27.02.2026 - 21:40
La catalanofòbia i l’odi vers la nostra llengua no només no cessa, sinó que va en augment. De fet, podríem dir que som de ple en un genocidi lingüístic i cultural que avança sigil·losament, tot retallant els nostres drets. Aquesta setmana, hem vist com el PSOE ha començat a espanyolitzar-nos les carreteres dels nostres Països Catalans, i tot plegat amb una excusa tan tosca com maliciosa: el català és tan incomprensiblement perillós que podria causar accidents viaris. Al País Valencià, Vox i PP han liquidat Rodoreda i Llull del currículum educatiu dels alumnes de batxillerat. Alguns ataquen de cara, d’altres des d’una hipocresia fastigosament vomitiva, però els atacs, és evident, vénen de la dreta, de l’esquerra i del centre de l’espanyolisme, amb un denominador comú: eliminar la nostra llengua, pilar essencial de la nostra identitat.
També aquesta setmana, una ciutadana ha denunciat que la seva parella havia sofert danys al seu domicili per part d’un repartidor d’Amazon. El noi, que esperava un paquet, va demanar al repartidor que el deixés damunt la catifa de l’entrada de casa, perquè ell no hi era. El repartidor, en sentir-lo parlar en català i arran de la resistència del noi a canviar de llengua, va dir-li, literalment: “Yo no tengo que perder el tiempo contigo, háblame en castellano.” Finalment, el repartidor va deixar el paquet i, per descarregar el seu odi vers un catalanoparlant, va guixar-li la porta de casa amb les lletres “H P”, que no, no es refereixen a la marca d’impressores, sinó que van carregades d’odi i evoquen la condició de meretriu de la mare del catalanoparlant. Un mitjà digital es va fer ressò de la notícia i, entre la gent que va comentar-la, hi trobem un senyor defensant el comportament venjatiu del repartidor d’Amazon i assegurant que, si ell s’hagués trobat en el lloc del repartidor, “yo no le entrego el paquete y me voy”, tot afegint amb sorna que, si volia que l’atenguessin en català, hauria d’haver demanat el paquet a Amazon.cat. Aquest personatge burlesc que celebrava l’atac contra un ciutadà catalanoparlant, és, ni més ni menys, un cirurgià i traumatòleg que treballa a l’Hospital Dos de Maig. I així, és molt més fàcil d’entendre que quan anem a cal metge al nostre propi país no tan sols no ens entenen en la nostra llengua, sinó que ens posem en mans de professionals sanitaris que, directament, senten odi pel català i set de venjança si decidim defensar-lo.
Tot plegat, i coincidint en el temps, servidora ha exposat públicament un cas de catalanofòbia que va viure diumenge passat. Havia reservat un servei de taxi perquè recollís la meva mare. En veure que arribava tard, vaig telefonar-li i no vaig poder ni acabar la subordinada que el senyor ja em va tallar, i amb un to absolutament autoritari i agressiu em va dir: “Ya le he dicho a tu madre que, a mi, me habléis en castellano.” Malgrat que, com a catalana, sovint sóc mesella i submisa, aquesta vegada vaig treure foc pels queixals, suposo que pel fet acumulatiu, i vaig cantar-li les quaranta al refotut taxista. Vaig dir-li que, si calia, parlaríem en rus, en panjabi o en xinès, però que a mi no m’imposaria parlar el castellà ni em prohibiria parlar la meva llengua. Posteriorment, vaig dir-li que el servei quedava anul·lat i vaig penjar just després de deixar-li molt clar que el seu comportament era absolutament feixista.
