27.11.2025 - 21:40
La batalla ideològica més important a Occident no és entre dretes i esquerres, sinó entre institucionalistes i insurgents. Els uns creuen que cal preservar les estructures del sistema i que només calen petits retocs, els altres recullen la fúria dels perdedors de trenta anys de globalització. Els primers glorifiquen les institucions perquè hi estan incrustats i en viuen, mentre que la insurgència sap que aquestes institucions actuen contra els seus interessos. Un bàndol creu que els oponents són populistes, xenòfobs, ignorants i fàcilment manipulables, els altres contraataquen etiquetant-los d’elits i oligarquies. Les antigues fronteres ideològiques es dissolen. Quan sentim la periodista Mònica Terribas defensar la immigració davant de Sílvia Orriols, les paraules són gairebé idèntiques que les de la presidenta Isabel Díaz Ayuso a l’Assemblea de Madrid. Mentrestant, Vox ha començat a fer un discurs sobre l’esgotament del model econòmic espanyol –atur, habitatge, salaris– amb frases que semblen tretes del moviment que encapçala Bernie Sanders.
El món polític i mediàtic de Catalunya és profundament institucionalista. Mireu les tertúlies dels mitjans públics i privats, no hi ha ni un sol insurgent. Tant li fa si són ex-diputats de la CUP, periodistes o catedràtics: el salari que cobren prové de l’aixeta de fons públics, i això fa que les seves baralles siguin pur teatre. Aquesta hegemonia és un escàndol democràtic perquè deixa part del país sense veu, i s’agreuja perquè Catalunya ha concentrat el poder a Barcelona. Com que tot es cou dins dels petits cercles endogàmics, el relat mediàtic no encaixa amb la deriva del país. En vam tenir un exemple fa poc amb el fracàs colossal de la vaga general per Palestina.
El xoc entre institucionalisme i insurgència, per tant, se’ns manifesta també com un conflicte entre la capital i la resta del territori. No és cap novetat, passa el mateix a França, al Regne Unit i a tot arreu on hi ha una metròpoli sobredimensionada. I això fa que hi hagi un desconcert tan gran davant de l’aparició d’Aliança Catalana, un partit polític que ha sorgit al marge de tot el sistema –literalment a les muntanyes.
Aquesta setmana s’ha publicat el sondatge del Centre d’Estudis d’Opinió que els dóna una vintena de diputats, però, més enllà de les xifres, m’interessa la dada que seran la primera força a Girona i Lleida. I abans que algú de la capital ens etiqueti de xenòfobs, ignorants i poc cosmopolites, potser hauríem de recordar unes declaracions que Núria Parlon va fer a la Cadena Ser fa un parell de mesos. La consellera d’Interior va admetre que les actuacions contra els lladres multireincidents a Barcelona havia provocat que els delinqüents es desplacessin a Girona i a diverses zones de la Catalunya Central. M’ho puc creure, perquè aquest any ja ens han entrat a robar a casa dues vegades. I parlant de Girona, un tap burocràtic de la delegació del govern espanyol va fer que durant més d’un any hi hagués un campament molt precari d’immigrants irregulars just al davant de l’estació de tren, en una de les zones més transitades de la ciutat. Un anunci diari per al partit de Sílvia Orriols.
Els nostres analistes barcelonins remenen teories de tota mena per explicar els resultat del CEO d’Aliança Catalana: és un invent dels secrets serveis espanyols per a liquidar l’independentisme, un clon de la vella Convergència, ve a practicar política autonomista. Un dels arguments més estrambòtics que han circulat és el retret que molts dels votants que li donen suport no són independentistes, però que jo recordi aquest era precisament el projecte d’Oriol Junqueras i Gabriel Rufián, ampliar la base.
No ho fem complicat. Aliança Catalana té un creixement imparable perquè ofereix un producte atractiu per a molts votants i el sap vendre bé, però sobretot perquè té el monopoli de la insurgència. Recull en solitari el desig perfectament legítim –i segons el CEO, majoritari– de reduir els fluxos migratoris cap al nostre país, i es mou fora dels canals de poder tradicionals, avui totalment desprestigiats. Els institucionalistes exclamen que són l’extrema dreta i volen esclafar els drets dels més oprimits, però aquest argument no pot convèncer cap insurgent, perquè molts ciutadans creuen que han estat trepitjats durant dècades enmig d’una indiferència general. És la mateixa fúria que va impulsar Trump, Meloni o el Brexit: si el sistema està construït per a beneficiar una minoria a vegades el millor és cremar-ho tot. I si hi ha víctimes i perdedors, mala sort, potser aquesta vegada no serem nosaltres.
L’existència d’Aliança Catalana és perfectament natural i ens equipara a tots i cadascun del països europeus. La pregunta que ens hauríem de fer és una altra: per què no ha sorgit a Catalunya una veritable insurgència d’esquerres? Si m’ho permeteu, miraré de respondre-ho més endavant.
