17.01.2017 - 13:54
“He estimat bojament els països catalans i no era corresposta: ara tinc el reconeixement que l’amor és mutu”, diu
BARCELONA, 17 (EUROPA PRESS)
L’escriptora Isabel-Clara Simó ha estat distingida aquest dimarts amb el 49è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes pel seu “compromís amb la cultura del país” convertint-se en la cinquena dona que recull aquest guardó en la història del premi, segons el veredicte fet públic pel president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart.
Cuixart ha subratllat que la distinció de Simó, que s’uneix al reconeixement l’any passat a la narradora i traductora balear Maria-Antònia Oliver, confirma l’existència d'”uns països catalans més vius i més prolífics que mai”.
El jurat ha valorat l'”obra immensa i extensíssima” publicada per Simó al llarg de 40 anys en els quals ha cultivat novel·la, poesia, assaig, periodisme, guions de ràdio i televisió, teatre, ha destacat el membre del jurat Carles Solà, exconseller d’Universitats i Investigació.
Per a Solà, les obres de Simó han canalitzat reivindicacions relacionades amb la llibertat, la situació de les dones i la infància, i el premi “parla molt bé d’una cultura viva i dinàmica per tot el territori”.
“Sempre he sentit que jo he estimat bojament els països catalans i no era corresposta: ara tinc el reconeixement que l’amor és mutu”, ha dit Simó després d’agrair el premi en els inicis del seu discurs.
Preguntada per aquesta qüestió, ha lamentat que la seva escriptura ha estat objecte de burles i tòpics: “He donat la imatge, per ser dona i més, que escric històries d’amor per a tietes, que escric per a dones, des d’interiors, i m’he sentit rebutjada moltes vegades”.
“De tota manera, no he abandonat, a cada bufetada una mica més d’impuls. No m’he sentit estimada sovint”, ha dit la guardonada, que ha vist el guardó com el ‘Nobel català’ i un acte d’amor complet que l’ha deixat desarmada i absorta.
Simó ha manifestat la seva inseguretat a l’hora d’escriure, i ha dit que el premi li donarà un impuls d’autoconfiança i ambició per seguir narrant històries: “Rellegir-me és un exercici dolorós. Em renyo moltíssim a la meva mateixa. Tinc molta inseguretat”.
“En cada llibre que publico, cosa he après de l’anterior, no em conformo amb la mediocritat”, ha ressaltat l’autora, que ha subratllat que si deixés d’escriure se sentiria morta, i ha reafirmat la seva voluntat de no jubilar-se.
“Ara que sóc viuda i vella, el fet que aquest premi hagi estat capaç d’acostar-se a les dones crec que és de justícia perquè hi ha grans dones escriptores”, ha remarcat Simó, que ultima un poemari amb altes dosis d’erotisme i una novel·la juvenil i, també, té al cap una novel·la més ambiciosa, de les quals no ha volgut avançar contingut per evitar mala sort.
“LA LITERATURA NO ÉS UNA TERÀPIA”
“La literatura no és una teràpia, no serveix per a res. És una obra d’art. No és útil: si voleu coses útils, aneu a la a la ferreteria. La literatura és un instrument de pensar i de sentir. No és un útil”, ha asseverat la guardonada, que s’ha definit com una ‘poetastra’ per la seva falta d’habilitat als seus inicis en la poesia.
“Sóc una independentista amb moltes ganes de deixar de ser-ho”, ha comentat Simó interpel·lada per les dificultats que va viure el català durant el franquisme, i ha afegit que l’independentisme no és una ideologia, sinó un estat a arribar.
INDEPENDENTISTA, PERÒ NO ANTIESPANYOLA
“Sóc independentista dels països catalans, però no sóc antiespanyola, no odio Espanya: vull que siguem bons veïns i que el país tingui barreges”, ha subratllat la guardonada, que s’ha definit com una barreja de tradicions que ha vist alguna cosa genèticament bo i culturalment esplèndid.
“Jo vull ser lliure. Penseu que no tenim competències en gairebé res, ni en llum, aigua, gas, immigració, trens, carreteres, i com tenim de poc ve el Tribunal Constitucional (TC) i ens ho parteix per la meitat”, ha dit.
BIOGRAFIA
Simó (Alcoi, 1943) es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de València (1965), on es va vincular amb els primers grups nacionalistes sota la mestria de Joan Fuster, i del 1972 al 1983 va dirigir la revista ‘Canigó’, des d’on va treballar per donar veu a joves escriptors.
El 1978 va iniciar la seva trajectòria literària amb la concessió del Premi Víctor Català pel llibre ‘És quan miro que hi veig clar’ (1979), i després va publicar ‘Alcoi-Nova York’ (1985), ‘Històries perverses’ (1992) –guardonat amb el premi Crítica Serra d’Or– i que va continuar amb ‘Perfils cruels’ (1995).
Després va publicar ‘Dones’ (1997), que es va portar al cinema amb guió de Jordi Cadena i direcció de Judith Colell, i després d’aquest èxit va explorar l’univers masculí a ‘Estimats homes (una caricatura)’.
La guardonada recollirà el premi el 20 de febrer en un acte d’homenatge que tindrà lloc al Palau de la Música Catalana i que tindrà l’objectiu de divulgar la seva obra i trajectòria.