En acabat, estava furiosa per haver patit un acte de xenofòbia, però la ràbia va transformar-se aviat en eufòria per haver plantat cara, i per haver tret una mala llet genuïnament catalana que fa massa temps que tots plegats hem deixat de practicar. Són tantes les ocasions en què no podem viure plenament en català, que han acabat per marcar la nostra vida, el nostre dia a dia, però hem anat cedint, callant i resignant-nos i ens hem anestesiat tant que, al final, ens maltracten i nosaltres ho permetem. I no, no és perquè sí que fem cara de xaiets desvalguts quan ens menystenen, hi ha múltiples causes i múltiples culpables que ens han empès a la submissió. Per una banda, unes institucions que ens han abandonat, que no només no defensen els nostres drets lingüístics, sinó que, a més, s’alien contra nosaltres amb el govern espanyol mentre ens venen progressisme i democràcia.
També són responsables del nostre atordiment lingüístic tots aquells que s’autoanomenen catalans, que diuen que estimen la nostra llengua, però que defensen el bilingüisme i que ens han inoculat idees falses i pernicioses com ara: “És de mala educació no parlar castellà si saps parlar-lo”, “la gent no parlar més el català perquè no feu que el català sigui un idioma simpàtic, perquè sou massa radicals en la vostra defensa”. I aquí és on hem d’estar més alerta. Aquests són els discursos que cal combatre, abans que res, els dels falsaris que ens venen un fals amor a la llengua, perquè, per a ells, el català no és una llengua de primera, no és una llengua de ple dret, sinó una mera possibilitat que en cap cas ha d’estar al mateix nivell que el castellà, ni molt menys amb més valor. Aquesta mena de discursos abonen la xenofòbia i són droga i argument per als feixistes lingüístics. Parlar català és un dret, i malgrat que les institucions no vetllen perquè aquest dret es compleixi, ni en fan pedagogia, ni el blinden contra els atacs constants, és absolutament intolerable i perillós que permetem que el nostre dret estigui subordinat a la nostra simpatia. Un dret és un dret i és intocable. I al nostre dret de parlar català, s’hi suma el nostre dret rotund de ser tan poc simpàtics com ens doni la gana, i menys encara quan ens ataquen sense remordiments. Ni nosaltres hem de ser més amables per fer valdre el nostre dret lingüístic, ni una llengua pot esdevenir simpàtica. Una llengua és, i punt. Que se’ns obligui a nosaltres, els catalanoparlants, persones que viuen constantment menyspreades, a comportar-nos de manera més amable i encisadora com a pretext per a guanyar respecte i suposats nous parlants és denigrant, i és violència, i és ignorància històrica. Si fem el paral·lelisme amb la violència de gènere, tal vegada ho veiem més clar: que se’ns obligui a modificar el nostre caràcter per tenir drets, és com dir a una dona que, si fos més simpàtica, el seu marit no la pegaria, que si sap ser més amable i afectuosa, per què tria fer morros o estar dolguda…? Per què ho fa? Per provocar?
Ja us dic ara que, si hi ha una manera de guanyar parlants, aquesta requereix fer justament al contrari: guanyar autoestima, mantenir la llengua, plantar cara i demostrar que som infranquejables. Ningú respectarà el que nosaltres no defensem amb dents i ungles. I ja va sent hora d’abandonar els lliris, la bonhomia i la submissió. Qui volem complaure? A qui volem caure bé? Als nostres botxins lingüístics? Per a què? Perquè ens permetin d’exercir un dret, el de parlar i viure en català, que ells mateixos ens han robat? S’ha acabat el bròquil i la nostra paciència. Si mantenir la llengua és ser maleducats, serem maleducats. L’extrema dreta va en auge i vindran a guillotinar-nos-la; ja no hi ha més temps per perdre. No som a P3 de la història de Catalunya, i no hem d’acontentar qui no ens respecta. Els nostres avantpassats, de tots els temps, s’han deixat la pell per la nostra terra i per la nostra identitat cultural, així que ja és hora que mori la complaença, que morin els discursos dels falsos aliats del català i que s’encenguin les males llets i la ferma convicció que, tal vegada, no agradarem o potser molestarem, però que ni per mal de morir deixarem que aniquilin la nostra llengua.
