Els “raigs X” amb què els arqueòlegs volen canviar la història de l’Amazònia

The Washington Post · Terrence McCoy

Costa Marques, Brasil. A mesura que la tempesta s’acostava, els homes s’endinsaven més i més en les profunditats del bosc, a la recerca de pistes que revelessin un misteri centenari.

“Hem d’avançar uns cinquanta metres més”, diu l’arqueòleg Carlos Zimpel Neto un matí de final de gener, sense fer cas del rugit dels trons, mentre concentra la vista en la seva tauleta. “Aleshores, girem lleugerament cap a l’esquerra i, tot seguit, girem lleugerament cap a la dreta.”

L’arqueòleg deix la tauleta i, empaitat pels mosquits, s’endinsa en una selva remota que, ara fa més d’un segle, fou l’escenari d’un dels esdeveniments arqueològics més cèlebres de la història l’Amazònia: la descoberta de la vasta fortalesa militar portuguesa que, fa segles, s’alçava sobre el riu Guaporé. La localització de la fortalesa, abandonada per Portugal segles enrere i engolida posteriorment per la selva, suscità una pregunta que tant historiadors com arqueòlegs s’han esforçat a respondre d’aleshores ençà: què se n’havia fet, de la resta d’aquella ciutat?

Els mapes i registres històrics contemporanis mostraven que la colònia portuguesa del segle XVIII, que en el seu apogeu va arribar a acollir un miler d’habitants pel cap baix, s’havia estès molt més enllà dels límits de la fortalesa. Al voltant de la construcció, suposadament, s’alçava una ciutat anomenada Lamego. Però l’espessa vegetació d’aquesta part del Brasil, propera a la frontera amb Bolívia, l’havia ocultada del tot –si més no, fins ara.

Gràcies a una tecnologia làser coneguda com a lidar, Zimpel i el seu equip han redescobert la colònia portuguesa perduda, i han tret a la llum un intricat sistema urbà de canals, carreteres i fortificacions militars, a més de restes abundants d’estructures de pedra.

El descobriment, anunciat l’octubre passat, no és sinó el darrer exemple de la importància del lidar en la nova era de descobriments a l’Amazònia. Aquest sensor làser, que pot instal·lar-se en un avió o en un dron, ha proporcionat als científics una mena de “visió de raigs X” de la selva, atès que els permet de penetrar en la vegetació per revelar els secrets de la selva tropical més gran del planeta.

De dalt estant, l’única cosa que s’aprecia de l’entorn de la Fortalesa Reial Príncipe da Beira és vegetació i més vegetació.

Durant segles, la selva havia convertit les restes d’aquesta colònia perduda en un secret aparentment inexpugnable. Aleshores arribà el lidar.

Les imatges que aquest sistema revelà de l’entorn de la fortalesa coincidien perfectament amb un mapa dibuixat per un espia espanyol a mitjan segle XVIII, en què apareixien carreteres, canals i, fins i tot, una segona fortalesa.

Els murs de pedra d’una tercera instal·lació militar, coneguda pels vilatans com “el laberint”, van arribar a acollir un batalló portuguès i una bateria de canons.

Els descobriments del lidar a l’Amazònia s’estenen més enllà dels límits geogràfics del Brasil. A Bolívia, els arqueòlegs han emprat la tecnologia per a revelar rastres de “traces d’un urbanisme del qual no s’havia tingut mai constància a l’Amazònia”, segons que explica un article publicat a la revista Nature l’any 2022, que inclou proves de l’existència de piràmides de 18 metres d’alçària i de sistemes elaborats de rec i de gestió de l’aigua. A l’Equador, el lidar ha ajudat a localitzar “agrupacions de monuments, places i carrers” d’una escala semblant a la dels assentaments maies de Mèxic i Guatemala, segons un estudi publicat l’any passat a la revista Science.

Aquestes revelacions han fet trontollar els fonaments d’una de les teories més prevalents sobre el desenvolupament històric de l’Amazònia: que el sòl de la regió no era prou ric per a sustentar la mena de societats agràries complexes que sí que aparegueren en unes altres parts de l’Amèrica Llatina. Les proves de l’existència d’aquesta mena de societats han estat ací durant segles: l’únic problema és que als experts els mancaven les eines per a poder-les a veure.

