells van anar adquirint una escala i un caràcter gairebé arquitectònics que van acostar l’obra de Castoro a l’escultura minimalista.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]