El futur polític de Louis Aliot entra avui en una fase decisiva. El batlle de Perpinyà és citat a declarar en el judici d’apel·lació del cas dels assistents parlamentaris europeus del Rassemblement National. El Tribunal d’Apel·lació de París revisa les condemnes per desviament de fons del Parlament Europeu, una causa que pot comportar ser inhabilitat i obligar-lo a abandonar el càrrec.

Aliot va ser condemnat en primera instància a divuit mesos de presó –dotze dels quals, amb suspensió–, una multa i tres anys d’inhabilitació. Els jutges van decidir aleshores de no aplicar aquesta inhabilitació amb execució immediata, amb l’argument de preservar la llibertat dels electors, cosa que li ha permès de continuar exercint de batlle. Però ara, el tribunal revisa aquesta decisió i pot modificar la pena i acordar-ne l’execució immediata.

Una petició d’ajornar la declaració

Al principi de les vistes, la defensa d’Aliot ha demanat que el seu cas fos separat del de la resta d’acusats i que el judici s’ajornés fins després de les eleccions municipals, al·legant una possible ingerència en la decisió dels votants. Tant la fiscalia com la part civil –el Parlament Europeu– s’hi han oposat frontalment i han qualificat la petició d’infundada.

La decisió sobre aquesta maniobra processal encara no s’ha pres. El Tribunal d’Apel·lació de París ha anunciat que s’hi pronunciarà durant el matí. La primera tanda de les eleccions municipals és prevista per al 15 de març i el judici s’ha d’acabar el 12 de febrer, cosa que situa el procés judicial enmig de la pre-campanya.

Ara com ara, Aliot no ha fet declaracions públiques i ha optat per una estratègia de perfil baix, cedint tot el protagonisme als seus advocats, malgrat l’impacte polític evident del cas a Perpinyà.

Què va fer concretament Aliot

Respecte del cas específic d’Aliot, la justícia considera provat que, mentre era eurodiputat (2014-2017), va fer que el Parlament Europeu financés el sou del seu assistent parlamentari Laurent Salles, tot i que, segons la sentència, treballava en realitat per al partit a París.

Salles era regidor a Suresnes, a l’àrea metropolitana de París, tenia responsabilitats orgàniques dins el partit i s’encarregava de l’organització d’actes interns, però no va acreditar cap feina efectiva al Parlament Europeu. Els investigadors han constatat que va signar el contracte sense haver vist mai Aliot i que, durant els vuit mesos en què va cobrar com a assistent –entre el juliol del 2014 i el febrer del 2015–, solament va enviar vuit correus electrònics de caràcter administratiu i un missatge de text. No s’ha trobat cap més documentació de feina parlamentària.

Al tribunal, Aliot va justificar la contractació afirmant que Salles li “endreçava el correu” i que no calia intercanviar-se missatges perquè “es veien cada setmana”. En aquell mateix període, Aliot tenia dos assistents més al Parlament Europeu, amb un sou aproximat de cinc mil euros mensuals.

El cas ha tingut conseqüències personals greus per a Salles. L’ex-assistent, condemnat a sis mesos de presó amb suspensió per contracte fictici, va provar de suïcidar-se el juny del 2025 a la seu del Rassemblement National, a París. El tribunal havia conclòs que no havia exercit cap tasca real per a Aliot tot i cobrar 2.560 euros mensuals, i que l’única activitat acreditada era la participació en una reunió interna del partit. Durant la instrucció, Salles va declarar que no sabia que figurava com a assistent parlamentari fins que va rebre el contracte i es va acollir al dret de no declarar. Aliot, al seu torn, va admetre que no li havia fet cap entrevista prèvia: “Som al Front National. Em van recomanar algú espavilat i el vaig agafar tal com venia.”

Perpinyà, en joc

Per a Aliot, el risc és immediat. En primera instància es va decidir de no aplicar-li l’execució immediata de la inhabilitació –a diferència del cas de Marine Le Pen– amb l’argument de preservar la llibertat dels electors. Una decisió controvertida, perquè ha permès de continuar en el càrrec un condemnat que gestiona directament fons públics i que, per tant, té teòricament més capacitat de reincidir.

Ara el Tribunal d’Apel·lació podria acordar que la inhabilitació s’apliqués amb execució immediata, cosa que obligaria Aliot a deixar la batllia tan bon punt es faci pública la sentència, sense haver d’esperar que sigui ferma. El seu entorn ja ha previst opcions de substitució, però una sortida forçada podria obrir una pugna interna dins el Rassemblement National a la ciutat i debilitar el control del partit sobre un dels seus principals feus municipals.

El judici s’allargarà fins el febrer i la sentència no s’espera fins l’estiu. Si no es modifica la condemna –i no s’acorda la inhabilitació amb execució immediata i no és absolt–, solament s’aplicarà quan sigui ferma. En aquest cas, per evitar que la inhabilitació entri en vigor, hauria de presentar un recurs al Tribunal de Cassació, que suspèn l’execució mentre no es resol, tot i que aquest tribunal solament revisa l’aplicació del dret i no els fets. El termini habitual de resolució és d’uns sis mesos. Posteriorment, encara podria presentar una qüestió prioritària de constitucionalitat, cosa que permetria d’allargar encara més el calendari judicial i, per tant, retenir la banda de batlle.

El mateix judici que amenaça Marine Le Pen

El judici d’apel·lació també afecta Marine Le Pen, que ja ha declarat. En total, a més de Le Pen i Aliot, van ser condemnats set eurodiputats, dotze assistents i el partit mateix com a persona jurídica. Tanmateix, solament dotze condemnats, entre els quals hi ha figures destacades del partit, van presentar-hi recurs.

Els primers dies de vista han confirmat que el tribunal no es vol limitar a una revisió formal de les penes, sinó que entra de ple en el fons del cas. La fiscalia ha insistit que les irregularitats no poden entendre’s com fets aïllats, sinó com una pràctica organitzada durant anys per a finançar l’activitat ordinària del partit amb diners europeus. La defensa de Le Pen ha intentat de desacreditar la tesi del “sistema” argumentant que els assistents parlamentaris podien tenir funcions polítiques àmplies i que la frontera entre activitat europea i partidista no sempre era clara. La fiscalia i l’acusació particular han replicat que aquesta ambigüitat era precisament el nucli del frau i que el reglament europeu prohibeix explícitament d’emprar aquests fons per a finalitats de partit.

Els magistrats han mantingut una actitud especialment activa, amb preguntes insistents sobre la cadena de responsabilitats i el grau de coneixement dels eurodiputats sobre els contractes signats. Aquest to reforça la sensació que el tribunal vol determinar si els dirigents polítics eren conscients del caràcter fictici d’alguns llocs de feina. L’apel·lació es percep així com una segona prova de foc per al RN: no sols s’hi juga una batalla judicial, sinó també el relat polític entre l’existència d’un sistema estable de desviament de fons públics o l’intent del partit ultradretà de presentar el cas com una persecució política per a evitar que arribi al poder.