Zimpel, seguint un mapa digital construït a partir d’imatges de lidar, emergeix del bosc. A través de la pluja, observa la clariana en què, una volta, ara fa segles, s’erigí la ciutat de Lamego. La majoria de les estructures de la ciutat, fetes d’argila i fulles de palmera, fa segles que van desaparèixer.

Però no tot havia desaparegut per sempre. En un racó, Zimpel assenyala els fonaments d’una església portuguesa; més enllà, es veuen trossos de ceràmica entre 1.200 i 2.000 anys d’antiguitat. Són obra d’alguna societat indígena avançada, explica Zimpel, a qui els experts també atribueixen l’autoria dels grans geòglifs circulars de la zona, visibles tan sols amb el lidar i molt anteriors a l’arribada dels portuguesos.

Zimpel, en aquest sentit, explica que el lidar no tan sols ha tret a la llum l’existència d’una colònia perduda: també ha ajudat a reescriure, en termes més generals, la història de l’activitat humana a la selva.

Aixecant la “catifa” de l’Amazònia

La inescrutabilitat de l’Amazones ha turmentat els exploradors durant segles i segles, i n’ha enviat molts a la bogeria o a la mort.

Theodore Roosevelt, que va travessar la selva a començament del segle XX, descrigué l’Amazònia com “la terra de les possibilitats desconegudes”. Per a l’aventurer britànic Percy Fawcett, que desaparegué al Brasil mentre cercava una ciutat perduda, la selva era “el darrer gran espai en blanc del planeta”.

Aquests darrers anys, el lidar ha ajudat a omplir aquests espais en blanc.

Inventat als anys seixanta per la indústria aerospacial, el lidar mesura la distància que el separa d’un objecte concret a còpia d’emetre-hi un làser i cronometrar-ne el temps que triga a rebre’n el reflex. En acoblar-se a un avió –o, com sol ser més habitual avui dia, a un dron–, el lidar és capaç de recollir milions de dades i convertir-les en una imatge topogràfica extraordinàriament precisa del paisatge que s’oculta sota terra. En el cas de l’arqueologia, els avantatges del lidar són evidents: en qüestió de setmanes, la tecnologia permet de fer una feina que, fins fa poc, podia allargar-se durant dècades i més dècades.

“És com si aixequéssim una catifa”, explica Eduardo Neves, director del Museu d’Arqueologia i Etnologia de la Universitat de São Paulo. “Amb una petita estirada pots veure tot allò que hi ha quedat sota”, explica.

Aquests darrers quinze anys, a mesura que els avenços tecnològics han abaratit els costos de la tecnologia, el lidar ha transformat l’arqueologia moderna i ha permès de descobrir ciutats perdudes per tot el món, de l’Amèrica Central al Sud-est Asiàtic. En aquesta remota part del Brasil, Zimpel n’ha trobat més que no hauria imaginat mai.

Explorant “el laberint”

La història personal de Zimpel amb la fortalesa es remunta a l’estiu del 2016, quan visità l’estructura per primera vegada després d’un llarg viatge amb cotxe per l’estat de Rondônia, fortament desforestat.

A prop de la fortalesa, hi quedava un llogaret anomenat quilombo, poblat per descendents d’africans esclavitzats. Un dels seus habitants era Elvis Pessoa, president de l’associació de veïns i guia turístic local, que explicà a Zimpel la història del seu poble.

El segle XVIII, quan les tensions entre portuguesos i espanyols pel control de la regió eren a punt d’esclatar, Portugal decidí de construir la fortalesa colonial més gran que havia construït fins aleshores al continent. Per a completar el projecte, milers d’esclaus africans van ser enviats en vaixells fluvials des de la llunyana costa brasilera.

Quan les potències colonials van resoldre finalment la disputa territorial, l’estructura perdé la seva importància estratègica. Els portuguesos, que havien dedicat una petita fortuna a mantenir la colònia, abandonaren tant la fortalesa com els esclaus que l’havien construïda.

