03.03.2026 - 21:40
El 2020, quan Louis Aliot va guanyar, al quart intent, la batllia de Perpinyà la victòria es va interpretar com un daltabaix. El Rassemblement National (RN) arribava al poder després d’anys de denunciar allò que qualificava de clientelisme i immobilisme del sistema municipal encapçalat pel batlle d’aleshores, Jean-Marc Pujol. Per primera vegada, l’extrema dreta governava una ciutat de més de cent mil habitants i Perpinyà era presentada com un laboratori de gestió. Bona part del teixit econòmic i dels centres de poder públic i privat van contenir la respiració.
Aquella segona ronda s’havia convertit en un plebiscit de tots contra Aliot. Tant Agnès Langevine, que encapçalava una llista d’ecologistes i socialistes, com el macronista Romain Grau van decidir de retirar les candidatures, malgrat la distància ideològica amb Pujol, per evitar la dispersió del vot contrari al RN. El duel final es va reduir a un cara a cara. Però Aliot es va imposar amb el 53,09% dels vots. La dreta tradicional perdia la batllia tot i haver concentrat el vot de rebuig.
Perpinyà, camp de batalla de la política francesa amb quatre candidats contra Aliot
Sis anys més tard, el panorama s’ha desplaçat notablement. El mandat no ha estat marcat per grans projectes estructurants ni per una ruptura abrupta amb l’herència anterior. S’ha prioritzat la seguretat i la neteja urbana, amb un augment dels efectius de policia municipal i de les càmeres de videovigilància –però val a dir que els indicadors de delinqüència no han experimentat pas cap millora clara–, i ha mantingut el model econòmic i els grans esdeveniments culturals heretats. No hi ha hagut revolució institucional ni desmantellament del model anterior; de fet, l’oposició l’ha acusat de manca d’iniciativa estructural.
Aquesta gestió sense estridències ha tingut un efecte polític clar: normalitzar la figura d’Aliot, especialment davant l’electorat conservador. Més que un dirigent antisistema, avui apareix com un gestor que no ha alterat els equilibris bàsics de l’administració municipal i que ha preservat una continuïtat institucional.
És en aquest context que s’ha vist el tomb més significatiu. Allò que el 2020 havia estat el dic de contenció contra el RN –la dreta clàssica articulada entorn de Pujol– s’ha anat desdibuixant fins a integrar-se parcialment en el projecte d’Aliot. I la confecció de la llista electoral ha estat una operació política de gran magnitud. Si encreuem les llistes del 2014 i del 2020 amb la candidatura actual, el recompte és eloqüent: una desena d’antics col·laboradors de Pujol en formen part. Entre els noms de més pes hi ha Chantal Bruzi, número 2 de Pujol el 2020; Pierre Parrat, número 3; i Fatima Dahine, número 10 i esposa de Pujol. També hi destaca André Bonet, present a la llista de Pujol el 2014 i avui número 3 d’Aliot. S’hi afegeixen Isabelle de Noëll-Marchesan, Jean Casagran, Jean-Luc Antoniazzi, Jean-Philippe Schemla, Bernard Lamothe i Charles Pons.
La incorporació no és pas quantitativa i prou: afecta els primers nivells de responsabilitat política de les candidatures anteriors i té una càrrega simbòlica notable. La presència de Fatima Dahine –esposa de l’ex-batlle– certifica l’erosió, potser definitiva, del cordó sanitari que el 2020 semblava infranquejable. I el moviment no es limita a l’etapa Pujol. Si es retrocedeix als mandats de Jean-Paul Alduy (1993-2009), també hi trobem noms que avui fan costat a Aliot: Pierre Parrat, Fatima Dahine i Emmanuel Blanc, que travessen tres etapes municipals i esdevenen fils conductors de la dreta local tradicional cap al pol RN. No és un simple transvasament personal: és la demostració que la continuïtat institucional de la dreta municipal desemboca, si més no en part, en el projecte d’Aliot.
Una candidatura que vol ampliar la base electoral
La captació s’estén també a l’espai de Romain Grau. Avui fan part de la llista d’Aliot també Isabelle de Noëll-Marchesan, Alain Cavalière i Christine Gonzalez. És una incorporació selectiva de dirigents que aleshores s’arrengleraven amb el president Emmanuel Macron. El cas de Cavalière és ben revelador: ex-president del Tribunal de Comerç de Catalunya Nord, representa un enllaç directe amb els cercles econòmics locals. Aquesta integració reforça la idea que Aliot no absorbeix tan solament quadres polítics, sinó també figures ben situades dins el món empresarial i professional.
La candidatura inclou també càrrecs orgànics del partit, com ara tres de les diputades nord-catalanes del RN: Anaïs Sabatini, Michèle Martinez i Sandrine Dogor-Such. El resultat és una llista híbrida: nucli dur del RN, antiga dreta municipal, quadres del centre-dreta institucional i figures amb pes en els àmbits econòmics.
La dreta institucional, tanmateix, no ha desaparegut del tot. Bruno Nougayrède –que el 2020 era dins la llista de Pujol– encapçala ara una candidatura sostinguda pels Republicans, Horitzons i Renaixement, amb la senadora Lauriane Josende en segon lloc. La llista manté una certa continuïtat amb el sistema anterior, però amb unes expectatives electorals més modestes.
Aquesta OPA política d’Aliot ha estat rebuda de manera desigual pels antics batlles de Perpinyà. Pujol ha dit amb ironia que, finalment, havia aconseguit la unió de les dretes perquè té antics col·laboradors en gairebé totes les llistes. Però Jean-Paul Alduy ha estat més taxatiu: “A Perpinyà, no hi ha una unió de les dretes. És la unió de la dreta extrema i de l’extrema dreta. Perquè veiem clarament, especialment amb la senyora Josende, que no podem categoritzar de cap manera com a esquerra, que la dreta clàssica continua presentant-se amb el seu nom.”
Aparcar les diferències
Tot i aquesta convergència amb bona part dels antics col·laboradors de Pujol, durant el mandat les tensions han estat reals. Sectors de centre-dreta han criticat que Aliot hagi denunciat l’immobilisme del sistema anterior i, una vegada al govern, no hagi impulsat cap projecte estructurador capaç de redefinir la ciutat. En seguretat, malgrat l’augment de recursos, els indicadors no han mostrat cap millora clara; però, en l’àmbit econòmic, la relació inicialment prudent del teixit empresarial s’ha anat transformant en una normalització progressiva.
La maniobra d’Aliot no és solament una ampliació electoral; és una operació d’hegemonia. Ell no substitueix la dreta clàssica: la integra, en part la dissol i en part la reordena sota el seu lideratge. Això el reforça, tot i la incertesa judicial. Condemnat en primera instància en el cas dels assistents parlamentaris europeus del Front National –amb una pena d’inhabilitació impugnada–, es podria trobar obligat a deixar la batllia si l’apel·lació confirmés la sentència. Tanmateix, l’ombra judicial no ha impedit que el seu projecte continuï atraient quadres de la dreta tradicional.
El mapa resultant és fragmentat. La dreta clàssica es divideix entre la candidatura d’extrema dreta i la centrista; i l’esquerra concorre també dividida. Però el fet polític central és un altre: Aliot ha aconseguit de convertir-se en el centre de gravetat del camp conservador a Perpinyà. Ja no competeix contra la dreta tradicional; parcialment l’ha absorbida.