Mentre xerraven, Zimpel esmentà que era professor d’arqueologia de la Universitat Federal de Rondônia. Això va cridar l’atenció de Pessoa, que li digué que hi havia més estructures ocultes en el bosc, agrupades entorn d’un punt molt peculiar al qual els vilatans anomenen “el laberint”. No voldria pas fer-hi un cop d’ull?

En un primer moment, Zimpel s’hi mostrà reticent. Però, una volta a les profunditats del bosc, l’arqueòleg es trobà amb unes vistes inaudites: files i files de murs de pedra de 4,5 metres d’altura; arcs de porta i fonaments de pedra de tota mena.

L’arqueòleg no trigà a posar-se a excavar, primer amb Pessoa i, més endavant, amb el seu germà, Santiago, que n’agafà el relleu després de la mort de Pessoa l’abril del 2023. Paral·lelament, l’arqueòleg es dedicà a estudiar els mapes de la colònia traçats per portuguesos i espanyols a mitjan segle XVIII. Va ser aleshores que començà a sospitar que allò que havia vist era la colònia portuguesa perduda. Però no podia estar-ne segur –no sense lidar, si més no.

El 2022, el seu company de professió Eduardo Neves, director del Museu d’Arqueologia i Etnologia de la Universitat de Sao Paulo, rebé una subvenció considerable de la National Geographic Society per a fer servir el lidar en projectes arqueològics a l’Amazònia. Neves, coordinador d’un consorci acadèmic anomenat Amazon Revealed, es proposà l’objectiu d’explorar una cinquantena de jaciments. Zimpel ja en tenia un present.

L’any següent, després de deu dies d’exploració amb lidar, Zimpel finalment obtingué la resposta a la pregunta que feia tant de temps que ell i els seus companys de professió es feien: les imatges del lidar coincidien gairebé perfectament amb els mapes del segle XVIII.

La història, en perill

Però les ruïnes han quedat en perill de tornar a perdre’s pràcticament tan bon s’han descobert.

L’assentament portuguès, com molts vestigis de l’antiguitat amazònica, es troba en una zona coneguda com l’arc de la desforestació, la franja del sud de l’Amazònia on es concentra la desforestació. L’estiu passat, quan els incendis arrasaren aquesta part de la selva, el bosc que protegia les ruïnes desaparegué sota les flames.

Els vilatans del poble, envoltat de grans ramaderies i plantacions de soja, creuen que els incendis van ser provocats amb l’objectiu de desbrossar el terreny.

“No vam pensar mai que el foc arribaria tan a prop nostre”, explica Nucicleide da Paz Pinheiro, que es va convertir en president de l’associació de veïns després de la mort d’Elvis Pessoa. “El 80% del nostre bosc va quedar calcinat”, afegeix.

Mesos més tard del foc, aquest gener, Zimpel tornà a la selva empès per la urgència. Volia veure què n’havia quedat, de les ruïnes. Però també volia veure què més podia descobrir-hi. Cada nova descoberta l’ajudaria a l’hora de demanar a les autoritats brasileres que protegissin legalment el bosc com a punt d’interès arqueològic.

El dany dels incendis, explica Zempel, ha estat substancial, però no tan greu com havia temut en un principi.

L’arqueòleg mira la seva tauleta i analitza el mapa creat pel lidar, que mostra indicis evidents d’activitat humana. En un punt del mapa, l’arqueòleg localitza un barranc poc profund que s’allarga durant metres, en una recta perfecta. Després, a poca distància, en localitza un altre. Al costat d’aquestes línies troba les restes d’un gran edifici de pedra. És cobert de fang i vegetació, explica, però sembla que ha quedat intacte del foc.

Fa un pas enrere per admirar-lo.

“Aquesta és una de les estructures més grans que hem vist ací. Hi ha moltes més cases ací fora que no pensàvem”, diu.

Els mosquits no deixen de brunzir. Zimpel consulta el mapa novament i, tot seguit, torna a desaparèixer en la immensitat del bosc.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb